Ves al contingut principal

Avui guanyarem?

El món no està fet a gust de la majoria, però hi ha gustos més estesos que altres i a vegades, gent com jo, ens sentim estranys pel fet de no combregar-hi. No passa res, o no hauria de passar –i això ho sap tothom– perquè sobre gustos no hi ha res escrit. Tot i que això darrer no deixa de ser només una dita popular, perquè a hores d’ara –des d’en Quim Monzó fins a en Sergi Pàmies– qui més qui menys ja ha escrit sobre les coses més impensables.
Aquesta incomoditat se’m fa avinent sobretot quan hi ha un partit de futbol a la vista. Abans només se m’hi feia quan el partit era important, o allò que en deien un «derbi», ara no, ara cada dos per tres sempre hi ha algú que em pregunta: «què, avui guanyarem?». I jo responc amb cara d’incredulitat: «Guanyar? Què guanyarem? Avui?», perquè guanyar, el que es diu guanyar, jo no he guanyat mai ni al tres en ratlla. El futbol congria estranyes passions i la majoria es pensa que tu també ets dels seus.
Sempre he pensat que la pràctica de l’esport és molt lloable, altra cosa és l’esport de masses, o sigui, aquesta mena d’esport que es juga a la barra d’un bar, amb veu ronca, mirada boirosa i una cervesa a la mà. Aquest esport, i també el que practiquen els assistents als partits de futbol des de la graderia, no em mereix gens de respecte. Ja em perdonaran, és que jo sóc així d’estranyot.
Però el que encara em preocupa més és aquesta mania que tenen molts catalans de voler barrejar el Barça amb la qüestió nacional. A veure, a mi ja em sembla bé fins a cert punt, però que la majoria s’acabi creient que els jugadors, l’entrenador i els directius són alguna cosa així com la reencarnació de Guifré el Pilós, em sembla ridícul. Josep Pla deia que fer el ridícul de tant en tant ja està bé «perquè la gent us trobarà assequible, abordable i modest, i suficientment inofensiu per a no sentir-se ofès de la vostra presència». Ara bé, fer el ridícul constantment ja són figues d’un altre paner.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

Begur

Primer cauen quatre gotes i després continua un plugim intermitent. Ja passa això en el mes de juliol, a Begur o a qualsevol indret de la Costa Brava. Ens refugiem sota els tendals d’un bar a la plaça i veiem la gent que passa. Qui més qui menys té pinta d’americano o de turista rus que dissimula amb uns texans esparracats, però que té compte corrent en un paradís fiscal, un Lexus al pàrquing Onze de Setembre i una casa amb vista a Sa Tuna. Si no fos per aquesta mica de pluja, ens hauríem assegut al Pedrís Llarg, vora l’església, amb un parell de begurencs adoptius que renegaven de coses del futbol. Aposentat en aquest racó sagrat acabes interioritzant alguns dels secrets hiperbòlics més ben guardats dels begurencs, dels morts i dels vius, i per poc que t’hi mantinguis una estona sempre hi ha algú que acaba explicant-te l’arbre genealògic del senyor Pella i Forgas. Jo no hi entenc gaire, però penso que Begur és així. Amagat entre muntanyes que pugen i baixen i a l’empara d’un castell ci…