Vés al contingut principal

Tribut a la pluja

Som fills d’una civilització obscura a la qual sempre li ha agradat més els dies de sol que els de pluja. El gran astre ho vol regir tot, la pluja, en canvi, gosa interposar-se als seus designis. El sol sempre ens ha semblat un déu benèfic i la pluja un fet endimoniat que ataca directament els béns fungibles i fràgils que hem anat acumulant durant la nostra modesta existència. El món és un material inflamable i, malgrat tot, ens espanta més la pluja que el sol.
La pluja, al contrari que la neu, produeix un soroll inquietant. De nit ens desperta amb les gotes que repiquen en els teulats i en els sostres rovellats dels celoberts, i amb els cotxes que, en passar, deixen com una mena de regueró sonor que queda suspès per uns instants en l’aire.
El sol és el déu del present, creiem en ell mentre brilla i quan desapareix durant tota una nit ens alarmem, però la pluja invoca moments d’eternitat, que queden guardats en forma de gotims de memòria en el nostre cervell. Molt de temps després d’haver plogut, aquella pluja pot sorgir novament i ens evoca records immarcescibles. Tot queda registrat en el quadern de comptes de l’aigua, sons i sensacions, imatges i olors.
Jo he vist dies d’octubre en què el riu començava a créixer fins a desbordar-se, dies d’estiu plovent vora la platja entre els nens que intentaven construir castells en la sorra i dies d’abril com avui, en què els llibres es mullaven irremissiblement i que les roses deixaven anar els seus pètals vermells a causa d’un xàfec traïdor, i, tanmateix, sempre he estimat la pluja, potser perquè m’ha semblat un signe de civilització. Les grans obres de la literatura universal s’han escrit sota la influència de la pluja, des de Dublín fins a Macondo, passant pels camps de pèsols de Llofriu i sé que si avui ha de ploure damunt dels llibres de Sant Jordi, és perquè és l’ofici de les primaveres.




Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…