Ves al contingut principal

Tribut a la pluja

Som fills d’una civilització obscura a la qual sempre li ha agradat més els dies de sol que els de pluja. El gran astre ho vol regir tot, la pluja, en canvi, gosa interposar-se als seus designis. El sol sempre ens ha semblat un déu benèfic i la pluja un fet endimoniat que ataca directament els béns fungibles i fràgils que hem anat acumulant durant la nostra modesta existència. El món és un material inflamable i, malgrat tot, ens espanta més la pluja que el sol.
La pluja, al contrari que la neu, produeix un soroll inquietant. De nit ens desperta amb les gotes que repiquen en els teulats i en els sostres rovellats dels celoberts, i amb els cotxes que, en passar, deixen com una mena de regueró sonor que queda suspès per uns instants en l’aire.
El sol és el déu del present, creiem en ell mentre brilla i quan desapareix durant tota una nit ens alarmem, però la pluja invoca moments d’eternitat, que queden guardats en forma de gotims de memòria en el nostre cervell. Molt de temps després d’haver plogut, aquella pluja pot sorgir novament i ens evoca records immarcescibles. Tot queda registrat en el quadern de comptes de l’aigua, sons i sensacions, imatges i olors.
Jo he vist dies d’octubre en què el riu començava a créixer fins a desbordar-se, dies d’estiu plovent vora la platja entre els nens que intentaven construir castells en la sorra i dies d’abril com avui, en què els llibres es mullaven irremissiblement i que les roses deixaven anar els seus pètals vermells a causa d’un xàfec traïdor, i, tanmateix, sempre he estimat la pluja, potser perquè m’ha semblat un signe de civilització. Les grans obres de la literatura universal s’han escrit sota la influència de la pluja, des de Dublín fins a Macondo, passant pels camps de pèsols de Llofriu i sé que si avui ha de ploure damunt dels llibres de Sant Jordi, és perquè és l’ofici de les primaveres.




Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…