Vés al contingut principal

Plany anual pels llibres

Els que ens dediquem a això de la cultura escrita aquests dies anem de bòlit, assistim i organitzem presentacions –gairebé sempre en els mateixos indrets i amb el mateix públic–, remenem caixes i caixes de pesants llibres, intentem respondre amb un somriure a allò de «què... com anirà aquest any el sant Jordi?» i ens mirem de reüll el pronòstic del temps, aquells dibuixos de nuvolets que tanta gràcia ens fan la resta de l’any, però ara intentant reprimir el pànic.
És temps de llibres. De la mateixa manera que hi ha un temps de les cireres o de les carbasses, ara toca parlar de llibres, com si creixessin d’una mata i ens els servissin arrebossats en el menú del dia del restaurant de la cantonada. I es parla de llibres posant-los tots en el mateix sac, perquè tot allò que té fulles i va enquadernat sembla exactament el mateix i es jutja pel mateix raser.
L’altre dia em vaig assabentar que les memòries d’aquella senyora horrible que surt a la tele, una tal Belén Esteban, van vendre el triple d’exemplars que la darrera novel·la del premi Nobel Vargas Llosa i no és que tingui res en contra de la tal horrible dama, ni res a favor d’aquest senyor que darrerament surt més a l’Hola que la reina d’Anglaterra, però és que no són coses comparables.
Malgrat tot, els que no sabem fer altra cosa, persistim en l’error de continuar fabricant llibres i, el que és més difícil, d’intentar vendre’ls tot i saber a l’avançada que només comptaran de veritat els que els mitjans de comunicació en diuen «els llibres més venuts», o sigui els que ells mateixos recomanen, a vegades per interessos comercials, per diversos graus d’amiguisme o per vés a saber tu per què. Només per posar un exemple d’aquesta arbitrarietat, un d’aquests rànquings, que publica el diari més difós del país, està elaborat gràcies a l’ajut de diverses llibreries, entre les quals encara continua figurant fantasmagòricament la desapareguda –ja fa gairebé un any– llibreria Masdevall de Figueres.
Ja falta poc per la gran diada del llibre i de la rosa, els que em coneixen saben que em trobaran puntualment a la meva paradeta, oferint llibres sota un tendal, resant perquè no plogui i amb la mateixa cara de pena que posava aquell que demanava pel carrer «una moneda per poder menjar».


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…