Ves al contingut principal

Plany anual pels llibres

Els que ens dediquem a això de la cultura escrita aquests dies anem de bòlit, assistim i organitzem presentacions –gairebé sempre en els mateixos indrets i amb el mateix públic–, remenem caixes i caixes de pesants llibres, intentem respondre amb un somriure a allò de «què... com anirà aquest any el sant Jordi?» i ens mirem de reüll el pronòstic del temps, aquells dibuixos de nuvolets que tanta gràcia ens fan la resta de l’any, però ara intentant reprimir el pànic.
És temps de llibres. De la mateixa manera que hi ha un temps de les cireres o de les carbasses, ara toca parlar de llibres, com si creixessin d’una mata i ens els servissin arrebossats en el menú del dia del restaurant de la cantonada. I es parla de llibres posant-los tots en el mateix sac, perquè tot allò que té fulles i va enquadernat sembla exactament el mateix i es jutja pel mateix raser.
L’altre dia em vaig assabentar que les memòries d’aquella senyora horrible que surt a la tele, una tal Belén Esteban, van vendre el triple d’exemplars que la darrera novel·la del premi Nobel Vargas Llosa i no és que tingui res en contra de la tal horrible dama, ni res a favor d’aquest senyor que darrerament surt més a l’Hola que la reina d’Anglaterra, però és que no són coses comparables.
Malgrat tot, els que no sabem fer altra cosa, persistim en l’error de continuar fabricant llibres i, el que és més difícil, d’intentar vendre’ls tot i saber a l’avançada que només comptaran de veritat els que els mitjans de comunicació en diuen «els llibres més venuts», o sigui els que ells mateixos recomanen, a vegades per interessos comercials, per diversos graus d’amiguisme o per vés a saber tu per què. Només per posar un exemple d’aquesta arbitrarietat, un d’aquests rànquings, que publica el diari més difós del país, està elaborat gràcies a l’ajut de diverses llibreries, entre les quals encara continua figurant fantasmagòricament la desapareguda –ja fa gairebé un any– llibreria Masdevall de Figueres.
Ja falta poc per la gran diada del llibre i de la rosa, els que em coneixen saben que em trobaran puntualment a la meva paradeta, oferint llibres sota un tendal, resant perquè no plogui i amb la mateixa cara de pena que posava aquell que demanava pel carrer «una moneda per poder menjar».


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

Begur

Primer cauen quatre gotes i després continua un plugim intermitent. Ja passa això en el mes de juliol, a Begur o a qualsevol indret de la Costa Brava. Ens refugiem sota els tendals d’un bar a la plaça i veiem la gent que passa. Qui més qui menys té pinta d’americano o de turista rus que dissimula amb uns texans esparracats, però que té compte corrent en un paradís fiscal, un Lexus al pàrquing Onze de Setembre i una casa amb vista a Sa Tuna. Si no fos per aquesta mica de pluja, ens hauríem assegut al Pedrís Llarg, vora l’església, amb un parell de begurencs adoptius que renegaven de coses del futbol. Aposentat en aquest racó sagrat acabes interioritzant alguns dels secrets hiperbòlics més ben guardats dels begurencs, dels morts i dels vius, i per poc que t’hi mantinguis una estona sempre hi ha algú que acaba explicant-te l’arbre genealògic del senyor Pella i Forgas. Jo no hi entenc gaire, però penso que Begur és així. Amagat entre muntanyes que pugen i baixen i a l’empara d’un castell ci…