Vés al contingut principal

Ocells i altres espècies

Observar la televisió en un local públic a vegades és una experiència apassionant. Entre la dringadissa dels plats i dels coberts, la xerrameca constant dels uns i els altres, i les ombres desdibuixades que produeixen els cambrers en passar, aconseguim enfocar algunes imatges i sons que provenen dels telenotícies i dels magazins televisius.
Per exemple, una fotografia enviada per un ornitòleg aficionat ens il·lustra sobre la vida del manaquí cuallarg als boscos d’Amèrica Central. Unes altres imatges ens remeten al Pirineu, on un llop trepitja un entorxat de neu vora els arbres, o ens presenten la Minerva que esculpí Frederic Marès i que presideix el passeig de Tossa de Mar. Històries aparentment inconnexes, que mai podem acabar de copsar del tot, perquè els nostres sentits són incapaços de concentrar tot l’esforç que requeriria comprendre l’inesgotable fil de la història televisiva.
De cop, just després d’una gràfica on se’ns il·lustra sobre el rècord d’ampolles de vi venudes per la D.O. Empordà, apareix en un reportatge Sant Climent Sescebes, un poble altempordanès conegut sobretot per acollir la gran base militar anomenada «Álvarez de Castro», un general amb problemes de salut mental. Una veïna s’expressa amb gest queixós i l’alcaldessa fa declaracions amb posat greu, mentre el comensal de la taula del meu costat demana oli per a l’amanida amb veuarra de camioner.
Després, la pantalla ens mostra imatges del que podria ser un moviment de tropes a l’Afganistan, però no, són militars espanyols als carrers de la vila empordanesa. Un comandant amb boina, al qual li han posat al davant un micròfon amb forma d’escarxofa, fa declaracions amb posat de treure ferro a l’assumpte. L’endemà les llegiré al diari: «estiguin tranquils que l’exèrcit està per a defensar-los». Jo, mentrestant, demano un cafè, miro pel finestral i em sembla veure passar, entre els cables que pengen pel carrer, un manaquí de cresta vermella.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…