Ves al contingut principal

Mal de trons

Girona pateix una malura molt difícil de curar, típica de les ciutats històriques. Aquesta síndrome va ser diagnosticada per primera vegada a Carcassona, una vila medieval occitana, rodejada de muralles i d’una bellesa corprenedora. Els seus carrers, a mesura que s’anaven omplint de turistes, es buidaven de veïns. Els comerços van dedicar gradualment els seus esforços a la venda de tota mena d’objectes de record i els restaurants servien aquella mena de menjar que els turistes demanen quan surten fora de casa.
A Girona es van detectar els primers símptomes de la malaltia ja fa dècades i el consistori presidit per l’alcalde Nadal va projectar un pla especial per al Barri Vell amb la intenció de rehabilitar i posar ordre en el desgavell d’anys i anys de deixadesa municipal. L’objectiu era insuflar vida a la ciutat vella i es va aconseguir en part amb la reurbanització del barri del Pou Rodó, als peus de l’església de Sant Feliu, i l’ocupació del convent dels dominics i encontorns, per la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona.
S’ha de reconèixer –vull dir que ho han de reconèixer la resta de catalans i que els gironins ens hi hem de reconèixer– que Girona és un espai perfecte per a grans esdeveniments visuals. El Temps de Flors omple de colors primaverals els carrers i la Setmana Santa recobreix els murs d’una pàtina espiritual, els carrers costeruts i la gran mola escenogràfica de la catedral serveixen d’escenari perfecte per a tota mena de rodatges de pel·lícules i de curts comercials.
Cada dia desenes i desenes d’autocars carregats de forasters s’aturen en els aparcaments destinats a tal fi, i corrues de gent puja i baixa pel carrer de la Força i de la Cort Reial disposats a fotografiar tot el fotografiable. Però això té un cost i la ciutat a la llarga se’n ressent. Els consistoris més recents no han sabut veure el perill i s’han llençat cegament a consolidar aquest perillós model. Potser el cas més il·lustratiu és la provinciana reverència que s’ha fet a la productora de Juego de Tronos, engalanant la façana de l’ajuntament amb un mur de cartó pedra, que quedarà amb tota seguretat com a símbol fefaent de què no hauria de ser aquesta ciutat.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…