Ves al contingut principal

Mal de trons

Girona pateix una malura molt difícil de curar, típica de les ciutats històriques. Aquesta síndrome va ser diagnosticada per primera vegada a Carcassona, una vila medieval occitana, rodejada de muralles i d’una bellesa corprenedora. Els seus carrers, a mesura que s’anaven omplint de turistes, es buidaven de veïns. Els comerços van dedicar gradualment els seus esforços a la venda de tota mena d’objectes de record i els restaurants servien aquella mena de menjar que els turistes demanen quan surten fora de casa.
A Girona es van detectar els primers símptomes de la malaltia ja fa dècades i el consistori presidit per l’alcalde Nadal va projectar un pla especial per al Barri Vell amb la intenció de rehabilitar i posar ordre en el desgavell d’anys i anys de deixadesa municipal. L’objectiu era insuflar vida a la ciutat vella i es va aconseguir en part amb la reurbanització del barri del Pou Rodó, als peus de l’església de Sant Feliu, i l’ocupació del convent dels dominics i encontorns, per la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona.
S’ha de reconèixer –vull dir que ho han de reconèixer la resta de catalans i que els gironins ens hi hem de reconèixer– que Girona és un espai perfecte per a grans esdeveniments visuals. El Temps de Flors omple de colors primaverals els carrers i la Setmana Santa recobreix els murs d’una pàtina espiritual, els carrers costeruts i la gran mola escenogràfica de la catedral serveixen d’escenari perfecte per a tota mena de rodatges de pel·lícules i de curts comercials.
Cada dia desenes i desenes d’autocars carregats de forasters s’aturen en els aparcaments destinats a tal fi, i corrues de gent puja i baixa pel carrer de la Força i de la Cort Reial disposats a fotografiar tot el fotografiable. Però això té un cost i la ciutat a la llarga se’n ressent. Els consistoris més recents no han sabut veure el perill i s’han llençat cegament a consolidar aquest perillós model. Potser el cas més il·lustratiu és la provinciana reverència que s’ha fet a la productora de Juego de Tronos, engalanant la façana de l’ajuntament amb un mur de cartó pedra, que quedarà amb tota seguretat com a símbol fefaent de què no hauria de ser aquesta ciutat.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

La meva llengua i jo

Ho he dit jo i abans també ho han dit altres, potser Maragall el primer: la meva pàtria és la llengua. El mapa del meu país el defineixen els parlants d’aquest vell idioma, els trets de la meva raça són les arrugues que es produeixen en pronunciar els pronoms febles i els trets més característics de la meva ideologia es troben a resguard del Diccionari de la Llengua Catalana. Hi ha més, evidentment, però aquest és el punt d’inici. Tot el meu món gira al voltant d’aquesta idea i em sento foraster allà on es parla una altra llengua, em sento humiliat en el meu país quan algú m’obliga a canviar d’idioma, em sento envaït quan em passejo per Barcelona o per algunes de les poblacions que l’envolten i em sento agredit quan algú posa en dubte la necessitat de parlar, d’utilitzar, la llengua dels meus pares. He de dir també que ja començo a estar cansat d’aquesta lluita constant i em pregunto si faig bé, si realment val la pena. La llengua és només un instrument del poble? És un matís cultural, …

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…