Ves al contingut principal

Mal de trons

Girona pateix una malura molt difícil de curar, típica de les ciutats històriques. Aquesta síndrome va ser diagnosticada per primera vegada a Carcassona, una vila medieval occitana, rodejada de muralles i d’una bellesa corprenedora. Els seus carrers, a mesura que s’anaven omplint de turistes, es buidaven de veïns. Els comerços van dedicar gradualment els seus esforços a la venda de tota mena d’objectes de record i els restaurants servien aquella mena de menjar que els turistes demanen quan surten fora de casa.
A Girona es van detectar els primers símptomes de la malaltia ja fa dècades i el consistori presidit per l’alcalde Nadal va projectar un pla especial per al Barri Vell amb la intenció de rehabilitar i posar ordre en el desgavell d’anys i anys de deixadesa municipal. L’objectiu era insuflar vida a la ciutat vella i es va aconseguir en part amb la reurbanització del barri del Pou Rodó, als peus de l’església de Sant Feliu, i l’ocupació del convent dels dominics i encontorns, per la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona.
S’ha de reconèixer –vull dir que ho han de reconèixer la resta de catalans i que els gironins ens hi hem de reconèixer– que Girona és un espai perfecte per a grans esdeveniments visuals. El Temps de Flors omple de colors primaverals els carrers i la Setmana Santa recobreix els murs d’una pàtina espiritual, els carrers costeruts i la gran mola escenogràfica de la catedral serveixen d’escenari perfecte per a tota mena de rodatges de pel·lícules i de curts comercials.
Cada dia desenes i desenes d’autocars carregats de forasters s’aturen en els aparcaments destinats a tal fi, i corrues de gent puja i baixa pel carrer de la Força i de la Cort Reial disposats a fotografiar tot el fotografiable. Però això té un cost i la ciutat a la llarga se’n ressent. Els consistoris més recents no han sabut veure el perill i s’han llençat cegament a consolidar aquest perillós model. Potser el cas més il·lustratiu és la provinciana reverència que s’ha fet a la productora de Juego de Tronos, engalanant la façana de l’ajuntament amb un mur de cartó pedra, que quedarà amb tota seguretat com a símbol fefaent de què no hauria de ser aquesta ciutat.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…