Vés al contingut principal

ELS GERMANS DE CADAQUÉS

Cadaqués és una vila blanca i blava, amagada entre les roques del cap de Creus i una imatge assentada perpètuament en les parets de les galeries d’art.
Cadaqués viu fonamentalment del cultiu de la seva imatge. Les oliveres i les vinyes que creixen en les feixes semblen pintades a l’oli. Són fulles aspres, argentades les unes, vivíssimes les altres, que sorgeixen d’un terreny adust, abrusat per la tramuntana i consumit per innumerables hiverns.
Cadaqués són les cases blanques a la riba, la silueta imposant del Pení que les custodia, un campanar que sorgeix entre els teulats, un cementiri amb vistes a Port Lligat i el Boia, un bar vora els còdols de la platja, on el mar s’hi dilueix entre crespells d’escuma lletosa.
Però Cadaqués també són els arbres, els plàtans que ens esperen fidelment a l’entrada del poble i que, per un error de la creativitat artística, no estan prou documentats per l’escola paisatgística local.
Són plàtans de cos ferreny i de branques mil vegades retallades, arbres com els que flanquegen encara altres paisatges de l’Empordà i del Rosselló, i que han conviscut gairebé sempre amb els habitants més vells del poble.
Ara l’Ajuntament ha constatat que uns quants estan morts, altres estan malalts i que algun fa nosa als grans automòbils que circulen sota les seves fulles, i ha decidit talar-los tots, perquè la sort dels arbres sempre és solidària i allà on va un, van tots.
Jo sempre he pensat que, si existeix la reencarnació, em voldria reencarnar en arbre. Per tant, permeti'm que plori per la dissort dels meus germans de Cadaqués.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…