Ves al contingut principal

El taló d’Aquil·les

En un dels més coneguts passatges de la Ilíada es descriu amb tot detall l’escut d’Aquil·les, que contenia en imatges tot el pensament i vida gregues, «lo pesat escut, en lo qual la imatge del món està figurada», segons paraules de Joan Rois de Corella, un dels nostres literats del Renaixement. Molts anys després, el poeta britànic W.H. Auden va reprendre el tema amb un llarg poema que començava amb la mirada trista de Tetis, la mare d’Aquil·les, contemplant per damunt de l’escut les vinyes i les oliveres.
Abans-d’ahir va morir Imre Kertész, que de jove va ser deportat al camp d’extermini nazi d’Auschwitz. L’escriptor hongarès fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura per, en paraules de l’acadèmia, «una escriptura que manté l’experiència fràgil de l’individu contra el caràcter arbitrari i bàrbar de la història». Si Kertész, com Aquil·les, hagués volgut dissenyar el seu escut, tenint en compte les imatges del seu temps, probablement hi hauria esbossat una infinitat d’anells concèntrics de filferro espinós.
Aquesta mena de filferro, fabricat a imatge i semblança de les tiges d’esbarzer, podria ser el símbol més eloqüent de la nostra època, des de les trinxeres de la Primera Guerra Mundial fins als camps de concentració, i ara en els nous murs que s’alcen novament al nostre continent. De moment, amb ironia, algú ja ha dibuixat de nou la bandera d’Europa, substituint les estrelles per espines.
Probablement, les millors eines de dominació són les que inverteixen menys quantitat d’energia en la seva producció. De fet, l’extermini dels jueus durant la Segona Guerra Mundial va ser un negoci ben barat. Kertézs explica com el seu pare, el primer de la família en ser deportat, va preparar les maletes ell mateix, com la família el van acomiadar a la porta de casa i com va pujar submisament al camió que l’esperava.
Ara nosaltres ens creiem segurs, recoberts per tota una capa de tecnologia i alcem el nostre escut de superheroi, però ningú ens ha immunitzat encara contra l’arbitrarietat de la història i, com Aquil·les el grec, que se suposava immortal, també podem morir a causa d’una humil ferida en el taló davant dels murs de Troia, que –no ho oblidem– ara descansen enterrats en terra turca.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…