Vés al contingut principal

El taló d’Aquil·les

En un dels més coneguts passatges de la Ilíada es descriu amb tot detall l’escut d’Aquil·les, que contenia en imatges tot el pensament i vida gregues, «lo pesat escut, en lo qual la imatge del món està figurada», segons paraules de Joan Rois de Corella, un dels nostres literats del Renaixement. Molts anys després, el poeta britànic W.H. Auden va reprendre el tema amb un llarg poema que començava amb la mirada trista de Tetis, la mare d’Aquil·les, contemplant per damunt de l’escut les vinyes i les oliveres.
Abans-d’ahir va morir Imre Kertész, que de jove va ser deportat al camp d’extermini nazi d’Auschwitz. L’escriptor hongarès fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura per, en paraules de l’acadèmia, «una escriptura que manté l’experiència fràgil de l’individu contra el caràcter arbitrari i bàrbar de la història». Si Kertész, com Aquil·les, hagués volgut dissenyar el seu escut, tenint en compte les imatges del seu temps, probablement hi hauria esbossat una infinitat d’anells concèntrics de filferro espinós.
Aquesta mena de filferro, fabricat a imatge i semblança de les tiges d’esbarzer, podria ser el símbol més eloqüent de la nostra època, des de les trinxeres de la Primera Guerra Mundial fins als camps de concentració, i ara en els nous murs que s’alcen novament al nostre continent. De moment, amb ironia, algú ja ha dibuixat de nou la bandera d’Europa, substituint les estrelles per espines.
Probablement, les millors eines de dominació són les que inverteixen menys quantitat d’energia en la seva producció. De fet, l’extermini dels jueus durant la Segona Guerra Mundial va ser un negoci ben barat. Kertézs explica com el seu pare, el primer de la família en ser deportat, va preparar les maletes ell mateix, com la família el van acomiadar a la porta de casa i com va pujar submisament al camió que l’esperava.
Ara nosaltres ens creiem segurs, recoberts per tota una capa de tecnologia i alcem el nostre escut de superheroi, però ningú ens ha immunitzat encara contra l’arbitrarietat de la història i, com Aquil·les el grec, que se suposava immortal, també podem morir a causa d’una humil ferida en el taló davant dels murs de Troia, que –no ho oblidem– ara descansen enterrats en terra turca.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…