Ves al contingut principal

Desespanyolitzar

No ens enganyem, si volem desconnectar completament d’Espanya també ens haurem de desespanyolitzar. Aquest verb que encara no és de ple ús, l’haurem de conjugar sovint. Desespanyolitzar vol dir que el nostre punt de vista s’ha de traslladar 700 quilòmetres cap a l’est. Si dibuixem un arc amb el centre situat, més o menys a la plaça de Catalunya de Barcelona, ho veurem clar. En el mateix arc hi entren, culturalment parlant, París, Tolosa, Lió, Montpeller, Milà, Torí, Florència i Roma.
Desespanyolitzar vol dir que ens ha d’interessar en la mateixa mesura el que pugui passar a Madrid o a Roma, a Saragossa o a Nimes, a Castelló de la Plana o a Narbona. Desespanyolitzar vol dir que ens ha de doldre igualment la mort de l’actriu madrilenya Chus Lampreave que la del crític literari i periodista de Niça André Brincourt, la del cantant de la movida Manolo Tena que la del futbolista del Milà Cesare Maldini o l’encara més llunyana de l’argentí Gato Barbieri igual que la del músic i compositor francès Jacques Mahieux.
Desespanyolitzar vol dir que ens hem de desempallegar de tot allò que ens ha vingut imposat per la cultura madrilenya. En primer lloc vol dir que la llengua pròpia i prioritària de la nova república Catalana ha de ser sense discussió el català a Catalunya i l’occità a la Vall d’Aran, qualsevol altra matisació en aquest tema seria un error i una traïció. No té sentit voler la independència si no es vol viure plenament i centralment en la llengua pròpia del país, en l’administració, en l’educació i al carrer.
Desespanyolitzar vol dir deixar de banda definitivament els usos i costums propis de la Meseta i els horaris imposats pel franquisme, posar en el lloc que li pertoca el folklore que no ens és propi i no sobrealimentar tot allò que Madrid ja subvenciona a través de l’Instituto Cervantes, ara amb els nostres diners i després amb els seus. Som el que som perquè hem resistit durant segles, no confonguem la part amb el tot i no renunciem precisament ara als nostres drets lingüístics i culturals.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…