Vés al contingut principal

Desespanyolitzar

No ens enganyem, si volem desconnectar completament d’Espanya també ens haurem de desespanyolitzar. Aquest verb que encara no és de ple ús, l’haurem de conjugar sovint. Desespanyolitzar vol dir que el nostre punt de vista s’ha de traslladar 700 quilòmetres cap a l’est. Si dibuixem un arc amb el centre situat, més o menys a la plaça de Catalunya de Barcelona, ho veurem clar. En el mateix arc hi entren, culturalment parlant, París, Tolosa, Lió, Montpeller, Milà, Torí, Florència i Roma.
Desespanyolitzar vol dir que ens ha d’interessar en la mateixa mesura el que pugui passar a Madrid o a Roma, a Saragossa o a Nimes, a Castelló de la Plana o a Narbona. Desespanyolitzar vol dir que ens ha de doldre igualment la mort de l’actriu madrilenya Chus Lampreave que la del crític literari i periodista de Niça André Brincourt, la del cantant de la movida Manolo Tena que la del futbolista del Milà Cesare Maldini o l’encara més llunyana de l’argentí Gato Barbieri igual que la del músic i compositor francès Jacques Mahieux.
Desespanyolitzar vol dir que ens hem de desempallegar de tot allò que ens ha vingut imposat per la cultura madrilenya. En primer lloc vol dir que la llengua pròpia i prioritària de la nova república Catalana ha de ser sense discussió el català a Catalunya i l’occità a la Vall d’Aran, qualsevol altra matisació en aquest tema seria un error i una traïció. No té sentit voler la independència si no es vol viure plenament i centralment en la llengua pròpia del país, en l’administració, en l’educació i al carrer.
Desespanyolitzar vol dir deixar de banda definitivament els usos i costums propis de la Meseta i els horaris imposats pel franquisme, posar en el lloc que li pertoca el folklore que no ens és propi i no sobrealimentar tot allò que Madrid ja subvenciona a través de l’Instituto Cervantes, ara amb els nostres diners i després amb els seus. Som el que som perquè hem resistit durant segles, no confonguem la part amb el tot i no renunciem precisament ara als nostres drets lingüístics i culturals.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…