Vés al contingut principal

De Panamà a Fonteta

El canal de Panamà és una colossal obra d’enginyeria civil, que permet estalviar milers de milles nàutiques als grans vaixells que circulen del Pacífic a l’Atlàntic i viceversa. Aquesta via de comunicació marítima l’utilitzen bàsicament mercants i petroliers, els iots de luxe prefereixen navegar per les aigües més civilitzades del mediterrani –esquivant els petits vaixells de gent obscura que pretenen travessar-lo– i recalant en les illes italianes, a la Costa Blava francesa o als ports esportius del nostre país, construïts en els alegres temps del 3%.
Fonteta és una petita població baixempordanesa, situada a redós de La Bisbal, a la falda del massís de les Gavarres i que va contribuir amb la primera síl·laba del nom d’un nou municipi anomenat «Forallac», fruit de la unió de Fonteta amb Peratallada i Vulpellac. No el separen ni vint minuts, a la velocitat mitjana d’un cotxe de gamma alta, dels ports de Palamós, Platja d’Aro o de l’Estartit, o mitja horeta des de l’aeroport de Vilobí si finalment es decideix anar-hi en jet privat.
A Fonteta hi ha el Mas Anglada, que ja no és ni una casa de pagès, ni un hotel, és –tal com diuen ells mateixos– un indret orientat a aquest públic especial, exigent i singular que sap que un entorn apropiat afavoreix les relacions humanes i l’harmonia espiritual. Per aquesta raó l’empresari Luís Conde hi reuneix sempre que pot els seus més selectes amics madrilenys i barcelonins i els convida a menjar civet.
De Fonteta a Panamà hi ha 8.856 km que es poden recórrer en un dia i mig, de fet molts dels amics del senyor Conde ho van fer en el passat –i potser també ho continuen fent– per a poder contemplar, amb el retrogust del civet empordanès encara al paladar, com els vaixells pugen i baixen per les encluses i com els seus diners descansen en les cambres cuirassades dels bancs panamenys. Res a dir, només afegiria que una altra vegada que el senyor Conde organitzi una festa d’aquest tipus ens avisi amb la suficient antelació per poder rebre els seus convidats amb els honors que es mereixen.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…