Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2016

Apàtrides

En els darrers anys he intentat reflexionar sobre la idea de «pàtria», m’hi he ensopegat diverses vegades i m’he adonat que molta gent en defuig sense pensar-hi massa. La pàtria és un lloc comú, potser el més comú dels llocs, és el poble on hem nascut, la terra dels pares, un indret on ens sentim identificats i del qual formem part, culturalment, emocionalment i de dret. La paraula pàtria prové de «pater» i en deriven altres nocions que potser són les que fan més por, com patriota, patrioter o patriòtic. Sempre m’ha agradat la manera com l’escriptor francès Jules Renard –gran creador de frases rodones– desenvolupava aquest concepte. Ell deia que la pàtria era tot allò que podem abastar passejant a peu al voltant del nostre poble un diumenge a la tarda. És una explicació volgudament reduccionista, potser per desdramatitzar, però a mi em sembla la millor definició del terme en abstracte. Si anem a concretar, ja es fa molt més difícil, perquè la realitat ens porta per viaranys sinuosos. …

PAIROLÍ A LA MENUDA

El temps és com una mena de baf estrany que es produeix en les entranyes de les màquines i en les dels humans. Sorgeix de les xemeneies de les fàbriques, dels tubs d’escapament dels automòbils i de les boques panteixants de les persones. El temps s’instal·la entre els núvols que passen i després s’evapora, s’extingeix com totes les coses d’aquest món. Nosaltres som producte d’aquest temps passatger, però les aparences ens lliguen amb realitats que ens ultrapassen amb anhels diversos. Som el que semblem, el que representem, vivim en el fil d’una ganiveta molt afilada i, quan ens talla, ho fa de biaix. Som el que som, a la menuda i a l’engròs. Ens expressem amb la llengua que vam aprendre de petits i escrivim mots obtusos en un quadern de butxaca sense pautes, per poder deixar constància dels somnis més nebulosos. Som un alè de vida que es va dissolent com un terròs de sucre en aigua de farigola, i al final, quan ja tot ens ha vençut, només resta de nosaltres un grapat de pols i un nom emm…

Mal de trons

Girona pateix una malura molt difícil de curar, típica de les ciutats històriques. Aquesta síndrome va ser diagnosticada per primera vegada a Carcassona, una vila medieval occitana, rodejada de muralles i d’una bellesa corprenedora. Els seus carrers, a mesura que s’anaven omplint de turistes, es buidaven de veïns. Els comerços van dedicar gradualment els seus esforços a la venda de tota mena d’objectes de record i els restaurants servien aquella mena de menjar que els turistes demanen quan surten fora de casa. A Girona es van detectar els primers símptomes de la malaltia ja fa dècades i el consistori presidit per l’alcalde Nadal va projectar un pla especial per al Barri Vell amb la intenció de rehabilitar i posar ordre en el desgavell d’anys i anys de deixadesa municipal. L’objectiu era insuflar vida a la ciutat vella i es va aconseguir en part amb la reurbanització del barri del Pou Rodó, als peus de l’església de Sant Feliu, i l’ocupació del convent dels dominics i encontorns, per l…

Tribut a la pluja

Som fills d’una civilització obscura a la qual sempre li ha agradat més els dies de sol que els de pluja. El gran astre ho vol regir tot, la pluja, en canvi, gosa interposar-se als seus designis. El sol sempre ens ha semblat un déu benèfic i la pluja un fet endimoniat que ataca directament els béns fungibles i fràgils que hem anat acumulant durant la nostra modesta existència. El món és un material inflamable i, malgrat tot, ens espanta més la pluja que el sol. La pluja, al contrari que la neu, produeix un soroll inquietant. De nit ens desperta amb les gotes que repiquen en els teulats i en els sostres rovellats dels celoberts, i amb els cotxes que, en passar, deixen com una mena de regueró sonor que queda suspès per uns instants en l’aire. El sol és el déu del present, creiem en ell mentre brilla i quan desapareix durant tota una nit ens alarmem, però la pluja invoca moments d’eternitat, que queden guardats en forma de gotims de memòria en el nostre cervell. Molt de temps després d’h…

Els colors de la ciutat

Els colors de les ciutats d’ara són colors artificials, hi dominen els tons de la pintura plàstica, del vidre i dels materials sintètics, amb totes les seves gradacions i degradacions. La llum reverbera en l’asfalt i en els metalls dels automòbils, els colors sorgeixen dels aparadors i dels rètols lluminosos. Els pigments de la terra i de les pedres amb què es fornien les cases, els mercats, els palaus i les esglésies, i que donaven un to característic a cada ciutat, s’han anat esvaint per deixar pas a l’amorfa uniformitat a la qual ens veiem abocats de mica en mica. Malgrat tot, cada ciutat conserva encara algunes essències cromàtiques pròpies. A Barcelona predominen el cobalt, el morat i el taronja, una barreja volguda i present gairebé a tots els racons; Tarragona la sobrevolen els tons rosacis i el bronze de la teula romana, Lleida es veu d’un verd pàl·lid i d’un blau ceruli, l’Hospitalet respira entre la gamma carmesí del rajol, Badalona és d’un canyella trencat, Terrassa flueix en…

De Panamà a Fonteta

El canal de Panamà és una colossal obra d’enginyeria civil, que permet estalviar milers de milles nàutiques als grans vaixells que circulen del Pacífic a l’Atlàntic i viceversa. Aquesta via de comunicació marítima l’utilitzen bàsicament mercants i petroliers, els iots de luxe prefereixen navegar per les aigües més civilitzades del mediterrani –esquivant els petits vaixells de gent obscura que pretenen travessar-lo– i recalant en les illes italianes, a la Costa Blava francesa o als ports esportius del nostre país, construïts en els alegres temps del 3%. Fonteta és una petita població baixempordanesa, situada a redós de La Bisbal, a la falda del massís de les Gavarres i que va contribuir amb la primera síl·laba del nom d’un nou municipi anomenat «Forallac», fruit de la unió de Fonteta amb Peratallada i Vulpellac. No el separen ni vint minuts, a la velocitat mitjana d’un cotxe de gamma alta, dels ports de Palamós, Platja d’Aro o de l’Estartit, o mitja horeta des de l’aeroport de Vilobí s…

Plany anual pels llibres

Els que ens dediquem a això de la cultura escrita aquests dies anem de bòlit, assistim i organitzem presentacions –gairebé sempre en els mateixos indrets i amb el mateix públic–, remenem caixes i caixes de pesants llibres, intentem respondre amb un somriure a allò de «què... com anirà aquest any el sant Jordi?» i ens mirem de reüll el pronòstic del temps, aquells dibuixos de nuvolets que tanta gràcia ens fan la resta de l’any, però ara intentant reprimir el pànic. És temps de llibres. De la mateixa manera que hi ha un temps de les cireres o de les carbasses, ara toca parlar de llibres, com si creixessin d’una mata i ens els servissin arrebossats en el menú del dia del restaurant de la cantonada. I es parla de llibres posant-los tots en el mateix sac, perquè tot allò que té fulles i va enquadernat sembla exactament el mateix i es jutja pel mateix raser. L’altre dia em vaig assabentar que les memòries d’aquella senyora horrible que surt a la tele, una tal Belén Esteban, van vendre el …

PARATGES COM NINES RUSSES

A vegades contemplo amb horror no només que tot ja està dit, en infinitud de llibres i d’articles, sinó que jo mateix ja he parlat de gairebé tots els temes imaginables, en llibres que a vegades oblido que he escrit i en articles com aquest, que antigament, a l’instant de ser publicats, quedaven enterrats en els fons de les hemeroteques i solament sorgien quan algú els exhumava vés a saber per què. Ara, en canvi, sempre treuen el nas ben desperts, en les pàgines lluminoses d’Internet, deixant en evidència els que no tenim un talent inesgotable. Si, a més, intento parlar del territori i del paisatge, em topo sense parar amb altres que ja han parlat del mateix, molt abans i millor que jo. Però –i aquest però ens salva– per poc que m’hi esforci sempre puc trobar paisatges amagats, territoris oblidats de tan vistos, paisatges rutilants si els sabem mirar de reüll. Tenim el paradís a la mà, només l’hem de contemplar amb la mirada adequada. A mi em passa sovint amb la comarca de la Selva, tan…

Ocells i altres espècies

Observar la televisió en un local públic a vegades és una experiència apassionant. Entre la dringadissa dels plats i dels coberts, la xerrameca constant dels uns i els altres, i les ombres desdibuixades que produeixen els cambrers en passar, aconseguim enfocar algunes imatges i sons que provenen dels telenotícies i dels magazins televisius. Per exemple, una fotografia enviada per un ornitòleg aficionat ens il·lustra sobre la vida del manaquí cuallarg als boscos d’Amèrica Central. Unes altres imatges ens remeten al Pirineu, on un llop trepitja un entorxat de neu vora els arbres, o ens presenten la Minerva que esculpí Frederic Marès i que presideix el passeig de Tossa de Mar. Històries aparentment inconnexes, que mai podem acabar de copsar del tot, perquè els nostres sentits són incapaços de concentrar tot l’esforç que requeriria comprendre l’inesgotable fil de la història televisiva. De cop, just després d’una gràfica on se’ns il·lustra sobre el rècord d’ampolles de vi venudes per la D…

La ciutat real (versió 2.0)

(Per l’Albert Soler)
Una ciutat són moltes coses. Són les pedres dels murs, l’asfalt dels carrers, els cables que sobrevolen les voreres, els ocells que dormen a les branques dels arbres, els escarabats que sorgeixen de qualsevol indret i, fins i tot, són els núvols que passen i que sovint s’esqueixen amb les puntes punxegudes dels campanars més alts. Però, sobretot, les ciutats són la gent que hi viu i la seva consciència, una consciència i una història que a vegades es dissol fàcilment amb l’aigua de la pluja que corre irremissiblement cap als embornals. La ciutat real som tots, la suma de tots en l’espai i en el temps. Som un cadastre, un registre de la propietat i un cens que s’obre com una flor de maig els dies gloriosos en què els ciutadans són cridats per escollir el seu alcalde. Amb el temps, de les ciutats i dels seus alcaldes en quedarà ben poca cosa, quatre pedres en el desert i tot restarà definitivament en l’oblit, els campanars, els escarabats i tota la multitud de noms …

Elements provisionals d’un dietarista diletant

–La pluja commou avui l’asfalt amb gotims de temps, que es dissolen en la consciència amarada de pluja dels vianants i núvols elèctrics es passegen per les pantalles enceses dels telenotícies. –Hi ha qui, com jo, vol intentar transformar la realitat en paraules, però les paraules es resisteixen perquè la realitat ens aclapara. –Els viatges te’ls pots prendre de dues maneres, la primera pensant que et trasllades d’un indret a l’altre i la segona imaginant-te que és el paisatge el que es mou, mentre tu restes immòbil en el mateix lloc. De fet ve a ser el mateix, quan viatgem només amb el pensament. –Una frase atribuïda a Rubinstein: «Que si crec en Déu? Jo crec en una cosa molt més gran». –Es desperta avui un vent emboscat, sota núvols rogencs primaverals. Panteixa l’horror del nostre temps, com un mar esclatant en les roques o un riu argentat entre els camps, com el gripau que es passeja orgullós entre la dolça peresa dels marges. Avui es desperta aquest dia, emboscat en la glòria del…

ELS GERMANS DE CADAQUÉS

Cadaqués és una vila blanca i blava, amagada entre les roques del cap de Creus i una imatge assentada perpètuament en les parets de les galeries d’art. Cadaqués viu fonamentalment del cultiu de la seva imatge. Les oliveres i les vinyes que creixen en les feixes semblen pintades a l’oli. Són fulles aspres, argentades les unes, vivíssimes les altres, que sorgeixen d’un terreny adust, abrusat per la tramuntana i consumit per innumerables hiverns. Cadaqués són les cases blanques a la riba, la silueta imposant del Pení que les custodia, un campanar que sorgeix entre els teulats, un cementiri amb vistes a Port Lligat i el Boia, un bar vora els còdols de la platja, on el mar s’hi dilueix entre crespells d’escuma lletosa. Però Cadaqués també són els arbres, els plàtans que ens esperen fidelment a l’entrada del poble i que, per un error de la creativitat artística, no estan prou documentats per l’escola paisatgística local. Són plàtans de cos ferreny i de branques mil vegades retallades, arbres co…

Desespanyolitzar

No ens enganyem, si volem desconnectar completament d’Espanya també ens haurem de desespanyolitzar. Aquest verb que encara no és de ple ús, l’haurem de conjugar sovint. Desespanyolitzar vol dir que el nostre punt de vista s’ha de traslladar 700 quilòmetres cap a l’est. Si dibuixem un arc amb el centre situat, més o menys a la plaça de Catalunya de Barcelona, ho veurem clar. En el mateix arc hi entren, culturalment parlant, París, Tolosa, Lió, Montpeller, Milà, Torí, Florència i Roma. Desespanyolitzar vol dir que ens ha d’interessar en la mateixa mesura el que pugui passar a Madrid o a Roma, a Saragossa o a Nimes, a Castelló de la Plana o a Narbona. Desespanyolitzar vol dir que ens ha de doldre igualment la mort de l’actriu madrilenya Chus Lampreave que la del crític literari i periodista de Niça André Brincourt, la del cantant de la movida Manolo Tena que la del futbolista del Milà Cesare Maldini o l’encara més llunyana de l’argentí Gato Barbieri igual que la del músic i compositor fr…

El taló d’Aquil·les

En un dels més coneguts passatges de la Ilíada es descriu amb tot detall l’escut d’Aquil·les, que contenia en imatges tot el pensament i vida gregues, «lo pesat escut, en lo qual la imatge del món està figurada», segons paraules de Joan Rois de Corella, un dels nostres literats del Renaixement. Molts anys després, el poeta britànic W.H. Auden va reprendre el tema amb un llarg poema que començava amb la mirada trista de Tetis, la mare d’Aquil·les, contemplant per damunt de l’escut les vinyes i les oliveres. Abans-d’ahir va morir Imre Kertész, que de jove va ser deportat al camp d’extermini nazi d’Auschwitz. L’escriptor hongarès fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura per, en paraules de l’acadèmia, «una escriptura que manté l’experiència fràgil de l’individu contra el caràcter arbitrari i bàrbar de la història». Si Kertész, com Aquil·les, hagués volgut dissenyar el seu escut, tenint en compte les imatges del seu temps, probablement hi hauria esbossat una infinitat d’anells concè…

Substàncies precipitades per a un dietari d’abril

–Hem exhaurit el silenci, malbaratat en tota una corrua de sorolls inclassificables. Caminem amb l’ànim suspès i la mirada eixuta, i esperem inútilment que torni algun dia, a l’ampit de la finestra, el dolç cant de l’alosa. –Sempre m’ha sorprès la capacitat inextingible d’adaptació de l’ésser humà. Vivim en un món de canvis constants i ens sembla que la realitat és impertorbable. –Mans i braços que despullen cossos ardents en la foscor. L’emmudiment acomboia la mirada i només queda una certesa: que la bellesa ens sobreviurà [Tot contemplant al YouTube un muntatge de Dimitris Papaioannou]. –Uns núvols, pesants i tumultuosos, llisquen damunt dels terrats de la ciutat i dels nostres caps, projectant constantment ombres i llums, mentre amb les mans ens arrapem, desesperadament, al cor llefiscós de la medusa.