Ves al contingut principal

Multibarcelona

Barcelona és una ciutat multiforme, que cova a cada cantonada un ou del qual pot sortir qualsevol cosa. Els seus habitants caminen pels carrers amb un ull posat en la silueta enigmàtica del Tibidabo i l’altre en un horitzó que s’amaga darrere de les cases i els murs i que, segons com, dibuixa una finíssima ratlla d’atzur entre el castell de Montjuïc i les tres xemeneies bessones del Besòs.
El seu entramat urbà, vist a vol d’ocell, és com una malla immensa, formada per multitud d’octògons, on viu la gent menuda i multilingüe, que només amb la boca petita i de tant en tant, s’autoanomenen amb el gentilici de la ciutat. Generalment, els que viuen als barris amb més personalitat prefereixen dir que són de Gràcia, de Sants, del Poble Sec o de Sarrià. Tan sols els que han quedat relegats en el cul de sac d’algun sector amb mal nom es reivindiquen clarament com a «barcelonins».
Barcelona s’ha diluït en la multidiversitat i quan passeges pels seus carrers t’adones que tot és gelatinós i aparadoresc. La part vella ha quedat abandonada als turistes, als mendicants i als venedors de records, i només –a l’altre costat de la Diagonal– l’horrorós temple de la Sagrada Família, amb la seva silueta de mona de pasqua, continua impertèrrit al bell mig de tot.
El veritable caràcter de la ciutat s’ha conservat només en alguns indrets, en els mercats municipals i en algun comerç on els dependents encara van amb bata i et miren per sobre d’unes ulleres que semblen haver-ho vist gairebé tot. Barcelona són encara aquestes coses, els llibres als encants de Sant Antoni, les llibreries on t’esperen amb una salutació i mitja reverència, algun restaurant on pots menjar un menú decent i l’Ateneu Barcelonès, on –si et deixen entrar– encara hi pots ensumar la vella olor de la cultura.
Hi ha una Barcelona multilobular i multipolar, multitudinària i multiplicable, multicíclica i multilateral, però també hi ha la Barcelona indispensable, com un cor que bomba incansablement la sang d’un país que vol viure.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…