Vés al contingut principal

Multibarcelona

Barcelona és una ciutat multiforme, que cova a cada cantonada un ou del qual pot sortir qualsevol cosa. Els seus habitants caminen pels carrers amb un ull posat en la silueta enigmàtica del Tibidabo i l’altre en un horitzó que s’amaga darrere de les cases i els murs i que, segons com, dibuixa una finíssima ratlla d’atzur entre el castell de Montjuïc i les tres xemeneies bessones del Besòs.
El seu entramat urbà, vist a vol d’ocell, és com una malla immensa, formada per multitud d’octògons, on viu la gent menuda i multilingüe, que només amb la boca petita i de tant en tant, s’autoanomenen amb el gentilici de la ciutat. Generalment, els que viuen als barris amb més personalitat prefereixen dir que són de Gràcia, de Sants, del Poble Sec o de Sarrià. Tan sols els que han quedat relegats en el cul de sac d’algun sector amb mal nom es reivindiquen clarament com a «barcelonins».
Barcelona s’ha diluït en la multidiversitat i quan passeges pels seus carrers t’adones que tot és gelatinós i aparadoresc. La part vella ha quedat abandonada als turistes, als mendicants i als venedors de records, i només –a l’altre costat de la Diagonal– l’horrorós temple de la Sagrada Família, amb la seva silueta de mona de pasqua, continua impertèrrit al bell mig de tot.
El veritable caràcter de la ciutat s’ha conservat només en alguns indrets, en els mercats municipals i en algun comerç on els dependents encara van amb bata i et miren per sobre d’unes ulleres que semblen haver-ho vist gairebé tot. Barcelona són encara aquestes coses, els llibres als encants de Sant Antoni, les llibreries on t’esperen amb una salutació i mitja reverència, algun restaurant on pots menjar un menú decent i l’Ateneu Barcelonès, on –si et deixen entrar– encara hi pots ensumar la vella olor de la cultura.
Hi ha una Barcelona multilobular i multipolar, multitudinària i multiplicable, multicíclica i multilateral, però també hi ha la Barcelona indispensable, com un cor que bomba incansablement la sang d’un país que vol viure.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…