Vés al contingut principal

Miquel Ruiz a Ceret

Llegit a la Mediateca de Ceret, el 5 de març de 2016, en la inauguració de l’exposició del fotògraf Miquel Ruiz.


Els humans som una espècie rara i ens ha tocat viure en un planeta encara més estrany, un astre rodó com l’objectiu d’una càmera, blau com una fotografia virada i perdut en l’espai sense remei com en un disc dur sense còpia de seguretat. 
Tots hem fet coses, més o menys, els humans ja se sap que mai parem quiets. Tots anem completant cada dia el currículum de les nostres vides, seguint les pautes que ens imposen perquè no escriguem en línies torçades.
Les nostres vides són aquest cúmul de dates, de conceptes, de records i de números de telèfon. Les nostres vides són les taules de multiplicar, el nom del gat de la veïna i aquella olor d’escudella que sorgia de les mans de la nostra àvia quan ens acaronava de petits. Les nostres vides són aquelles caixes curulles d’imatges en blanc i negre, de rostres somrients d’una altra època esvaïda per sempre més. Les nostres vides són úniques i irrepetibles, però la majoria dels que som avui aquí compartim si més no una cosa: que un dia vam conèixer a un altre ésser irrepetible anomenat Miquel Ruiz.
Des d’aquell dia tot va canviar, de cop i volta vam comprendre que les plaques tectòniques de la terra es mouen sota els nostres peus i que l’univers s’expandeix. En Miquel Ruiz va irrompre en els nostres currículums i segurament no en marxarà mai més.
Avui som aquí per a presentar-vos aquesta nova exposició d’en Miquel, un recull d’imatges del qual ell n’és l’autor, però que ens pertanyen també tots nosaltres.
Són fragments de les nostres vides, de moltes vides. Fotografies que traspuen dolor, alegria, memòria i oblit. Són les fotografies d’algú que ha sabut estar al darrere i al davant de la seva càmera simultàniament. D’algú que ha sabut viure la vida fotografiant. D’algú que s’ha indignat amb les injustícies flagrants i que ha sabut riure’s de la seva pròpia ombra. No cauré en la temptació d’intentar explicar-vos les imatges que avui ens acompanyen en aquest indret, perquè les bones fotografies s’expliquen per elles mateixes.
No és la primera vegada que vinc a Ceret amb en Miquel, recordo que aquell altre dia plovia i que la seva silueta es reflectia en les llambordes del carrer de Sant Ferriol. Avui hem tornat a Ceret, en aquest racó de la nostra catalana pàtria comuna, per renovar els vots de la nostra amistat i per celebrar de nou el goig que ens uneix per la poesia i per la fotografia –que ve a ser el mateix–, per la justícia i per la veritat –que ve a ser el mateix–, pel «què», el «quan», el «com» i el «perquè» –que mai seran el mateix–, i per encarar des d’ara un futur que ens ha de portar ben aviat fins aquella terra on l’amic Labordeta ens deia que hi havia rètol on posava «Llibertat».


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…