Ves al contingut principal

Miquel Ruiz a Ceret

Llegit a la Mediateca de Ceret, el 5 de març de 2016, en la inauguració de l’exposició del fotògraf Miquel Ruiz.


Els humans som una espècie rara i ens ha tocat viure en un planeta encara més estrany, un astre rodó com l’objectiu d’una càmera, blau com una fotografia virada i perdut en l’espai sense remei com en un disc dur sense còpia de seguretat. 
Tots hem fet coses, més o menys, els humans ja se sap que mai parem quiets. Tots anem completant cada dia el currículum de les nostres vides, seguint les pautes que ens imposen perquè no escriguem en línies torçades.
Les nostres vides són aquest cúmul de dates, de conceptes, de records i de números de telèfon. Les nostres vides són les taules de multiplicar, el nom del gat de la veïna i aquella olor d’escudella que sorgia de les mans de la nostra àvia quan ens acaronava de petits. Les nostres vides són aquelles caixes curulles d’imatges en blanc i negre, de rostres somrients d’una altra època esvaïda per sempre més. Les nostres vides són úniques i irrepetibles, però la majoria dels que som avui aquí compartim si més no una cosa: que un dia vam conèixer a un altre ésser irrepetible anomenat Miquel Ruiz.
Des d’aquell dia tot va canviar, de cop i volta vam comprendre que les plaques tectòniques de la terra es mouen sota els nostres peus i que l’univers s’expandeix. En Miquel Ruiz va irrompre en els nostres currículums i segurament no en marxarà mai més.
Avui som aquí per a presentar-vos aquesta nova exposició d’en Miquel, un recull d’imatges del qual ell n’és l’autor, però que ens pertanyen també tots nosaltres.
Són fragments de les nostres vides, de moltes vides. Fotografies que traspuen dolor, alegria, memòria i oblit. Són les fotografies d’algú que ha sabut estar al darrere i al davant de la seva càmera simultàniament. D’algú que ha sabut viure la vida fotografiant. D’algú que s’ha indignat amb les injustícies flagrants i que ha sabut riure’s de la seva pròpia ombra. No cauré en la temptació d’intentar explicar-vos les imatges que avui ens acompanyen en aquest indret, perquè les bones fotografies s’expliquen per elles mateixes.
No és la primera vegada que vinc a Ceret amb en Miquel, recordo que aquell altre dia plovia i que la seva silueta es reflectia en les llambordes del carrer de Sant Ferriol. Avui hem tornat a Ceret, en aquest racó de la nostra catalana pàtria comuna, per renovar els vots de la nostra amistat i per celebrar de nou el goig que ens uneix per la poesia i per la fotografia –que ve a ser el mateix–, per la justícia i per la veritat –que ve a ser el mateix–, pel «què», el «quan», el «com» i el «perquè» –que mai seran el mateix–, i per encarar des d’ara un futur que ens ha de portar ben aviat fins aquella terra on l’amic Labordeta ens deia que hi havia rètol on posava «Llibertat».


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…