Ves al contingut principal

Miquel Ruiz a Ceret

Llegit a la Mediateca de Ceret, el 5 de març de 2016, en la inauguració de l’exposició del fotògraf Miquel Ruiz.


Els humans som una espècie rara i ens ha tocat viure en un planeta encara més estrany, un astre rodó com l’objectiu d’una càmera, blau com una fotografia virada i perdut en l’espai sense remei com en un disc dur sense còpia de seguretat. 
Tots hem fet coses, més o menys, els humans ja se sap que mai parem quiets. Tots anem completant cada dia el currículum de les nostres vides, seguint les pautes que ens imposen perquè no escriguem en línies torçades.
Les nostres vides són aquest cúmul de dates, de conceptes, de records i de números de telèfon. Les nostres vides són les taules de multiplicar, el nom del gat de la veïna i aquella olor d’escudella que sorgia de les mans de la nostra àvia quan ens acaronava de petits. Les nostres vides són aquelles caixes curulles d’imatges en blanc i negre, de rostres somrients d’una altra època esvaïda per sempre més. Les nostres vides són úniques i irrepetibles, però la majoria dels que som avui aquí compartim si més no una cosa: que un dia vam conèixer a un altre ésser irrepetible anomenat Miquel Ruiz.
Des d’aquell dia tot va canviar, de cop i volta vam comprendre que les plaques tectòniques de la terra es mouen sota els nostres peus i que l’univers s’expandeix. En Miquel Ruiz va irrompre en els nostres currículums i segurament no en marxarà mai més.
Avui som aquí per a presentar-vos aquesta nova exposició d’en Miquel, un recull d’imatges del qual ell n’és l’autor, però que ens pertanyen també tots nosaltres.
Són fragments de les nostres vides, de moltes vides. Fotografies que traspuen dolor, alegria, memòria i oblit. Són les fotografies d’algú que ha sabut estar al darrere i al davant de la seva càmera simultàniament. D’algú que ha sabut viure la vida fotografiant. D’algú que s’ha indignat amb les injustícies flagrants i que ha sabut riure’s de la seva pròpia ombra. No cauré en la temptació d’intentar explicar-vos les imatges que avui ens acompanyen en aquest indret, perquè les bones fotografies s’expliquen per elles mateixes.
No és la primera vegada que vinc a Ceret amb en Miquel, recordo que aquell altre dia plovia i que la seva silueta es reflectia en les llambordes del carrer de Sant Ferriol. Avui hem tornat a Ceret, en aquest racó de la nostra catalana pàtria comuna, per renovar els vots de la nostra amistat i per celebrar de nou el goig que ens uneix per la poesia i per la fotografia –que ve a ser el mateix–, per la justícia i per la veritat –que ve a ser el mateix–, pel «què», el «quan», el «com» i el «perquè» –que mai seran el mateix–, i per encarar des d’ara un futur que ens ha de portar ben aviat fins aquella terra on l’amic Labordeta ens deia que hi havia rètol on posava «Llibertat».


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…