Ves al contingut principal

Miquel Ruiz a Ceret

Llegit a la Mediateca de Ceret, el 5 de març de 2016, en la inauguració de l’exposició del fotògraf Miquel Ruiz.


Els humans som una espècie rara i ens ha tocat viure en un planeta encara més estrany, un astre rodó com l’objectiu d’una càmera, blau com una fotografia virada i perdut en l’espai sense remei com en un disc dur sense còpia de seguretat. 
Tots hem fet coses, més o menys, els humans ja se sap que mai parem quiets. Tots anem completant cada dia el currículum de les nostres vides, seguint les pautes que ens imposen perquè no escriguem en línies torçades.
Les nostres vides són aquest cúmul de dates, de conceptes, de records i de números de telèfon. Les nostres vides són les taules de multiplicar, el nom del gat de la veïna i aquella olor d’escudella que sorgia de les mans de la nostra àvia quan ens acaronava de petits. Les nostres vides són aquelles caixes curulles d’imatges en blanc i negre, de rostres somrients d’una altra època esvaïda per sempre més. Les nostres vides són úniques i irrepetibles, però la majoria dels que som avui aquí compartim si més no una cosa: que un dia vam conèixer a un altre ésser irrepetible anomenat Miquel Ruiz.
Des d’aquell dia tot va canviar, de cop i volta vam comprendre que les plaques tectòniques de la terra es mouen sota els nostres peus i que l’univers s’expandeix. En Miquel Ruiz va irrompre en els nostres currículums i segurament no en marxarà mai més.
Avui som aquí per a presentar-vos aquesta nova exposició d’en Miquel, un recull d’imatges del qual ell n’és l’autor, però que ens pertanyen també tots nosaltres.
Són fragments de les nostres vides, de moltes vides. Fotografies que traspuen dolor, alegria, memòria i oblit. Són les fotografies d’algú que ha sabut estar al darrere i al davant de la seva càmera simultàniament. D’algú que ha sabut viure la vida fotografiant. D’algú que s’ha indignat amb les injustícies flagrants i que ha sabut riure’s de la seva pròpia ombra. No cauré en la temptació d’intentar explicar-vos les imatges que avui ens acompanyen en aquest indret, perquè les bones fotografies s’expliquen per elles mateixes.
No és la primera vegada que vinc a Ceret amb en Miquel, recordo que aquell altre dia plovia i que la seva silueta es reflectia en les llambordes del carrer de Sant Ferriol. Avui hem tornat a Ceret, en aquest racó de la nostra catalana pàtria comuna, per renovar els vots de la nostra amistat i per celebrar de nou el goig que ens uneix per la poesia i per la fotografia –que ve a ser el mateix–, per la justícia i per la veritat –que ve a ser el mateix–, pel «què», el «quan», el «com» i el «perquè» –que mai seran el mateix–, i per encarar des d’ara un futur que ens ha de portar ben aviat fins aquella terra on l’amic Labordeta ens deia que hi havia rètol on posava «Llibertat».


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

Begur

Primer cauen quatre gotes i després continua un plugim intermitent. Ja passa això en el mes de juliol, a Begur o a qualsevol indret de la Costa Brava. Ens refugiem sota els tendals d’un bar a la plaça i veiem la gent que passa. Qui més qui menys té pinta d’americano o de turista rus que dissimula amb uns texans esparracats, però que té compte corrent en un paradís fiscal, un Lexus al pàrquing Onze de Setembre i una casa amb vista a Sa Tuna. Si no fos per aquesta mica de pluja, ens hauríem assegut al Pedrís Llarg, vora l’església, amb un parell de begurencs adoptius que renegaven de coses del futbol. Aposentat en aquest racó sagrat acabes interioritzant alguns dels secrets hiperbòlics més ben guardats dels begurencs, dels morts i dels vius, i per poc que t’hi mantinguis una estona sempre hi ha algú que acaba explicant-te l’arbre genealògic del senyor Pella i Forgas. Jo no hi entenc gaire, però penso que Begur és així. Amagat entre muntanyes que pugen i baixen i a l’empara d’un castell ci…