Ves al contingut principal

L’exèrcit (espanyol)

No hi ha cap democràcia que no tingui forces armades, fins i tot un país menut com Suïssa manté un exèrcit per a preservar el seu estatus de neutralitat. Els suïssos, fins a una edat força avançada, guarden a casa seva l’uniforme complet i, en alguns casos les armes, entre l’armari dels formatges i el rellotge de cucut, per poder assistir regularment a les maniobres a què tothom està obligat. El problema no és tenir un exèrcit, sinó que aquesta organització armada no sigui un instrument del poble.
A Espanya, tradicionalment, l’exèrcit no tan sols ha viscut d’esquena al poble que diu defensar, sinó que s’ha utilitzat regularment, i en les darreres experiències històriques gairebé exclusivament, per a reprimir-lo. L’exèrcit i la Guàrdia Civil –del qual depèn orgànicament– han estat les eines més efectives de l’oligarquia i de la dictadura, i que ara algú ens vulgui vendre el contrari faria riure, si no fos per la quantitat de sang que ha costat als espanyols i als catalans aquesta broma.
Darrerament s’ha qüestionat la presència de l’exèrcit en el Saló que la Fira de Barcelona dedica a l’Ensenyament i els que sempre s’han parapetat darrere dels tancs per a fer prevaler els seus privilegis han posat el crit al cel. S’han exposat arguments raonables en contra de la necessitat d’incloure l’exèrcit entre les opcions que s’ofereixen als alumnes com a carrera professional, però –que jo sàpiga– no s’ha dit el més important.
Poca gent qüestiona realment la necessitat de tenir un exèrcit, una república lliure i solidària hauria de tenir-lo, altra cosa són els principis ètics i morals que han de sustentar-lo. El problema no és si les forces armades professionals han de ser presents o no en un Saló de l’Ensenyament, la qüestió és que estem parlant de l’exèrcit espanyol i tothom que tingui un dit de memòria històrica, i simplement per instint de supervivència, hauria de rebutjar-ho.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

És la cultura, imbècils!

Hi ha qui pensa que riquesa i qualitat de vida són dos conceptes que van paral·lels, lligats indissolublement al paradigma de l’economia de mercat. Però aquesta equació, defensada a capa i espasa per les ments pensants del liberalisme econòmic, va ser posada en dubte ja fa temps, com en un estudi publicat en el New England Journal of Medecine, en el qual s’exposava que l’expectativa de vida era més alta a Bangla Desh que en el barri novaiorquès de Harlem. Les cirrosis, els homicidis, els accidents de tota mena, les dependències de les drogues i l’alcohol eren la causa directa d’un 35% de les morts en el depauperat barri novaiorquès, en una de les ciutats més riques del món. Aquesta qüestió, que se’ns presenta com una paradoxa, ens hauria de fer replantejar la definició del concepte “riquesa” i s’hauria de lligar més amb el grau de coneixement i de defensa dels valors d’una societat determinada que amb el seu producte interior brut o la renda per capita. El sector cultural d’una nació és…

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Novembre, un minut de silenci

Novembre és un temps de paisatges aspres, d’hores curtes i horitzons confusos. De cop ens entra la necessitat de canviar-nos de roba, resquitem de l’armari els pantalons de pana, els mitjons gruixuts, els anoracs del Decathlon i la bufanda que ha dormit plàcidament durant mesos al fons del calaix. Mirem al nostre voltant i ens adonem que els colors han desaparegut, els grocs i els vermells dels arbres han volat amb la primera ventada i el blau del cel només dura unes hores penjat del firmament. Arribem a l’onzè mes amb el calendari gastat i rebregat, tot just queden un parell de fulls i s’aguanten en equilibri precari. Tot allò que havíem de fer ja ho hem fet o es va deixant pel gener, quan la terra estigui més dura i es pugui trepitjar fort. Ara la realitat és humida i trista, tova i desguarnida, novembre i el desembre també, encara que ho vulguem embolcallar amb paper de regal i amb un discurs de desitjos envescats. I és que només el vesc, de natura parasitària, continua permanentmen…

L’atzar i la justícia

Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d’un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d’idees, fragments d’imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno «Barretades». Aquests articles, que escric tres vegades a la setmana, són la pàtria de les meves petites coses, un campament en el desert sota la llum tènue però infinita de les estrelles. L’enyorat mestre Narcís-Jordi Aragó deia que «escriure una columna és sempre una aventura» i és veritat, perquè –almenys en el meu cas– mai sé com acabarà. El meu estil d’escriure està governat per l’atzar, per l’atzar i per la voluntat de comunicar alguna cosa, d’aixecar el dit per demostrar que sóc aquí i que no m’he fos encara en la xerrameca magmàtica d’un planeta sense aturador. Escriure, més enllà d’una voluntat vital, és també una exploració a la recerca d’una veritat polièdrica i juganera com un dau, però, això sí, d’un dau carregat, …