Vés al contingut principal

L’exèrcit (espanyol)

No hi ha cap democràcia que no tingui forces armades, fins i tot un país menut com Suïssa manté un exèrcit per a preservar el seu estatus de neutralitat. Els suïssos, fins a una edat força avançada, guarden a casa seva l’uniforme complet i, en alguns casos les armes, entre l’armari dels formatges i el rellotge de cucut, per poder assistir regularment a les maniobres a què tothom està obligat. El problema no és tenir un exèrcit, sinó que aquesta organització armada no sigui un instrument del poble.
A Espanya, tradicionalment, l’exèrcit no tan sols ha viscut d’esquena al poble que diu defensar, sinó que s’ha utilitzat regularment, i en les darreres experiències històriques gairebé exclusivament, per a reprimir-lo. L’exèrcit i la Guàrdia Civil –del qual depèn orgànicament– han estat les eines més efectives de l’oligarquia i de la dictadura, i que ara algú ens vulgui vendre el contrari faria riure, si no fos per la quantitat de sang que ha costat als espanyols i als catalans aquesta broma.
Darrerament s’ha qüestionat la presència de l’exèrcit en el Saló que la Fira de Barcelona dedica a l’Ensenyament i els que sempre s’han parapetat darrere dels tancs per a fer prevaler els seus privilegis han posat el crit al cel. S’han exposat arguments raonables en contra de la necessitat d’incloure l’exèrcit entre les opcions que s’ofereixen als alumnes com a carrera professional, però –que jo sàpiga– no s’ha dit el més important.
Poca gent qüestiona realment la necessitat de tenir un exèrcit, una república lliure i solidària hauria de tenir-lo, altra cosa són els principis ètics i morals que han de sustentar-lo. El problema no és si les forces armades professionals han de ser presents o no en un Saló de l’Ensenyament, la qüestió és que estem parlant de l’exèrcit espanyol i tothom que tingui un dit de memòria històrica, i simplement per instint de supervivència, hauria de rebutjar-ho.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…