Ves al contingut principal

Les idus de Girona

A Girona el sol surt sempre entre les pedres i al mes de març, cap al migdia, amb prou feines és una rodanxa de llum blanca que no aconsegueix trencar la fredor glacial del vent. Aquest vuit de març, just quan tocaven dos quarts d’una al campanaret de l’ajuntament, ha sortit l’alcalde per anunciar en roda de premsa la seva renúncia, ha dit que «no volia ser el problema si podia ser la solució», una frase que no farà història, però que il·lustra d’alguna manera el final del seu curt, curtíssim mandat.
Juli Cèsar va ser assassinat durant les idus de març, o sigui el 15 de març de l’any 44 abans de Crist. Un vident el va advertir del perill, però ell va seguir el seu camí. El nou alcalde de Girona no haurà durat ni dos mesos en el càrrec, advertit per maleficis semblants i víctima dels seus propis errors. La data del cessament en el càrrec s’inclourà en els annals de la ciutat per aquest fet i per celebrar-se també el 88 aniversari de la inauguració dels urinaris públics que encara hi ha a l’inici de la Rambla.
El parlament del senyor Ballesta ha començat amb una ronquera que no presagiava res de bo. Els periodistes i els fotògrafs oloraven la sang fresca i drets damunt les cadires fotografiaven tot el que era fotografiable i prenien notes de l’inexplicable. L’alcalde ha dit que ha pres la decisió amb la consciència tranquil·la i ha descarregat tota una colla de desqualificacions envers «el principal partit de l’oposició», perquè ja se sap que aquestes coses quan s’aguanten a dins és pitjor.
Després, mentre l’alcalde sortint tornava –entre aplaudiments– al despatx per a recollir les seves coses, la nova alcaldessa es deixava fotografiar discretament sota la llum zenital que baixa pel celobert del Teatre Municipal. Acaba una història i en comença una altra, les idus de març a Girona seran sempre en dia 8 i, tot i que la sang no ha arribat a l’Onyar, segur que haurà esquitxat per sempre la túnica immaculada del jove Octavi que ara presideix la Generalitat de Catalunya.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…