Vés al contingut principal

Les idus de Girona

A Girona el sol surt sempre entre les pedres i al mes de març, cap al migdia, amb prou feines és una rodanxa de llum blanca que no aconsegueix trencar la fredor glacial del vent. Aquest vuit de març, just quan tocaven dos quarts d’una al campanaret de l’ajuntament, ha sortit l’alcalde per anunciar en roda de premsa la seva renúncia, ha dit que «no volia ser el problema si podia ser la solució», una frase que no farà història, però que il·lustra d’alguna manera el final del seu curt, curtíssim mandat.
Juli Cèsar va ser assassinat durant les idus de març, o sigui el 15 de març de l’any 44 abans de Crist. Un vident el va advertir del perill, però ell va seguir el seu camí. El nou alcalde de Girona no haurà durat ni dos mesos en el càrrec, advertit per maleficis semblants i víctima dels seus propis errors. La data del cessament en el càrrec s’inclourà en els annals de la ciutat per aquest fet i per celebrar-se també el 88 aniversari de la inauguració dels urinaris públics que encara hi ha a l’inici de la Rambla.
El parlament del senyor Ballesta ha començat amb una ronquera que no presagiava res de bo. Els periodistes i els fotògrafs oloraven la sang fresca i drets damunt les cadires fotografiaven tot el que era fotografiable i prenien notes de l’inexplicable. L’alcalde ha dit que ha pres la decisió amb la consciència tranquil·la i ha descarregat tota una colla de desqualificacions envers «el principal partit de l’oposició», perquè ja se sap que aquestes coses quan s’aguanten a dins és pitjor.
Després, mentre l’alcalde sortint tornava –entre aplaudiments– al despatx per a recollir les seves coses, la nova alcaldessa es deixava fotografiar discretament sota la llum zenital que baixa pel celobert del Teatre Municipal. Acaba una història i en comença una altra, les idus de març a Girona seran sempre en dia 8 i, tot i que la sang no ha arribat a l’Onyar, segur que haurà esquitxat per sempre la túnica immaculada del jove Octavi que ara presideix la Generalitat de Catalunya.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…