Ves al contingut principal

Gore primaveral

Diu el diccionari que la religió és el conjunt de creences i conviccions que vinculen els humans amb tot allò que consideren misteriós i que sovint identifiquen amb una criatura divina. Jo sempre he estat un devot incondicional dels diccionaris i, si tenir una religió tornés a ser obligatori, probablement optaria per aquesta fe del llibre de la paraula, el profeta de la qual al nostre país fou un senyor amb barret i pipa.
Però la religió amb la qual ens ha tocat conviure és una altra i quan arriba aquesta època de l’any em cou tot allò que em pot coure, perquè me la presenten de la manera més negra. El catolicisme bàsicament és una religió dual, té dues cares. Hi ha el catolicisme nadalenc i el de Setmana Santa. L’un és hivernal, però clar i alegre, i l’altre primaveral, però fosc i sanguinolent i es passeja pels carrers amb tots els atributs del cinema gore.
L’any passat, per acabar de reblar el clau, l’Ajuntament de Girona va instal·lar un monument en una plaça cèntrica on s’exhibeixen estris i símbols de tortura dignes del museu dels horrors: el cilici, el fuet, la creu, la calavera, la corona d’espines, un cor que degota sang fresca i tot això –per si no n’hi havia prou– just entre la delegació d’Hisenda i la porta de la comissaria dels Mossos d’Esquadra.
Algunes vegades el gore cinematogràfic és tan excessiu que tendeix a la comicitat i els amants del gènere es passen l’estona menjant crispetes, mentre veuen tota mena d’escenes on la sang artificial esquitxa cada racó de la pantalla. Suposo que hi ha d’haver gent per a tot, vivim en un món complex, uns conjuren els seus dimonis en una sala de cinema, altres disfressant-se de membre del Ku Klux Klan o de romà, i alguns –com jo– traient els seus llibres en processó el dia de sant Jordi. Ja ho deia la meva àvia que no hi ha ni un pam de net.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

Begur

Primer cauen quatre gotes i després continua un plugim intermitent. Ja passa això en el mes de juliol, a Begur o a qualsevol indret de la Costa Brava. Ens refugiem sota els tendals d’un bar a la plaça i veiem la gent que passa. Qui més qui menys té pinta d’americano o de turista rus que dissimula amb uns texans esparracats, però que té compte corrent en un paradís fiscal, un Lexus al pàrquing Onze de Setembre i una casa amb vista a Sa Tuna. Si no fos per aquesta mica de pluja, ens hauríem assegut al Pedrís Llarg, vora l’església, amb un parell de begurencs adoptius que renegaven de coses del futbol. Aposentat en aquest racó sagrat acabes interioritzant alguns dels secrets hiperbòlics més ben guardats dels begurencs, dels morts i dels vius, i per poc que t’hi mantinguis una estona sempre hi ha algú que acaba explicant-te l’arbre genealògic del senyor Pella i Forgas. Jo no hi entenc gaire, però penso que Begur és així. Amagat entre muntanyes que pugen i baixen i a l’empara d’un castell ci…