Ves al contingut principal

El repte de la geografia

Caldria viure moltes vides per poder comprendre la insondable remor d’aquest planeta. Per molt que ens hi escarrassem, cada dia el volum d’informació creix i ens sobrepassa. I, malgrat tot, persistim, perquè no hi ha aturador ni alternativa. La història s’escriu sota els nostres peus amb lletres flamejants i hem d’anar fent saltirons a banda i banda si no volem entrebancar-nos amb els nostres peus.
Tot sembla haver de passar segons un guió pautat. Ja ens havien avisat fa molt de temps –els filòsofs, els sociòlegs, els demògrafs i alguns economistes–, del que podia passar i ha passat. Centenars de milers de persones, potser milions, truquen ara a la porta d’Europa per poder entrar. I què fem? Qui té la resposta? El destí d’aquest segle rau en la solució d’aquest problema i, per ara, els cridats a resoldre’l no semblen tenir la talla moral adequada.
Qui hagi llegit el llibre de Robert Kaplan, on parla de la venjança de la geografia, podrà comprendre millor el problema. Durant massa temps hem fet els ulls clucs a l’evidència que només els mapes ens poden explicar. Ens deien que Europa era un continent i només és una protuberància de la gran massa asiàtica. Totes les estepes, els deserts i les valls dels grans rius grocs semblen dibuixar una fletxa que apunta directament cap a nosaltres.
Avui encara podem frenar una mica aquest èxode, amb murs i amb diners, però vindrà el dia en què ja no serà suficient ni una cosa ni l’altra. Serà un moment decisiu, perquè només hi ha dues alternatives, parar-los els peus amb la contundència de la força o encetar definitivament el diàleg que ens ha de portar a fusionar-nos en una nova raça, com van fer fa mil·lennis l’homo sapiens i el neandertal. Una mena d’ésser que finalment podria anomenar-se «raça humana».



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…