Vés al contingut principal

El repte de la geografia

Caldria viure moltes vides per poder comprendre la insondable remor d’aquest planeta. Per molt que ens hi escarrassem, cada dia el volum d’informació creix i ens sobrepassa. I, malgrat tot, persistim, perquè no hi ha aturador ni alternativa. La història s’escriu sota els nostres peus amb lletres flamejants i hem d’anar fent saltirons a banda i banda si no volem entrebancar-nos amb els nostres peus.
Tot sembla haver de passar segons un guió pautat. Ja ens havien avisat fa molt de temps –els filòsofs, els sociòlegs, els demògrafs i alguns economistes–, del que podia passar i ha passat. Centenars de milers de persones, potser milions, truquen ara a la porta d’Europa per poder entrar. I què fem? Qui té la resposta? El destí d’aquest segle rau en la solució d’aquest problema i, per ara, els cridats a resoldre’l no semblen tenir la talla moral adequada.
Qui hagi llegit el llibre de Robert Kaplan, on parla de la venjança de la geografia, podrà comprendre millor el problema. Durant massa temps hem fet els ulls clucs a l’evidència que només els mapes ens poden explicar. Ens deien que Europa era un continent i només és una protuberància de la gran massa asiàtica. Totes les estepes, els deserts i les valls dels grans rius grocs semblen dibuixar una fletxa que apunta directament cap a nosaltres.
Avui encara podem frenar una mica aquest èxode, amb murs i amb diners, però vindrà el dia en què ja no serà suficient ni una cosa ni l’altra. Serà un moment decisiu, perquè només hi ha dues alternatives, parar-los els peus amb la contundència de la força o encetar definitivament el diàleg que ens ha de portar a fusionar-nos en una nova raça, com van fer fa mil·lennis l’homo sapiens i el neandertal. Una mena d’ésser que finalment podria anomenar-se «raça humana».



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…