Ves al contingut principal

El niu del cucut

L’any 2009, un edifici d’ús cultural de la Diputació d’Ourense tenia 11 porters en plantilla, però, just abans de les eleccions autonòmiques d’aquell mateix any, la xifra va augmentar, perquè el president de la Diputació va contractar 22 porters eventuals per ajudar els altres 11. La qüestió és que els 33 porters treballaven en un edifici que només tenia dues portes d’accés. L’anècdota il·lustra el que ha passat en moltes institucions locals d’aquest tipus arreu de l’Estat espanyol, durant els alegres anys de la bombolla.
Ara sembla que les diputacions, aquesta institució anacrònica, torna a estar en l’agenda política, si més no és un dels punts dels quals s’ha parlat més del famós pacte entre el partit que es reclama hereu del socialisme espanyol i el que cada vegada s’assembla més a la Falange de just abans de la Guerra Civil, començant pel cognom del seu líder i acabant per l’apel·lació constant que fa a la unitat d’Espanya.
Que la proposta de desaparició de les diputacions vingui d’aquests elements és força sospitós, però ara mateix no em preocupa, espero que en el camí de la desconnexió també desapareguin. Però no n’hi ha prou amb això, s’ha de tenir clar quin ha de ser el model territorial i, per ara, ningú en parla seriosament. Daniel Innerarity deia l’altre dia que «la indignació ha buscat culpables en comptes de buscar solucions». És evident que les diputacions sobren, si més no en l’àmbit català, el que no queda tan clar és quines altres institucions assumiran les competències que tenen. O de quina manera es redistribuirà el pressupost que administren.
Durant massa temps les diputacions han estat el niu on els cucuts de la partitocràcia han anat deixant els seus ous, uns ous que hem acabat incubant, i pagant, entre tots. Em sap greu que partits com Esquerra Republicana, més el que queda de democràtic a Convergència i el que queda de progressista al PSC, continuïn encara validant aquest projecte caduc. I si no hi ha més remei que fer-ho, com a mínim haurien de ser suficientment transparents per no generar dubtes de flagrant manca d’honradesa cada dia que passa.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…