Ves al contingut principal

El niu del cucut

L’any 2009, un edifici d’ús cultural de la Diputació d’Ourense tenia 11 porters en plantilla, però, just abans de les eleccions autonòmiques d’aquell mateix any, la xifra va augmentar, perquè el president de la Diputació va contractar 22 porters eventuals per ajudar els altres 11. La qüestió és que els 33 porters treballaven en un edifici que només tenia dues portes d’accés. L’anècdota il·lustra el que ha passat en moltes institucions locals d’aquest tipus arreu de l’Estat espanyol, durant els alegres anys de la bombolla.
Ara sembla que les diputacions, aquesta institució anacrònica, torna a estar en l’agenda política, si més no és un dels punts dels quals s’ha parlat més del famós pacte entre el partit que es reclama hereu del socialisme espanyol i el que cada vegada s’assembla més a la Falange de just abans de la Guerra Civil, començant pel cognom del seu líder i acabant per l’apel·lació constant que fa a la unitat d’Espanya.
Que la proposta de desaparició de les diputacions vingui d’aquests elements és força sospitós, però ara mateix no em preocupa, espero que en el camí de la desconnexió també desapareguin. Però no n’hi ha prou amb això, s’ha de tenir clar quin ha de ser el model territorial i, per ara, ningú en parla seriosament. Daniel Innerarity deia l’altre dia que «la indignació ha buscat culpables en comptes de buscar solucions». És evident que les diputacions sobren, si més no en l’àmbit català, el que no queda tan clar és quines altres institucions assumiran les competències que tenen. O de quina manera es redistribuirà el pressupost que administren.
Durant massa temps les diputacions han estat el niu on els cucuts de la partitocràcia han anat deixant els seus ous, uns ous que hem acabat incubant, i pagant, entre tots. Em sap greu que partits com Esquerra Republicana, més el que queda de democràtic a Convergència i el que queda de progressista al PSC, continuïn encara validant aquest projecte caduc. I si no hi ha més remei que fer-ho, com a mínim haurien de ser suficientment transparents per no generar dubtes de flagrant manca d’honradesa cada dia que passa.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

Begur

Primer cauen quatre gotes i després continua un plugim intermitent. Ja passa això en el mes de juliol, a Begur o a qualsevol indret de la Costa Brava. Ens refugiem sota els tendals d’un bar a la plaça i veiem la gent que passa. Qui més qui menys té pinta d’americano o de turista rus que dissimula amb uns texans esparracats, però que té compte corrent en un paradís fiscal, un Lexus al pàrquing Onze de Setembre i una casa amb vista a Sa Tuna. Si no fos per aquesta mica de pluja, ens hauríem assegut al Pedrís Llarg, vora l’església, amb un parell de begurencs adoptius que renegaven de coses del futbol. Aposentat en aquest racó sagrat acabes interioritzant alguns dels secrets hiperbòlics més ben guardats dels begurencs, dels morts i dels vius, i per poc que t’hi mantinguis una estona sempre hi ha algú que acaba explicant-te l’arbre genealògic del senyor Pella i Forgas. Jo no hi entenc gaire, però penso que Begur és així. Amagat entre muntanyes que pugen i baixen i a l’empara d’un castell ci…