Ves al contingut principal

El niu del cucut

L’any 2009, un edifici d’ús cultural de la Diputació d’Ourense tenia 11 porters en plantilla, però, just abans de les eleccions autonòmiques d’aquell mateix any, la xifra va augmentar, perquè el president de la Diputació va contractar 22 porters eventuals per ajudar els altres 11. La qüestió és que els 33 porters treballaven en un edifici que només tenia dues portes d’accés. L’anècdota il·lustra el que ha passat en moltes institucions locals d’aquest tipus arreu de l’Estat espanyol, durant els alegres anys de la bombolla.
Ara sembla que les diputacions, aquesta institució anacrònica, torna a estar en l’agenda política, si més no és un dels punts dels quals s’ha parlat més del famós pacte entre el partit que es reclama hereu del socialisme espanyol i el que cada vegada s’assembla més a la Falange de just abans de la Guerra Civil, començant pel cognom del seu líder i acabant per l’apel·lació constant que fa a la unitat d’Espanya.
Que la proposta de desaparició de les diputacions vingui d’aquests elements és força sospitós, però ara mateix no em preocupa, espero que en el camí de la desconnexió també desapareguin. Però no n’hi ha prou amb això, s’ha de tenir clar quin ha de ser el model territorial i, per ara, ningú en parla seriosament. Daniel Innerarity deia l’altre dia que «la indignació ha buscat culpables en comptes de buscar solucions». És evident que les diputacions sobren, si més no en l’àmbit català, el que no queda tan clar és quines altres institucions assumiran les competències que tenen. O de quina manera es redistribuirà el pressupost que administren.
Durant massa temps les diputacions han estat el niu on els cucuts de la partitocràcia han anat deixant els seus ous, uns ous que hem acabat incubant, i pagant, entre tots. Em sap greu que partits com Esquerra Republicana, més el que queda de democràtic a Convergència i el que queda de progressista al PSC, continuïn encara validant aquest projecte caduc. I si no hi ha més remei que fer-ho, com a mínim haurien de ser suficientment transparents per no generar dubtes de flagrant manca d’honradesa cada dia que passa.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…