Ves al contingut principal

Bookcrashing a Avinyonet

Ara ja fa exactament set anys, vaig visitar –resguardat sota el meu barret de gironauta– el poble empordanès d’Avinyonet de Puigventós. Un cementiri, poblat per vells xiprers, m’esperava en el primer revolt de la carretera i just al davant de la porta un preservatiu usat treia el nas entre la pinassa per demostrar la vitalitat d’aquest indret, enclavat entre el mar de Roses i la muntanya del Mont.
Aquests dies Avinyonet és notícia en els mitjans locals per una raó que desgraciadament ja no és del tot rara. L’Ajuntament ha decidit tancar la biblioteca per reconvertir la seu en un espai de coworking rural. A Avinyonet es comença a esvair aquell vell somni de la Mancomunitat de «Ni un poble sense escola, biblioteca i telèfon» per convertir-ho en «Ni un poble sense networking, coworking i bussines center».
I els llibres? On han anat a parar els llibres? No es preocupin ni per un moment, tot està sota control, no els han llençat al Manol, han anat a parar a un contenidor controlat de residus. Tots els llibres, inclosos els del fons que va donar en el seu moment per fundar la biblioteca el llibreter Josep Poch i els 546 que va aportar anys després l’advocat i polític Josep López de Lerma, i que encara no s’havien tret de les seves caixes.
Per què s’ha de mantenir una biblioteca avui en dia? La pregunta mateixa m’incomoda, sobretot si l’alternativa és destruir-la, de la mateixa manera que m’incomodaria que algú proposés derruir l’església d’Avinyonet de Puigventós per falta de feligresos. Però no, el rabassut campanar de l’església continuarà tocant les hores cada capvespre, un so que partir d’ara es farà més punyent entre el silenci de la intel·ligència que de mica en mica es va apagant sobre els vius i els morts.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…