Ves al contingut principal

Enric Homet, vola que vola

Ahir va morir Enric Homet i Romà, en homenatge seu publico avui el text de la meva intervenció en la presentació del seu llibre de poemes VOLA QUE VOLA!


Molt bona tarda a tothom.
Avui som aquí per presentar-vos un llibre especial, perquè és el primer llibre de l’Enric Homet. Es tracta d’un recull de poemes, en forma d’haikus i tankas que porta per títol VOLA QUE VOLA (de ferms canells, ala sedosa). L’Enric em va demanar que fos jo qui el presentés avui aquí.
Presentar l’Enric podria ser una tasca feixuga, àrdua i fins i tot vana, sobretot davant d’un auditori com aquest, ple de gent que d’alguna manera ja el coneix. Estic segur que la majoria de vosaltres ha compartit amb ell moltes hores de vida. Però em sembla que si l’Enric m’ho va demanar, és perquè intueix que entre ell i jo hi ha alguna cosa més del que us pot semblar a primera vista.
Malgrat la diferència generacional evident, ens assemblem si més no en un aspecte i és que els dos hem exercit un mateix ofici. Als dos ens uneix aquesta fascinació per la lletra impresa, pels caràcters tipogràfics, per la tinta i el paper. Els dos hem treballat en impremtes i sabem el que és un sagnat, una interlínia, un quadratí, un cícero o una galerada. Els dos hem vibrat al ritme imperiós de les màquines d’imprimir, hem compassat el cap i el cor amb el to asmàtic de les aspes d’una minerva, hem sentit les vibracions de la linotípia –en el seu cas– i dels aparells de fotocomposició en el meu. Els dos hem corregit i ens han corregit, hem muntat pàgines i les hem desmuntat, hem escombrat quan ha calgut la pols de les estelles de plom i ens hem assegut alguna vegada damunt la calidesa de les resmes de paper. Als dos ens uneix aquest mateix origen, aquest pecat primigeni de les arts gràfiques, que ens ha abocat al contacte amb la gent sublim que acostumava a aportar el seu gra d’intel·ligència al nostre ofici, el producte final del qual ha estat i encara continua essent eix i paradigma de la nostra civilització.
L’Enric i jo som fills i hereus d’aquest ofici que ens ha inoculat el verí de l’escriptura i que ens ha portat a produir nosaltres mateixos poemes i escrits diversos, a comptar amb una mà els caràcters d’una línia i amb l’altra els del vers. Però l’Enric fou fill, també, de l’Hospici, del desamor i de la grisor dels anys de la nostra postguerra. Va ser fill del seu temps, un temps més agre que el que ens ha tocat viure ara, però va saber-se compondre una nova vida en l’amor, l’amor a la llengua, a la música, a la seva família i als seus amics, amics entre els quals cal destacar notòriament en Domènec Fita, aquí present i present també en aquest llibre que us presentem, a través dels seus dibuixos fruit del seu inesgotable enginy.
Deia el poeta Paul Valery que els llibres tenen els mateixos enemics que l’home: el foc, la humitat, els animals, el temps i el seu propi contingut. Aquest llibre que si no teniu ja a les mans, aviat li tindreu, crec que es defensarà molt bé de tots els seus enemics i que el guardareu i el rellegireu i que quan ho feu pensareu en l’Enric i en totes les seves certeses i els seus anhels, sobretot amb l’anhel inequívoc amb què ha volgut cloure aquest llibre: «Unim les veus fins que al compàs dels verbs caiguin els mites que fins ara ens vetaren els drets de ser ben lliures.»
A mi ja no em queda gairebé res més a dir ni a afegir, el llibre us dirà la resta, jo només voldria acabar donant-vos les gràcies per la vostra atenció i a l’Enric per aquest llibre que ara comença a volar amb ell.
Moltes gràcies.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…