Ves al contingut principal

Enric Homet, vola que vola

Ahir va morir Enric Homet i Romà, en homenatge seu publico avui el text de la meva intervenció en la presentació del seu llibre de poemes VOLA QUE VOLA!


Molt bona tarda a tothom.
Avui som aquí per presentar-vos un llibre especial, perquè és el primer llibre de l’Enric Homet. Es tracta d’un recull de poemes, en forma d’haikus i tankas que porta per títol VOLA QUE VOLA (de ferms canells, ala sedosa). L’Enric em va demanar que fos jo qui el presentés avui aquí.
Presentar l’Enric podria ser una tasca feixuga, àrdua i fins i tot vana, sobretot davant d’un auditori com aquest, ple de gent que d’alguna manera ja el coneix. Estic segur que la majoria de vosaltres ha compartit amb ell moltes hores de vida. Però em sembla que si l’Enric m’ho va demanar, és perquè intueix que entre ell i jo hi ha alguna cosa més del que us pot semblar a primera vista.
Malgrat la diferència generacional evident, ens assemblem si més no en un aspecte i és que els dos hem exercit un mateix ofici. Als dos ens uneix aquesta fascinació per la lletra impresa, pels caràcters tipogràfics, per la tinta i el paper. Els dos hem treballat en impremtes i sabem el que és un sagnat, una interlínia, un quadratí, un cícero o una galerada. Els dos hem vibrat al ritme imperiós de les màquines d’imprimir, hem compassat el cap i el cor amb el to asmàtic de les aspes d’una minerva, hem sentit les vibracions de la linotípia –en el seu cas– i dels aparells de fotocomposició en el meu. Els dos hem corregit i ens han corregit, hem muntat pàgines i les hem desmuntat, hem escombrat quan ha calgut la pols de les estelles de plom i ens hem assegut alguna vegada damunt la calidesa de les resmes de paper. Als dos ens uneix aquest mateix origen, aquest pecat primigeni de les arts gràfiques, que ens ha abocat al contacte amb la gent sublim que acostumava a aportar el seu gra d’intel·ligència al nostre ofici, el producte final del qual ha estat i encara continua essent eix i paradigma de la nostra civilització.
L’Enric i jo som fills i hereus d’aquest ofici que ens ha inoculat el verí de l’escriptura i que ens ha portat a produir nosaltres mateixos poemes i escrits diversos, a comptar amb una mà els caràcters d’una línia i amb l’altra els del vers. Però l’Enric fou fill, també, de l’Hospici, del desamor i de la grisor dels anys de la nostra postguerra. Va ser fill del seu temps, un temps més agre que el que ens ha tocat viure ara, però va saber-se compondre una nova vida en l’amor, l’amor a la llengua, a la música, a la seva família i als seus amics, amics entre els quals cal destacar notòriament en Domènec Fita, aquí present i present també en aquest llibre que us presentem, a través dels seus dibuixos fruit del seu inesgotable enginy.
Deia el poeta Paul Valery que els llibres tenen els mateixos enemics que l’home: el foc, la humitat, els animals, el temps i el seu propi contingut. Aquest llibre que si no teniu ja a les mans, aviat li tindreu, crec que es defensarà molt bé de tots els seus enemics i que el guardareu i el rellegireu i que quan ho feu pensareu en l’Enric i en totes les seves certeses i els seus anhels, sobretot amb l’anhel inequívoc amb què ha volgut cloure aquest llibre: «Unim les veus fins que al compàs dels verbs caiguin els mites que fins ara ens vetaren els drets de ser ben lliures.»
A mi ja no em queda gairebé res més a dir ni a afegir, el llibre us dirà la resta, jo només voldria acabar donant-vos les gràcies per la vostra atenció i a l’Enric per aquest llibre que ara comença a volar amb ell.
Moltes gràcies.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

Begur

Primer cauen quatre gotes i després continua un plugim intermitent. Ja passa això en el mes de juliol, a Begur o a qualsevol indret de la Costa Brava. Ens refugiem sota els tendals d’un bar a la plaça i veiem la gent que passa. Qui més qui menys té pinta d’americano o de turista rus que dissimula amb uns texans esparracats, però que té compte corrent en un paradís fiscal, un Lexus al pàrquing Onze de Setembre i una casa amb vista a Sa Tuna. Si no fos per aquesta mica de pluja, ens hauríem assegut al Pedrís Llarg, vora l’església, amb un parell de begurencs adoptius que renegaven de coses del futbol. Aposentat en aquest racó sagrat acabes interioritzant alguns dels secrets hiperbòlics més ben guardats dels begurencs, dels morts i dels vius, i per poc que t’hi mantinguis una estona sempre hi ha algú que acaba explicant-te l’arbre genealògic del senyor Pella i Forgas. Jo no hi entenc gaire, però penso que Begur és així. Amagat entre muntanyes que pugen i baixen i a l’empara d’un castell ci…