Vés al contingut principal

Enric Homet, vola que vola

Ahir va morir Enric Homet i Romà, en homenatge seu publico avui el text de la meva intervenció en la presentació del seu llibre de poemes VOLA QUE VOLA!


Molt bona tarda a tothom.
Avui som aquí per presentar-vos un llibre especial, perquè és el primer llibre de l’Enric Homet. Es tracta d’un recull de poemes, en forma d’haikus i tankas que porta per títol VOLA QUE VOLA (de ferms canells, ala sedosa). L’Enric em va demanar que fos jo qui el presentés avui aquí.
Presentar l’Enric podria ser una tasca feixuga, àrdua i fins i tot vana, sobretot davant d’un auditori com aquest, ple de gent que d’alguna manera ja el coneix. Estic segur que la majoria de vosaltres ha compartit amb ell moltes hores de vida. Però em sembla que si l’Enric m’ho va demanar, és perquè intueix que entre ell i jo hi ha alguna cosa més del que us pot semblar a primera vista.
Malgrat la diferència generacional evident, ens assemblem si més no en un aspecte i és que els dos hem exercit un mateix ofici. Als dos ens uneix aquesta fascinació per la lletra impresa, pels caràcters tipogràfics, per la tinta i el paper. Els dos hem treballat en impremtes i sabem el que és un sagnat, una interlínia, un quadratí, un cícero o una galerada. Els dos hem vibrat al ritme imperiós de les màquines d’imprimir, hem compassat el cap i el cor amb el to asmàtic de les aspes d’una minerva, hem sentit les vibracions de la linotípia –en el seu cas– i dels aparells de fotocomposició en el meu. Els dos hem corregit i ens han corregit, hem muntat pàgines i les hem desmuntat, hem escombrat quan ha calgut la pols de les estelles de plom i ens hem assegut alguna vegada damunt la calidesa de les resmes de paper. Als dos ens uneix aquest mateix origen, aquest pecat primigeni de les arts gràfiques, que ens ha abocat al contacte amb la gent sublim que acostumava a aportar el seu gra d’intel·ligència al nostre ofici, el producte final del qual ha estat i encara continua essent eix i paradigma de la nostra civilització.
L’Enric i jo som fills i hereus d’aquest ofici que ens ha inoculat el verí de l’escriptura i que ens ha portat a produir nosaltres mateixos poemes i escrits diversos, a comptar amb una mà els caràcters d’una línia i amb l’altra els del vers. Però l’Enric fou fill, també, de l’Hospici, del desamor i de la grisor dels anys de la nostra postguerra. Va ser fill del seu temps, un temps més agre que el que ens ha tocat viure ara, però va saber-se compondre una nova vida en l’amor, l’amor a la llengua, a la música, a la seva família i als seus amics, amics entre els quals cal destacar notòriament en Domènec Fita, aquí present i present també en aquest llibre que us presentem, a través dels seus dibuixos fruit del seu inesgotable enginy.
Deia el poeta Paul Valery que els llibres tenen els mateixos enemics que l’home: el foc, la humitat, els animals, el temps i el seu propi contingut. Aquest llibre que si no teniu ja a les mans, aviat li tindreu, crec que es defensarà molt bé de tots els seus enemics i que el guardareu i el rellegireu i que quan ho feu pensareu en l’Enric i en totes les seves certeses i els seus anhels, sobretot amb l’anhel inequívoc amb què ha volgut cloure aquest llibre: «Unim les veus fins que al compàs dels verbs caiguin els mites que fins ara ens vetaren els drets de ser ben lliures.»
A mi ja no em queda gairebé res més a dir ni a afegir, el llibre us dirà la resta, jo només voldria acabar donant-vos les gràcies per la vostra atenció i a l’Enric per aquest llibre que ara comença a volar amb ell.
Moltes gràcies.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…