Ves al contingut principal

Enric Homet, vola que vola

Ahir va morir Enric Homet i Romà, en homenatge seu publico avui el text de la meva intervenció en la presentació del seu llibre de poemes VOLA QUE VOLA!


Molt bona tarda a tothom.
Avui som aquí per presentar-vos un llibre especial, perquè és el primer llibre de l’Enric Homet. Es tracta d’un recull de poemes, en forma d’haikus i tankas que porta per títol VOLA QUE VOLA (de ferms canells, ala sedosa). L’Enric em va demanar que fos jo qui el presentés avui aquí.
Presentar l’Enric podria ser una tasca feixuga, àrdua i fins i tot vana, sobretot davant d’un auditori com aquest, ple de gent que d’alguna manera ja el coneix. Estic segur que la majoria de vosaltres ha compartit amb ell moltes hores de vida. Però em sembla que si l’Enric m’ho va demanar, és perquè intueix que entre ell i jo hi ha alguna cosa més del que us pot semblar a primera vista.
Malgrat la diferència generacional evident, ens assemblem si més no en un aspecte i és que els dos hem exercit un mateix ofici. Als dos ens uneix aquesta fascinació per la lletra impresa, pels caràcters tipogràfics, per la tinta i el paper. Els dos hem treballat en impremtes i sabem el que és un sagnat, una interlínia, un quadratí, un cícero o una galerada. Els dos hem vibrat al ritme imperiós de les màquines d’imprimir, hem compassat el cap i el cor amb el to asmàtic de les aspes d’una minerva, hem sentit les vibracions de la linotípia –en el seu cas– i dels aparells de fotocomposició en el meu. Els dos hem corregit i ens han corregit, hem muntat pàgines i les hem desmuntat, hem escombrat quan ha calgut la pols de les estelles de plom i ens hem assegut alguna vegada damunt la calidesa de les resmes de paper. Als dos ens uneix aquest mateix origen, aquest pecat primigeni de les arts gràfiques, que ens ha abocat al contacte amb la gent sublim que acostumava a aportar el seu gra d’intel·ligència al nostre ofici, el producte final del qual ha estat i encara continua essent eix i paradigma de la nostra civilització.
L’Enric i jo som fills i hereus d’aquest ofici que ens ha inoculat el verí de l’escriptura i que ens ha portat a produir nosaltres mateixos poemes i escrits diversos, a comptar amb una mà els caràcters d’una línia i amb l’altra els del vers. Però l’Enric fou fill, també, de l’Hospici, del desamor i de la grisor dels anys de la nostra postguerra. Va ser fill del seu temps, un temps més agre que el que ens ha tocat viure ara, però va saber-se compondre una nova vida en l’amor, l’amor a la llengua, a la música, a la seva família i als seus amics, amics entre els quals cal destacar notòriament en Domènec Fita, aquí present i present també en aquest llibre que us presentem, a través dels seus dibuixos fruit del seu inesgotable enginy.
Deia el poeta Paul Valery que els llibres tenen els mateixos enemics que l’home: el foc, la humitat, els animals, el temps i el seu propi contingut. Aquest llibre que si no teniu ja a les mans, aviat li tindreu, crec que es defensarà molt bé de tots els seus enemics i que el guardareu i el rellegireu i que quan ho feu pensareu en l’Enric i en totes les seves certeses i els seus anhels, sobretot amb l’anhel inequívoc amb què ha volgut cloure aquest llibre: «Unim les veus fins que al compàs dels verbs caiguin els mites que fins ara ens vetaren els drets de ser ben lliures.»
A mi ja no em queda gairebé res més a dir ni a afegir, el llibre us dirà la resta, jo només voldria acabar donant-vos les gràcies per la vostra atenció i a l’Enric per aquest llibre que ara comença a volar amb ell.
Moltes gràcies.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…