Ves al contingut principal

Enric Homet, vola que vola

Ahir va morir Enric Homet i Romà, en homenatge seu publico avui el text de la meva intervenció en la presentació del seu llibre de poemes VOLA QUE VOLA!


Molt bona tarda a tothom.
Avui som aquí per presentar-vos un llibre especial, perquè és el primer llibre de l’Enric Homet. Es tracta d’un recull de poemes, en forma d’haikus i tankas que porta per títol VOLA QUE VOLA (de ferms canells, ala sedosa). L’Enric em va demanar que fos jo qui el presentés avui aquí.
Presentar l’Enric podria ser una tasca feixuga, àrdua i fins i tot vana, sobretot davant d’un auditori com aquest, ple de gent que d’alguna manera ja el coneix. Estic segur que la majoria de vosaltres ha compartit amb ell moltes hores de vida. Però em sembla que si l’Enric m’ho va demanar, és perquè intueix que entre ell i jo hi ha alguna cosa més del que us pot semblar a primera vista.
Malgrat la diferència generacional evident, ens assemblem si més no en un aspecte i és que els dos hem exercit un mateix ofici. Als dos ens uneix aquesta fascinació per la lletra impresa, pels caràcters tipogràfics, per la tinta i el paper. Els dos hem treballat en impremtes i sabem el que és un sagnat, una interlínia, un quadratí, un cícero o una galerada. Els dos hem vibrat al ritme imperiós de les màquines d’imprimir, hem compassat el cap i el cor amb el to asmàtic de les aspes d’una minerva, hem sentit les vibracions de la linotípia –en el seu cas– i dels aparells de fotocomposició en el meu. Els dos hem corregit i ens han corregit, hem muntat pàgines i les hem desmuntat, hem escombrat quan ha calgut la pols de les estelles de plom i ens hem assegut alguna vegada damunt la calidesa de les resmes de paper. Als dos ens uneix aquest mateix origen, aquest pecat primigeni de les arts gràfiques, que ens ha abocat al contacte amb la gent sublim que acostumava a aportar el seu gra d’intel·ligència al nostre ofici, el producte final del qual ha estat i encara continua essent eix i paradigma de la nostra civilització.
L’Enric i jo som fills i hereus d’aquest ofici que ens ha inoculat el verí de l’escriptura i que ens ha portat a produir nosaltres mateixos poemes i escrits diversos, a comptar amb una mà els caràcters d’una línia i amb l’altra els del vers. Però l’Enric fou fill, també, de l’Hospici, del desamor i de la grisor dels anys de la nostra postguerra. Va ser fill del seu temps, un temps més agre que el que ens ha tocat viure ara, però va saber-se compondre una nova vida en l’amor, l’amor a la llengua, a la música, a la seva família i als seus amics, amics entre els quals cal destacar notòriament en Domènec Fita, aquí present i present també en aquest llibre que us presentem, a través dels seus dibuixos fruit del seu inesgotable enginy.
Deia el poeta Paul Valery que els llibres tenen els mateixos enemics que l’home: el foc, la humitat, els animals, el temps i el seu propi contingut. Aquest llibre que si no teniu ja a les mans, aviat li tindreu, crec que es defensarà molt bé de tots els seus enemics i que el guardareu i el rellegireu i que quan ho feu pensareu en l’Enric i en totes les seves certeses i els seus anhels, sobretot amb l’anhel inequívoc amb què ha volgut cloure aquest llibre: «Unim les veus fins que al compàs dels verbs caiguin els mites que fins ara ens vetaren els drets de ser ben lliures.»
A mi ja no em queda gairebé res més a dir ni a afegir, el llibre us dirà la resta, jo només voldria acabar donant-vos les gràcies per la vostra atenció i a l’Enric per aquest llibre que ara comença a volar amb ell.
Moltes gràcies.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

És la cultura, imbècils!

Hi ha qui pensa que riquesa i qualitat de vida són dos conceptes que van paral·lels, lligats indissolublement al paradigma de l’economia de mercat. Però aquesta equació, defensada a capa i espasa per les ments pensants del liberalisme econòmic, va ser posada en dubte ja fa temps, com en un estudi publicat en el New England Journal of Medecine, en el qual s’exposava que l’expectativa de vida era més alta a Bangla Desh que en el barri novaiorquès de Harlem. Les cirrosis, els homicidis, els accidents de tota mena, les dependències de les drogues i l’alcohol eren la causa directa d’un 35% de les morts en el depauperat barri novaiorquès, en una de les ciutats més riques del món. Aquesta qüestió, que se’ns presenta com una paradoxa, ens hauria de fer replantejar la definició del concepte “riquesa” i s’hauria de lligar més amb el grau de coneixement i de defensa dels valors d’una societat determinada que amb el seu producte interior brut o la renda per capita. El sector cultural d’una nació és…

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Novembre, un minut de silenci

Novembre és un temps de paisatges aspres, d’hores curtes i horitzons confusos. De cop ens entra la necessitat de canviar-nos de roba, resquitem de l’armari els pantalons de pana, els mitjons gruixuts, els anoracs del Decathlon i la bufanda que ha dormit plàcidament durant mesos al fons del calaix. Mirem al nostre voltant i ens adonem que els colors han desaparegut, els grocs i els vermells dels arbres han volat amb la primera ventada i el blau del cel només dura unes hores penjat del firmament. Arribem a l’onzè mes amb el calendari gastat i rebregat, tot just queden un parell de fulls i s’aguanten en equilibri precari. Tot allò que havíem de fer ja ho hem fet o es va deixant pel gener, quan la terra estigui més dura i es pugui trepitjar fort. Ara la realitat és humida i trista, tova i desguarnida, novembre i el desembre també, encara que ho vulguem embolcallar amb paper de regal i amb un discurs de desitjos envescats. I és que només el vesc, de natura parasitària, continua permanentmen…

L’atzar i la justícia

Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d’un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d’idees, fragments d’imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno «Barretades». Aquests articles, que escric tres vegades a la setmana, són la pàtria de les meves petites coses, un campament en el desert sota la llum tènue però infinita de les estrelles. L’enyorat mestre Narcís-Jordi Aragó deia que «escriure una columna és sempre una aventura» i és veritat, perquè –almenys en el meu cas– mai sé com acabarà. El meu estil d’escriure està governat per l’atzar, per l’atzar i per la voluntat de comunicar alguna cosa, d’aixecar el dit per demostrar que sóc aquí i que no m’he fos encara en la xerrameca magmàtica d’un planeta sense aturador. Escriure, més enllà d’una voluntat vital, és també una exploració a la recerca d’una veritat polièdrica i juganera com un dau, però, això sí, d’un dau carregat, …