Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2016

EL PLA DE MARTÍS

Contràriament al que es pugui pensar, la primavera no és un invent dels poetes ni dels pintors, la primavera és un estat del temps, que reposa com una vànova flonja damunt del paisatge. Hi ha indrets on el paisatge està sempre en estat pur. Vull dir, que s’hi pot percebre tot allò que esperem d’un paisatge, on els colors s’acomoden al registre tonal d’una pintura a l’oli i els sons sorgeixen harmoniosament, com en una banda sonora. Quan arriben els primers dies de primavera, el Pla de Martís és un d’aquests paisatges extraordinaris. Entre la muntanya del Mont i Banyoles es dibuixa una mena de triangle arrodonit, els vèrtexs del qual serien els nuclis de Serinyà, Melianta i Esponellà, tancat per les aigües del Fluvià que s’amaguen, al nord, entre petites bosquines d’alzines i roures. Un sol que es desperta, entre l’anyil que taca el mar de Roses, il·lumina durant tot el dia els camps i un vent suau pentina constantment el borrissol que acaba de néixer entre els marges. Aigües subterrànies…

Menú de reescalfats

La televisió a vegades ens crea una falsa sensació de realitat i de directe, sembla com si tot el que surti per la petita pantalla hagi d’estar cuinat en els fogons de la sala del costat. I no, generalment, les menges televisives són plats reescalfats, preparats i descongelats de les maneres més diverses. Tot el que ens diuen els presentadors, mirant-nos als ulls fixament, està escrit en guions molt elaborats per tota una corrua de redactors. Tot i saber-ho, la gent continua acceptant l’engany, perquè a hores d’ara ja no ve d’un. Fins i tot tinc un amic que és addicte als canals que programen partits de futbol antics, perquè el fet de saber-ne el resultat a l’avançada fa que només miri els que ell sap que el seu equip guanyarà i s’estalvia moltes emprenyades. Encara no conec ningú que faci el mateix amb els telenotícies, però també és una opció. Actualment, gairebé tots els programes es poden veure «a la carta» molt després de ser emesos. Un entre molts és «El convidat», un espai tele…

Multibarcelona

Barcelona és una ciutat multiforme, que cova a cada cantonada un ou del qual pot sortir qualsevol cosa. Els seus habitants caminen pels carrers amb un ull posat en la silueta enigmàtica del Tibidabo i l’altre en un horitzó que s’amaga darrere de les cases i els murs i que, segons com, dibuixa una finíssima ratlla d’atzur entre el castell de Montjuïc i les tres xemeneies bessones del Besòs. El seu entramat urbà, vist a vol d’ocell, és com una malla immensa, formada per multitud d’octògons, on viu la gent menuda i multilingüe, que només amb la boca petita i de tant en tant, s’autoanomenen amb el gentilici de la ciutat. Generalment, els que viuen als barris amb més personalitat prefereixen dir que són de Gràcia, de Sants, del Poble Sec o de Sarrià. Tan sols els que han quedat relegats en el cul de sac d’algun sector amb mal nom es reivindiquen clarament com a «barcelonins». Barcelona s’ha diluït en la multidiversitat i quan passeges pels seus carrers t’adones que tot és gelatinós i aparado…

Nous materials per a un dietari de primavera

–Els astrofísics ens diuen que vivim en el cor d’una enorme medusa feta d’espai i de temps, que els forats negres són com pilotes que rebotem sobre elles mateixes, i que la distinció entre passat, present i futur és només una subtil il·lusió dels sentits. –Aquest diumenge m’he passejat pels encants de Sant Antoni. Fullejar llibres vells és potser la millor manera d’escoltar –tal com deia Joyce– el soroll de moltes aigües. –Amb el pas dels anys ens adonem que cada dia és un naufragi i que sobrevivim miraculosament entre els derelictes de la vida i dels rebuts que ens arriben dels bancs, però continuem passant airosament pels calendaris amb el mateix posat heroic d’Aquil·les davant dels murs de Troia. –«Abandonar les esperances, comprometre els nostres somnis, és com posar-se un barret gris.» (Woody Allen – Marits i mullers).

CLAVEGUERA FERROVIÀRIA

Viatjar en tren per aquest país és com anar per una claveguera, una mena de conducte semitransparent que ens permet veure més enllà. Podem contemplar en la llunyania les muntanyes i els prats, les poblacions i les masies, els núvols que conformen panorames variables i acolorits i, fins i tot, el mar amb tota la seva exuberant bellesa. Però, en primer pla hem de contemplar forçosament la voravia ferroviària coberta d’immundícia. Aquest espai que a vegades són només uns metres i altres una mica més, és com una mena de terra de ningú, un espai abandonat a l’enemic. L’empresa espanyola que ho gestiona no se’n preocupa ni se’n preocuparà, perquè la cultura empresarial d’Adif beu d’on beu i el seu respecte per aquest país és el que és. Però nosaltres mentrestant hem de suportar aquest càstig visual, constant i diari. Marges carregats de brutícia, derelictes d’un costat i de l’altre, vegetació que ha crescut en els racons més improbables i murs grisos, esquerdats i bruts. No podem fer res per …

Gore primaveral

Diu el diccionari que la religió és el conjunt de creences i conviccions que vinculen els humans amb tot allò que consideren misteriós i que sovint identifiquen amb una criatura divina. Jo sempre he estat un devot incondicional dels diccionaris i, si tenir una religió tornés a ser obligatori, probablement optaria per aquesta fe del llibre de la paraula, el profeta de la qual al nostre país fou un senyor amb barret i pipa. Però la religió amb la qual ens ha tocat conviure és una altra i quan arriba aquesta època de l’any em cou tot allò que em pot coure, perquè me la presenten de la manera més negra. El catolicisme bàsicament és una religió dual, té dues cares. Hi ha el catolicisme nadalenc i el de Setmana Santa. L’un és hivernal, però clar i alegre, i l’altre primaveral, però fosc i sanguinolent i es passeja pels carrers amb tots els atributs del cinema gore. L’any passat, per acabar de reblar el clau, l’Ajuntament de Girona va instal·lar un monument en una plaça cèntrica on s’exhibei…

BRUSSEL·LES

Un vent humit i fred
És un concepte urbà desordenadament ordenat al voltant d’una gran plaça. Els campanars dels edificis civils s’alcen més alts que les esglésies i els ulls de les mansardes vigilen amatents. Teulats grisos, façanes clares, artèries carregades de verdet i coure. Alts edificis vidrats m’assetgen i un vent humit i fred s’encaparra entre els pinacles. M’envolta un to irreal, d’imatge de puzle, però Brussel·les regalima en les venoses cançons de Brel i en els ulls nítids de Tintín. En un racó de la plaça un ocell de pedra, d’ales daurades, sembla espantat d’haver vist passar tota la història d’Europa. 
«Una mirada conté la història de l’home, i cinquanta francs guanyaran un estrany dret per a prendre la ciutat fremint en els seus braços» (W.H. Auden)
(Quim Curbet / Còpia de seguretat)

Dinou de març

El dinou de març sempre és una data inquietant. Ens llevem amb aquella sensació caparruda d’haver perdut en algun calaix sense fons els setanta-set dies –setanta-vuit els anys de traspàs– que han passat des de Cap d’Any i ens adonem que només queden 287 jornades perquè s’acabi. La primavera ja és a tocar i les rebeques esperen amatents a l’armari de la roba efímera d’entretemps. Avui és sant Josep i demà el dia de Rams. Avui els polítics valencians –els que encara no són a la presó– es vesteixen amb els trajos regionals i demà els polítics catalans –els que no van amb samarreta– sortiran a beneir la palma, acompanyats dels seus fotògrafs de capçalera. La vida somriu a tothom per unes hores, encara que en una frontera perduda dels Balcans l’hivern s’entesti a continuar fent de les seves. Tal dia com avui d’un any ja tan reculat com el 1882, posaven la primera pedra del temple turístic de la Sagrada Família i l’any 1951 es fundava el Club Patí Vilanova, que uns anys més tard aconseguiri…

Apunts primerencs a un dietari de primavera

–Malgrat la fredor d’aquests darrers dies, la primavera –una nova primavera– ja batega sota l’asfalt, i el món –el nostre món– s’obrirà aviat a la llum breu, però feliç, del temps d’entretemps. –La mort, la vida, la soledat i el silenci. La música, la paraula, l’amor i el desamor. Buzzati, Renard, El gatopardo i Josep Pla: la vida ens acomboia cap a un bucle infinit. –Escriure sobre el país i les coses que ens envolten –tal com deia l’amic Miquel Pairolí– és «enfonsar les mans a la terra». –En Pairolí també deia que un llibre és «un final de partida». Ara que hem publicat novament els seus dietaris, podem constatar que hi ha molts finals de partida, fins i tot més enllà de la mort. –Le Corbusier va dissenyar un sistema de proporcions estètiques anomenat «Modulor» i el va voler patentar, però aquestes coses es resisteixen a ser sistematitzades. La bellesa es dissol quan entra en contacte amb la burocràcia. –Aquesta setmana l’Iñaki Gabilondo deia en una de les seves vídeo-cròniques que …

MIRALLS DE LA MEMÒRIA

Arribar a la conclusió que no podíem anar amunt i avall constantment va ser molt difícil. Durant anys, milers i milers d’anys, no vam tenir un domicili conegut, una adreça postal concreta, amb carrer, ciutat i país. Va ser a l’Orient Mitjà, fa un centenar de segles, quan sorgiren les primeres ciutats, de les quals només queden rastres fantasmals, capes superposades de pedres, que el vent del desert ha ocultat amb parsimoniosa devoció. Els arqueòlegs són els encarregats de cercar aquests fantasmes, els de fa 10.000 anys i els de gairebé ara mateix. Els humans tenim el vici d’anar tapant les nostres vergonyes sota l’estora del planeta i l’arqueologia té material suficient per a donar feina al sector pels segles dels segles. Cada dia en una pàgina o altra dels diaris apareix una notícia relacionada amb troballes sorprenents, però, curiosament, el que costa més de localitzar són les restes del nostre passat més recent. La Guerra Civil encara ens oculta bona part dels seus secrets, amagats en…

L’exèrcit (espanyol)

No hi ha cap democràcia que no tingui forces armades, fins i tot un país menut com Suïssa manté un exèrcit per a preservar el seu estatus de neutralitat. Els suïssos, fins a una edat força avançada, guarden a casa seva l’uniforme complet i, en alguns casos les armes, entre l’armari dels formatges i el rellotge de cucut, per poder assistir regularment a les maniobres a què tothom està obligat. El problema no és tenir un exèrcit, sinó que aquesta organització armada no sigui un instrument del poble. A Espanya, tradicionalment, l’exèrcit no tan sols ha viscut d’esquena al poble que diu defensar, sinó que s’ha utilitzat regularment, i en les darreres experiències històriques gairebé exclusivament, per a reprimir-lo. L’exèrcit i la Guàrdia Civil –del qual depèn orgànicament– han estat les eines més efectives de l’oligarquia i de la dictadura, i que ara algú ens vulgui vendre el contrari faria riure, si no fos per la quantitat de sang que ha costat als espanyols i als catalans aquesta broma…

Enric Homet, vola que vola

Ahir va morir Enric Homet i Romà, en homenatge seu publico avui el text de la meva intervenció en la presentació del seu llibre de poemes VOLA QUE VOLA!


Molt bona tarda a tothom. Avui som aquí per presentar-vos un llibre especial, perquè és el primer llibre de l’Enric Homet. Es tracta d’un recull de poemes, en forma d’haikus i tankas que porta per títol VOLA QUE VOLA (de ferms canells, ala sedosa). L’Enric em va demanar que fos jo qui el presentés avui aquí. Presentar l’Enric podria ser una tasca feixuga, àrdua i fins i tot vana, sobretot davant d’un auditori com aquest, ple de gent que d’alguna manera ja el coneix. Estic segur que la majoria de vosaltres ha compartit amb ell moltes hores de vida. Però em sembla que si l’Enric m’ho va demanar, és perquè intueix que entre ell i jo hi ha alguna cosa més del que us pot semblar a primera vista. Malgrat la diferència generacional evident, ens assemblem si més no en un aspecte i és que els dos hem exercit un mateix ofici. Als dos ens uneix aque…

El repte de la geografia

Caldria viure moltes vides per poder comprendre la insondable remor d’aquest planeta. Per molt que ens hi escarrassem, cada dia el volum d’informació creix i ens sobrepassa. I, malgrat tot, persistim, perquè no hi ha aturador ni alternativa. La història s’escriu sota els nostres peus amb lletres flamejants i hem d’anar fent saltirons a banda i banda si no volem entrebancar-nos amb els nostres peus. Tot sembla haver de passar segons un guió pautat. Ja ens havien avisat fa molt de temps –els filòsofs, els sociòlegs, els demògrafs i alguns economistes–, del que podia passar i ha passat. Centenars de milers de persones, potser milions, truquen ara a la porta d’Europa per poder entrar. I què fem? Qui té la resposta? El destí d’aquest segle rau en la solució d’aquest problema i, per ara, els cridats a resoldre’l no semblen tenir la talla moral adequada. Qui hagi llegit el llibre de Robert Kaplan, on parla de la venjança de la geografia, podrà comprendre millor el problema. Durant massa tem…

Darreres anotacions a un dietari d’hivern (2)

–El divendres és un dia tou, el temps s’encorba i s’alça formant estranyes espirals en els rellotges. –Una cita de Wittgenstein caçada al vol ahir a la biblioteca, fullejant un dominical: «Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món.» –El silenci, sempre relatiu, d’una biblioteca ens transporta a una altra època, en què el llibre, la lectura i l’estudi destil·laven un respecte que, amb raó o sense, ara es va esvaint. –L’altre dia intentaven explicar-me la diferència entre «mal» i «dolor», avui ho he buscat al diccionari. MAL: Alteració de les condicions fisiològiques normals, acompanyada de sofriment físic. DOLOR: Fet subjectiu consistent en una percepció sensorial més o menys fortament desplaent, acompanyada d’una reacció psicoemocional del mateix caire. Continuaré buscant. –De bon matí, en un dia d’hivern a ciutat, no hi ha gossos, ni gats, ni coloms, ni nens, ni gent que marxa amb la mirada altiva dels estius i les primaveres. Només caps cots i el caminar pesant dels …

ELS BRUNYOLS

Ja fa dies que apareixen com qui no vol la cosa, entre les barres de pa i els llonguets a les fleques i al costat de les ensaïmades i els xuxos a les pastisseries, són com una mena de bolets al·lucinògens, carregats de sucre refinat fins a la nàusea. Més endavant arribaran, en un túper reutilitzat moltes vegades, els de les veïnes i els dels parents –en dosis homeopàtiques–, que són més durs i tenen obligatòriament un forat oblong al mig. N’hi ha per a tots els gustos, sempre que se sàpiga distingir entre delicadíssims matisos olfactius i de consistència matèrica, dues qüestions que sempre tenen més a veure amb els records i les fixacions infantils que amb la realitat gastronòmica. A casa es feien el dissabte abans de Rams. Els dissabtes a la tarda sempre han estat un dia molt avinent per fer aquestes coses. L’àvia seguia un ritual molt estricte. Recordo els draps enfarinats i l’olla plena d’oli roent i que, a mesura que el cove s’anava omplint amb la collita brunyolera, els petits anà…

Les idus de Girona

A Girona el sol surt sempre entre les pedres i al mes de març, cap al migdia, amb prou feines és una rodanxa de llum blanca que no aconsegueix trencar la fredor glacial del vent. Aquest vuit de març, just quan tocaven dos quarts d’una al campanaret de l’ajuntament, ha sortit l’alcalde per anunciar en roda de premsa la seva renúncia, ha dit que «no volia ser el problema si podia ser la solució», una frase que no farà història, però que il·lustra d’alguna manera el final del seu curt, curtíssim mandat. Juli Cèsar va ser assassinat durant les idus de març, o sigui el 15 de març de l’any 44 abans de Crist. Un vident el va advertir del perill, però ell va seguir el seu camí. El nou alcalde de Girona no haurà durat ni dos mesos en el càrrec, advertit per maleficis semblants i víctima dels seus propis errors. La data del cessament en el càrrec s’inclourà en els annals de la ciutat per aquest fet i per celebrar-se també el 88 aniversari de la inauguració dels urinaris públics que encara hi ha…

Miquel Ruiz a Ceret

Llegit a la Mediateca de Ceret, el 5 de març de 2016, en la inauguració de l’exposició del fotògraf Miquel Ruiz.

Els humans som una espècie rara i ens ha tocat viure en un planeta encara més estrany, un astre rodó com l’objectiu d’una càmera, blau com una fotografia virada i perdut en l’espai sense remei com en un disc dur sense còpia de seguretat.  Tots hem fet coses, més o menys, els humans ja se sap que mai parem quiets. Tots anem completant cada dia el currículum de les nostres vides, seguint les pautes que ens imposen perquè no escriguem en línies torçades. Les nostres vides són aquest cúmul de dates, de conceptes, de records i de números de telèfon. Les nostres vides són les taules de multiplicar, el nom del gat de la veïna i aquella olor d’escudella que sorgia de les mans de la nostra àvia quan ens acaronava de petits. Les nostres vides són aquelles caixes curulles d’imatges en blanc i negre, de rostres somrients d’una altra època esvaïda per sempre més. Les nostres vides són úniq…

Bookcrashing a Avinyonet

Ara ja fa exactament set anys, vaig visitar –resguardat sota el meu barret de gironauta– el poble empordanès d’Avinyonet de Puigventós. Un cementiri, poblat per vells xiprers, m’esperava en el primer revolt de la carretera i just al davant de la porta un preservatiu usat treia el nas entre la pinassa per demostrar la vitalitat d’aquest indret, enclavat entre el mar de Roses i la muntanya del Mont. Aquests dies Avinyonet és notícia en els mitjans locals per una raó que desgraciadament ja no és del tot rara. L’Ajuntament ha decidit tancar la biblioteca per reconvertir la seu en un espai de coworking rural. A Avinyonet es comença a esvair aquell vell somni de la Mancomunitat de «Ni un poble sense escola, biblioteca i telèfon» per convertir-ho en «Ni un poble sense networking, coworking i bussines center». I els llibres? On han anat a parar els llibres? No es preocupin ni per un moment, tot està sota control, no els han llençat al Manol, han anat a parar a un contenidor controlat de resid…

Darreres anotacions a un dietari d’hivern

–El temps és com el vent, a vegades bufa desbocat i d’altres s’encalma, s’empantanega i es relativitza. –Tots vivim diverses vides, coincidents o no, contradictòries o no. –Aquest darrer cap de setmana podríem dir que l’hivern ha deixat anar els seus darrers espetecs, si no fos que com a hivern no ha estat gran cosa. Esperem que la primavera no ens decebi. –No hi ha cap experiència més brillant que contemplar els paisatges quotidians que ens ofereix la vida, ni res més ofuscant que intentar negar-los, tancant els ulls o mirant cap a un altre costat. –Els sorolls de les criatures, i potser també els dels bojos, sempre m’han incomodat. –Diuen que en la política s’hi poden trobar els millors i els pitjors individus, potser per aquesta raó sempre rebutgen als que estem en la mitjania. –Res ens pertany del tot, ni tan sols els pensaments més íntims. –Tot ens sobrevola, com els núvols i els records. –I, malgrat tot, persistim en el perquè i en el com, en el qui i en el quan. La vida ens ho …

TEMPS DE QUARESMES

Els autors d’aquell gran best-seller de tots els temps que va acabar anomenant-se La Bíblia, tenien una estranya predilecció pel número quaranta. Quaranta dies va durar el diluvi universal i quaranta dies es va passar Moisès al mont Sinaí esperant que Déu redactés els seus manaments. Quaranta anys va tardar el poble d’Israel a travessar el desert i el rei David va regnar durant quaranta anys. Més de cent vegades apareix el número quaranta a la Bíblia, per tant no és d’estranyar que la quaresma catòlica duri també quaranta dies, des del dimecres de cendra fins al diumenge de Pasqua, un dia que varia en funció de les llunes i que oscil·la cada any entre el 22 de març i el 25 d’abril. Al nostre país la vella Quaresma es representava, i es continua perpetuant en els murs de les escoles, amb la imatge gràfica d’una dona vella amb set cames –per les set setmanes que dura– i amb un bacallà o una arengada a la mà, simbolitzant l’antiga prohibició general de menjar carn i ous durant aquests die…

El niu del cucut

L’any 2009, un edifici d’ús cultural de la Diputació d’Ourense tenia 11 porters en plantilla, però, just abans de les eleccions autonòmiques d’aquell mateix any, la xifra va augmentar, perquè el president de la Diputació va contractar 22 porters eventuals per ajudar els altres 11. La qüestió és que els 33 porters treballaven en un edifici que només tenia dues portes d’accés. L’anècdota il·lustra el que ha passat en moltes institucions locals d’aquest tipus arreu de l’Estat espanyol, durant els alegres anys de la bombolla. Ara sembla que les diputacions, aquesta institució anacrònica, torna a estar en l’agenda política, si més no és un dels punts dels quals s’ha parlat més del famós pacte entre el partit que es reclama hereu del socialisme espanyol i el que cada vegada s’assembla més a la Falange de just abans de la Guerra Civil, començant pel cognom del seu líder i acabant per l’apel·lació constant que fa a la unitat d’Espanya. Que la proposta de desaparició de les diputacions vingui …