Ves al contingut principal

Tot era mentida

Als meus ulls, la ciència-ficció, és un gènere totalment desacreditat. Tots els avanços que ens profetitzaven aquells famosos autors del segle passat han resultat que eren falsos. No tan sols no viatgem habitualment per l’espai interestel·lar sinó que prou feina tenim per agafar un tren de rodalia que no vagi endarrerit per algun problema tècnic. No hem tingut encara cap contacte amb vida extraterrestre i no podem desplaçar-nos pel temps, ni que sigui només per fer una excursió a la setmana passada, per comprar aquella butlleta de la rifa que ara veiem que ha tocat i que vam refusar.
Tot era mentida, fins i tot aquelles naus, que navegaven elegantment més enllà d’Orió, no s’assemblen ni per casualitat als enginys que ara llencem a l’espai amb forma d’entrepà embolicat amb paper de plata. Però, en canvi, podem dir que en tot allò que ha fracassat la ciència-ficció, l’ha encertat plenament la novel·la negra. No hi ha crim per més sòrdid i recargolat que sigui que no s’hagi comès, no hi ha corruptela ni cap conjura per fantàstica que ens pogués semblar que no s’hagi ordit i ningú, absolutament ningú, ha quedat fora de sospita.
La novel·la negra ha relegat la ciència-ficció al racó de la fantasia i s’ha instal·lat, amb tot el seu inquietant bagatge, en el centre mateix de la quotidianitat. Els titulars dels diaris semblen redactats directament pels autors més afamats del gènere i la realitat cada dia supera rècords que semblaven impossibles de trencar.
El gènere negre ha triomfat completament. Vivim en l’Europa dels Carvalhos i dels Wallanders, veiem com a Amèrica prosperen individus com Donald Trump i el Chapo Guzmán i per l’Orient Mitjà s’hi passegen els pitjors personatges imaginables. Tot el que podia passar ha passat, tots els mites han caigut i potser només ens falta que algun dia ens diguin que la mare de Bambi en realitat es va suïcidar amb una sobredosi d’heroïna.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…