Ves al contingut principal

Tot era mentida

Als meus ulls, la ciència-ficció, és un gènere totalment desacreditat. Tots els avanços que ens profetitzaven aquells famosos autors del segle passat han resultat que eren falsos. No tan sols no viatgem habitualment per l’espai interestel·lar sinó que prou feina tenim per agafar un tren de rodalia que no vagi endarrerit per algun problema tècnic. No hem tingut encara cap contacte amb vida extraterrestre i no podem desplaçar-nos pel temps, ni que sigui només per fer una excursió a la setmana passada, per comprar aquella butlleta de la rifa que ara veiem que ha tocat i que vam refusar.
Tot era mentida, fins i tot aquelles naus, que navegaven elegantment més enllà d’Orió, no s’assemblen ni per casualitat als enginys que ara llencem a l’espai amb forma d’entrepà embolicat amb paper de plata. Però, en canvi, podem dir que en tot allò que ha fracassat la ciència-ficció, l’ha encertat plenament la novel·la negra. No hi ha crim per més sòrdid i recargolat que sigui que no s’hagi comès, no hi ha corruptela ni cap conjura per fantàstica que ens pogués semblar que no s’hagi ordit i ningú, absolutament ningú, ha quedat fora de sospita.
La novel·la negra ha relegat la ciència-ficció al racó de la fantasia i s’ha instal·lat, amb tot el seu inquietant bagatge, en el centre mateix de la quotidianitat. Els titulars dels diaris semblen redactats directament pels autors més afamats del gènere i la realitat cada dia supera rècords que semblaven impossibles de trencar.
El gènere negre ha triomfat completament. Vivim en l’Europa dels Carvalhos i dels Wallanders, veiem com a Amèrica prosperen individus com Donald Trump i el Chapo Guzmán i per l’Orient Mitjà s’hi passegen els pitjors personatges imaginables. Tot el que podia passar ha passat, tots els mites han caigut i potser només ens falta que algun dia ens diguin que la mare de Bambi en realitat es va suïcidar amb una sobredosi d’heroïna.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…