Ves al contingut principal

Titelles i titellaires

Els titelles tenen ànima de fusta i ens expliquen històries perdudes en la boira del temps. Amors i desamors, la bellesa i l’horror, relacions humanes a l’engròs i pintades amb brotxa. Ens sacsegen amb el sarcasme cruel i amb la ironia gruixuda, embolicada en un pal que sempre acaba colpejant el cap del dolent. A les històries de titelles tot acaba bé, el mal mai triomfa i els enamorats es besen just abans que caigui el petit teló.
Com sempre passa, quan la felicitat comença l’espectacle s’acaba. Tant el drama com la comèdia necessiten un grau determinat de tensió emocional. Però a vegades l’espectacle no arriba ni a començar o s’interromp per causes alienes a l’organització. Tal és el cas que va esdevenir-se l’altre dia a Madrid, quan gent de pell molt fina, avesats potser a posar espelmes a l’àngel guardià del ministre de l’Interior, es van indignar tant en veure una obra de titelles que van aconseguir que empresonessin els titellaires.
No sé si recordareu el primer cartell d’El Padrí, aquella mà sobre un fons negre que accionava una creu de fusta de titellaire. La metàfora del món de la màfia era evident, el capo que manipulava els fils dels advocats, dels policies, dels jutges i els polítics corruptes. Ara ha quedat clar que quan ells queden retratats no s’estan de metàfores i activen tots els recursos que tenen a mà, ja sigui la porra del policia, la toga del jutge o la vara del recaptador d’impostos que ja fa temps que castiga la cultura amb un IVA injust.
Francament, no es veia una cosa semblant des de l’edat mitjana, o des del franquisme, que ve a ser el mateix. Ara fa un any, a l’Estat veí, gairebé tothom es va posar al costat dels humoristes de Charlie Hebdo, els agradés o no el que feien, per defensar la llibertat d’expressió, un dret que aquí, pel que es veu, encara no tenim gaire clar.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

És la cultura, imbècils!

Hi ha qui pensa que riquesa i qualitat de vida són dos conceptes que van paral·lels, lligats indissolublement al paradigma de l’economia de mercat. Però aquesta equació, defensada a capa i espasa per les ments pensants del liberalisme econòmic, va ser posada en dubte ja fa temps, com en un estudi publicat en el New England Journal of Medecine, en el qual s’exposava que l’expectativa de vida era més alta a Bangla Desh que en el barri novaiorquès de Harlem. Les cirrosis, els homicidis, els accidents de tota mena, les dependències de les drogues i l’alcohol eren la causa directa d’un 35% de les morts en el depauperat barri novaiorquès, en una de les ciutats més riques del món. Aquesta qüestió, que se’ns presenta com una paradoxa, ens hauria de fer replantejar la definició del concepte “riquesa” i s’hauria de lligar més amb el grau de coneixement i de defensa dels valors d’una societat determinada que amb el seu producte interior brut o la renda per capita. El sector cultural d’una nació és…

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

L’atzar i la justícia

Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d’un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d’idees, fragments d’imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno «Barretades». Aquests articles, que escric tres vegades a la setmana, són la pàtria de les meves petites coses, un campament en el desert sota la llum tènue però infinita de les estrelles. L’enyorat mestre Narcís-Jordi Aragó deia que «escriure una columna és sempre una aventura» i és veritat, perquè –almenys en el meu cas– mai sé com acabarà. El meu estil d’escriure està governat per l’atzar, per l’atzar i per la voluntat de comunicar alguna cosa, d’aixecar el dit per demostrar que sóc aquí i que no m’he fos encara en la xerrameca magmàtica d’un planeta sense aturador. Escriure, més enllà d’una voluntat vital, és també una exploració a la recerca d’una veritat polièdrica i juganera com un dau, però, això sí, d’un dau carregat, …

La resposta és al fons de la caixa

Tothom sap que Pandora, una dona encuriosida, va decidir obrir la caixa que li havien ofert maliciosament com a regal de noces. Aquell recipient contenia tots els mals del món i es van escampar ràpidament en destapar l’atuell. Tot i que el feixisme no anava inclòs en aquell primer paquet de maldat, en la confecció d’aquest invent ideològic s’hi van utilitzar una bona colla de les roïneses de la capsa. A finals del segle XIX la majoria d’intel·lectuals estaven convençuts que l’era de les guerres havia acabat i van sorgir tota mena de moviments culturals que exaltaven la novetat i la modernitat que havia de portar el nou segle. L’Art Noveau i, a Catalunya, el Modernisme en són dos exemples evidents. Però una conjunció diabòlica d’aliances entre els poderosos imperis europeus va abocar Europa a la guerra, l’agost de 1914. La Primera Guerra Mundial va destruir la confiança que els europeus havien tingut en la seva pròpia civilització i van començar a sorgir veus que alertaven d’aquesta dava…