Ves al contingut principal

Titelles i titellaires

Els titelles tenen ànima de fusta i ens expliquen històries perdudes en la boira del temps. Amors i desamors, la bellesa i l’horror, relacions humanes a l’engròs i pintades amb brotxa. Ens sacsegen amb el sarcasme cruel i amb la ironia gruixuda, embolicada en un pal que sempre acaba colpejant el cap del dolent. A les històries de titelles tot acaba bé, el mal mai triomfa i els enamorats es besen just abans que caigui el petit teló.
Com sempre passa, quan la felicitat comença l’espectacle s’acaba. Tant el drama com la comèdia necessiten un grau determinat de tensió emocional. Però a vegades l’espectacle no arriba ni a començar o s’interromp per causes alienes a l’organització. Tal és el cas que va esdevenir-se l’altre dia a Madrid, quan gent de pell molt fina, avesats potser a posar espelmes a l’àngel guardià del ministre de l’Interior, es van indignar tant en veure una obra de titelles que van aconseguir que empresonessin els titellaires.
No sé si recordareu el primer cartell d’El Padrí, aquella mà sobre un fons negre que accionava una creu de fusta de titellaire. La metàfora del món de la màfia era evident, el capo que manipulava els fils dels advocats, dels policies, dels jutges i els polítics corruptes. Ara ha quedat clar que quan ells queden retratats no s’estan de metàfores i activen tots els recursos que tenen a mà, ja sigui la porra del policia, la toga del jutge o la vara del recaptador d’impostos que ja fa temps que castiga la cultura amb un IVA injust.
Francament, no es veia una cosa semblant des de l’edat mitjana, o des del franquisme, que ve a ser el mateix. Ara fa un any, a l’Estat veí, gairebé tothom es va posar al costat dels humoristes de Charlie Hebdo, els agradés o no el que feien, per defensar la llibertat d’expressió, un dret que aquí, pel que es veu, encara no tenim gaire clar.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…