Ves al contingut principal

Només vull un cafè

Em confesso addicte al cafè i durant la meva vida he consumit, a casa i fora d’ella, litres i litres d’aquest beuratge obscur i màgic que s’escampa per tot el cos amb una escalforeta que activa els músculs i les neurones. Suposo que a hores d’ara les meves vísceres estan tenyides completament d’aquest color tan semblant al de la nicotina. El cafè és la segona mercaderia més comercialitzada al món després del petroli i espero que les autoritats sanitàries mai m’ho prohibeixin, perquè és un dels al·licients que encara em queden per continuar vivint.
El barril és la unitat bàsica de mesura de volum del petroli i el litre ho és de la gasolina en les gasolineres. Un cafè, en una cafeteria és un cafè, ni més ni menys, no és –posem per cas– un tallat, ni un cafè amb llet, ni un cafè turc, ni un capuccino, ni un cafè irlandès i, posats a dir, tampoc és una cervesa, ni un entrepà de calamars. Un cafè és el resultat de la infusió de 7 grams de cafè correctament mòlt, a una pressió de 9 bars i una temperatura de l’aigua de 88 graus centígrads, durant 25 segons, per extreure’n 25 mil·lilitres.
Un cafè és un cafè i, malgrat tot, sempre costa que t’entenguin, demanes «un cafè» i només obtens dubtes, interrogacions i precisions innecessàries, com si ja t’entenguessin, però deixant clar que no t’expresses bé. Generalment et pregunten si el vols sol. Sol? Que s’ha de demanar juntament amb alguna cosa? Hi ha un mínim de consumició i m’adverteixen en algun rètol de l’establiment que m’ha passat per alt? Per què aquesta insistència, aquesta incomprensió? Un cafè és un cafè i ja està.
Si comptéssim les hores que he perdut contestant als cambrers, intentant fer comprendre que només vull un cafè, obtindríem –jo i ells– una quantitat escandalosa d’hores que podríem haver invertit en tasques molt més profitoses i jo us hagués estalviat la lectura d’aquest article, que prou feina teniu.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…