Vés al contingut principal

Morir-se (full d’instruccions)

Morir és inevitable, tots passarem un dia o l’altre per aquest formalisme, la qüestió és fer-ho amb dignitat. Els antics víkings incineraven els seus difunts per poder-los alliberar de l’ànima i les cendres eren enterrades amb el seu vaixell, que els havia de conduir cap al regne dels morts. Durant els rituals funeraris se sacrificaven gossos, gats i pollastres, perquè aquests animals –segons creien– tenien vincles directes amb els déus i els podien guiar en aquest darrer viatge.
Ingvar Kamprad, descendent directe d’aquells guerrers del casc amb banyes, va fer fortuna venent tota mena d’objectes per catàleg i va fundar una empresa que s’ha estès per tot el món: IKEA –La I i la K són les inicials del seu nom. Diuen que durant la seva joventut va pertànyer a la Joventut Nòrdica, una organització nacionalista admiradora del nazisme, ell sempre ha afirmat que no recorda si en va ser o no. De fet, la seva vocació patriòtica segurament va caducar definitivament l’any 1976, quan va instal·lar la «república independent de casa seva» a Suïssa per qüestions tributaries.
Ara s’ha descobert que IKEA també és líder en el camp de l’enginyeria fiscal, una pràctica que ha permès a la companyia sueca estalviar-se 1.000 milions d’euros en els darrers sis anys. Quan va aparèixer aquesta notícia als mitjans, fa uns dies, les xarxes socials es van omplir de brometes, entre les quals en destacava una, amb el mateix disseny dels prospectes que utilitza l’empresa per explicar com es munten els seus productes, on es mostrava el complicat entramat que utilitzaven per esquivar el pagament d’impostos.
Aquesta setmana ha commocionat el món empresarial la mort de Renato Bialetti, fill del dissenyador de la famosa cafetera tipus Moka. Bialetti va vendre milions d’aquests enginys i en el moment de la seva mort va decidir que el millor que podien fer amb les seves cendres era enterrar-les en una cafetera. No sé quina serà la darrera voluntat del senyor Kamprad, ni si voldrà muntar-se ell mateix un bonic taüt de fusta clara, en tot cas estic segur que quan arribi aquesta hora, tots haurem contribuït d’alguna manera a sufragar el seu funeral, hàgim comprat o no en alguna de les seves botigues.


Postdata: «Hi ha un llindar més enllà del qual l'excés d'informació esdevé silenci». Avui ha mort Umberto Eco.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Escriure i viure

A vegades penso que Girona no existeix. Quan passo per un dels ponts que travessen l’Onyar, sempre em sobta trobar-me tota una gernació de turistes que es miren bocabadats el panorama de les cases del riu i els campanars al fons. Tombo els ulls instintivament, per intentar copsar jo també allò que tant admiren o que els sorprèn, i quedo capturat per l’estrany encís que desprenen les pedres, els colors i les seves llegendes. Però la meva mirada es posa finalment en un edifici concret, blanc, amb finestrals de rivets blaus i persianes de llistons, d’un groc torrat. A la casa Masó hi va viure, i escriure, gairebé tota la seva vida, l’escriptor i periodista gironí Narcís-Jordi Aragó. Ell va ser el constructor d’un imaginari col·lectiu al voltant d’una determinada idea de ciutat, una ciutat que ell, i l’alcalde Nadal, van ajudar a treure de la grisor de la història. Narcís-Jordi Aragó fou l’impulsor de la revista Presència i l’ànima d’innumerables iniciatives culturals. A ell li devem la r…