Ves al contingut principal

Morir-se (full d’instruccions)

Morir és inevitable, tots passarem un dia o l’altre per aquest formalisme, la qüestió és fer-ho amb dignitat. Els antics víkings incineraven els seus difunts per poder-los alliberar de l’ànima i les cendres eren enterrades amb el seu vaixell, que els havia de conduir cap al regne dels morts. Durant els rituals funeraris se sacrificaven gossos, gats i pollastres, perquè aquests animals –segons creien– tenien vincles directes amb els déus i els podien guiar en aquest darrer viatge.
Ingvar Kamprad, descendent directe d’aquells guerrers del casc amb banyes, va fer fortuna venent tota mena d’objectes per catàleg i va fundar una empresa que s’ha estès per tot el món: IKEA –La I i la K són les inicials del seu nom. Diuen que durant la seva joventut va pertànyer a la Joventut Nòrdica, una organització nacionalista admiradora del nazisme, ell sempre ha afirmat que no recorda si en va ser o no. De fet, la seva vocació patriòtica segurament va caducar definitivament l’any 1976, quan va instal·lar la «república independent de casa seva» a Suïssa per qüestions tributaries.
Ara s’ha descobert que IKEA també és líder en el camp de l’enginyeria fiscal, una pràctica que ha permès a la companyia sueca estalviar-se 1.000 milions d’euros en els darrers sis anys. Quan va aparèixer aquesta notícia als mitjans, fa uns dies, les xarxes socials es van omplir de brometes, entre les quals en destacava una, amb el mateix disseny dels prospectes que utilitza l’empresa per explicar com es munten els seus productes, on es mostrava el complicat entramat que utilitzaven per esquivar el pagament d’impostos.
Aquesta setmana ha commocionat el món empresarial la mort de Renato Bialetti, fill del dissenyador de la famosa cafetera tipus Moka. Bialetti va vendre milions d’aquests enginys i en el moment de la seva mort va decidir que el millor que podien fer amb les seves cendres era enterrar-les en una cafetera. No sé quina serà la darrera voluntat del senyor Kamprad, ni si voldrà muntar-se ell mateix un bonic taüt de fusta clara, en tot cas estic segur que quan arribi aquesta hora, tots haurem contribuït d’alguna manera a sufragar el seu funeral, hàgim comprat o no en alguna de les seves botigues.


Postdata: «Hi ha un llindar més enllà del qual l'excés d'informació esdevé silenci». Avui ha mort Umberto Eco.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

És la cultura, imbècils!

Hi ha qui pensa que riquesa i qualitat de vida són dos conceptes que van paral·lels, lligats indissolublement al paradigma de l’economia de mercat. Però aquesta equació, defensada a capa i espasa per les ments pensants del liberalisme econòmic, va ser posada en dubte ja fa temps, com en un estudi publicat en el New England Journal of Medecine, en el qual s’exposava que l’expectativa de vida era més alta a Bangla Desh que en el barri novaiorquès de Harlem. Les cirrosis, els homicidis, els accidents de tota mena, les dependències de les drogues i l’alcohol eren la causa directa d’un 35% de les morts en el depauperat barri novaiorquès, en una de les ciutats més riques del món. Aquesta qüestió, que se’ns presenta com una paradoxa, ens hauria de fer replantejar la definició del concepte “riquesa” i s’hauria de lligar més amb el grau de coneixement i de defensa dels valors d’una societat determinada que amb el seu producte interior brut o la renda per capita. El sector cultural d’una nació és…

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Novembre, un minut de silenci

Novembre és un temps de paisatges aspres, d’hores curtes i horitzons confusos. De cop ens entra la necessitat de canviar-nos de roba, resquitem de l’armari els pantalons de pana, els mitjons gruixuts, els anoracs del Decathlon i la bufanda que ha dormit plàcidament durant mesos al fons del calaix. Mirem al nostre voltant i ens adonem que els colors han desaparegut, els grocs i els vermells dels arbres han volat amb la primera ventada i el blau del cel només dura unes hores penjat del firmament. Arribem a l’onzè mes amb el calendari gastat i rebregat, tot just queden un parell de fulls i s’aguanten en equilibri precari. Tot allò que havíem de fer ja ho hem fet o es va deixant pel gener, quan la terra estigui més dura i es pugui trepitjar fort. Ara la realitat és humida i trista, tova i desguarnida, novembre i el desembre també, encara que ho vulguem embolcallar amb paper de regal i amb un discurs de desitjos envescats. I és que només el vesc, de natura parasitària, continua permanentmen…

L’atzar i la justícia

Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d’un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d’idees, fragments d’imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno «Barretades». Aquests articles, que escric tres vegades a la setmana, són la pàtria de les meves petites coses, un campament en el desert sota la llum tènue però infinita de les estrelles. L’enyorat mestre Narcís-Jordi Aragó deia que «escriure una columna és sempre una aventura» i és veritat, perquè –almenys en el meu cas– mai sé com acabarà. El meu estil d’escriure està governat per l’atzar, per l’atzar i per la voluntat de comunicar alguna cosa, d’aixecar el dit per demostrar que sóc aquí i que no m’he fos encara en la xerrameca magmàtica d’un planeta sense aturador. Escriure, més enllà d’una voluntat vital, és també una exploració a la recerca d’una veritat polièdrica i juganera com un dau, però, això sí, d’un dau carregat, …