Ves al contingut principal

Morir-se (full d’instruccions)

Morir és inevitable, tots passarem un dia o l’altre per aquest formalisme, la qüestió és fer-ho amb dignitat. Els antics víkings incineraven els seus difunts per poder-los alliberar de l’ànima i les cendres eren enterrades amb el seu vaixell, que els havia de conduir cap al regne dels morts. Durant els rituals funeraris se sacrificaven gossos, gats i pollastres, perquè aquests animals –segons creien– tenien vincles directes amb els déus i els podien guiar en aquest darrer viatge.
Ingvar Kamprad, descendent directe d’aquells guerrers del casc amb banyes, va fer fortuna venent tota mena d’objectes per catàleg i va fundar una empresa que s’ha estès per tot el món: IKEA –La I i la K són les inicials del seu nom. Diuen que durant la seva joventut va pertànyer a la Joventut Nòrdica, una organització nacionalista admiradora del nazisme, ell sempre ha afirmat que no recorda si en va ser o no. De fet, la seva vocació patriòtica segurament va caducar definitivament l’any 1976, quan va instal·lar la «república independent de casa seva» a Suïssa per qüestions tributaries.
Ara s’ha descobert que IKEA també és líder en el camp de l’enginyeria fiscal, una pràctica que ha permès a la companyia sueca estalviar-se 1.000 milions d’euros en els darrers sis anys. Quan va aparèixer aquesta notícia als mitjans, fa uns dies, les xarxes socials es van omplir de brometes, entre les quals en destacava una, amb el mateix disseny dels prospectes que utilitza l’empresa per explicar com es munten els seus productes, on es mostrava el complicat entramat que utilitzaven per esquivar el pagament d’impostos.
Aquesta setmana ha commocionat el món empresarial la mort de Renato Bialetti, fill del dissenyador de la famosa cafetera tipus Moka. Bialetti va vendre milions d’aquests enginys i en el moment de la seva mort va decidir que el millor que podien fer amb les seves cendres era enterrar-les en una cafetera. No sé quina serà la darrera voluntat del senyor Kamprad, ni si voldrà muntar-se ell mateix un bonic taüt de fusta clara, en tot cas estic segur que quan arribi aquesta hora, tots haurem contribuït d’alguna manera a sufragar el seu funeral, hàgim comprat o no en alguna de les seves botigues.


Postdata: «Hi ha un llindar més enllà del qual l'excés d'informació esdevé silenci». Avui ha mort Umberto Eco.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…