Vés al contingut principal

L’home que mirava créixer les cols

Gairebé allà on el Baix Empordà perd el nom, una mica terra endins, hi arriba l’autovia que neix a Maçanet de la Selva i que acomboia tot el trànsit barceloní de cap de setmana i èpoques de vacances. Just en el punt on la carretera es bifurca cap a Sant Feliu de Guíxols, si s’hi fixen, veuran uns quants hortets, no gaire més grans que un balcó d’un pis benestant de la dreta de l’Eixample.
L’altre dia, tot passant de tornada cap a Girona, vaig poder veure de reüll el petit tros que hi ha més a prop de l’autovia. Quatre fileres d’alls tendres, patates i cols. Potser unes tomateres més endavant, i també unes mongetes fines que s’enfilaran en unes canyes que ara reposen en un racó, i un automòbil aparcat a l’entrada. L’hortolà assegut en una cadira de plàstic entre el cotxe i l’hort, reposava amb el posat satisfet de qui ja té tota la feina feta.
És evident que els productes sorgits d’aquell esquifit terròs de la Vall d’Aro no poden ser excelsos, ni per qualitat, ni per quantitat, però el posat tranquil d’aquell home em va impressionar. Com una mena de Buda pensarós, es mirava l’obra culminant de la seva vida, aïllat completament del món, mentre el darrer sol de la tarda s’apagava entre els turons tornejats del massís de Cadiretes.
Igual que en el conte de la camisa, em sentia com aquell emissari imperial que finalment havia trobat l’home feliç, però resultava que tota la seva fortuna consistia a contemplar cada dia com creixien les cols. Potser la felicitat és això, aquest estat d’harmonia amb un mateix, que només s’aconsegueix si no es busca i que sempre sorgeix entre les petites coses. Però l’home de l’hort de la Vall d’Aro cada dia plega la cadira i se l’endú amb el seu vehicle, no fos cas que algun infeliç l’hi prengui.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…