Ves al contingut principal

La rosa i el seu nom

L’any 1932, els obrers que construïen la carretera de Pujarnol van topar amb les restes d’una vila romana de dilatada ocupació. Durant més de 700 anys hi van viure i treballar generacions i generacions de persones com nosaltres. La recerca arqueològica sistemàtica d’aquell indret ens ha permès estudiar amb detall la vida al món rural en època romana, però no sabrem mai res més concret d’aquells antics pagesos, perquè no ha sobreviscut cap record, cap inscripció. Només un mot, transmès d’orella a orella, el modest topònim que anomena ara encara aquella zona: Vilauba.
El fet d’escriure habitualment en un diari em desvetlla una espècie de vocació de cronista. De sobte sents la necessitat de començar a deixar per escrit els fets més rellevants del temps que ens ha tocat viure, com si cap altre fos capaç de fer-ho. La mort –per exemple– d’Umberto Eco és una fita que, penso, vull deixar plantada en aquest relat vital, hemerotecal, que conformen els meus escrits. Ningú com Eco ens ha ensenyat a explicar-nos el món i a interpretar els signes de la nostra època i, per tant, cal aquest mínim homenatge.
Ara hem de deixar constància de la seva absència, una mancança relativa, perquè sempre ens quedaran els seus llibres, els que va escriure i els que va llegir, perquè Eco era també una biblioteca. Al llarg de la seva vida va acumular una enorme col·lecció de més de cinquanta mil volums a imatge i semblança de la que servia d’escenari a la novel·la que el faria famós: El nom de la Rosa.
S’ha donat moltes voltes al significat d’aquest títol, que no era l’original, de la mateixa manera que el 1984 d’Orwell tampoc ho era. Els editors, ja se sap, sempre han de ficar cullerada i no els va agradar «El darrer home d’Europa» que proposava l’escriptor anglès, ni l’«Adso de Melk» que oferia l’autor piamontès. Va quedar l’encapçalament que coneixem, potser a causa d’una frase llatina que es cita a l’obra: «Stat rosa pristina nomine, nomina nuda tenemus». O sigui, igual que ens passa amb Vilauba, que finalment «de la rosa només ens queda el seu nom».


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

Begur

Primer cauen quatre gotes i després continua un plugim intermitent. Ja passa això en el mes de juliol, a Begur o a qualsevol indret de la Costa Brava. Ens refugiem sota els tendals d’un bar a la plaça i veiem la gent que passa. Qui més qui menys té pinta d’americano o de turista rus que dissimula amb uns texans esparracats, però que té compte corrent en un paradís fiscal, un Lexus al pàrquing Onze de Setembre i una casa amb vista a Sa Tuna. Si no fos per aquesta mica de pluja, ens hauríem assegut al Pedrís Llarg, vora l’església, amb un parell de begurencs adoptius que renegaven de coses del futbol. Aposentat en aquest racó sagrat acabes interioritzant alguns dels secrets hiperbòlics més ben guardats dels begurencs, dels morts i dels vius, i per poc que t’hi mantinguis una estona sempre hi ha algú que acaba explicant-te l’arbre genealògic del senyor Pella i Forgas. Jo no hi entenc gaire, però penso que Begur és així. Amagat entre muntanyes que pugen i baixen i a l’empara d’un castell ci…