Vés al contingut principal

La rosa i el seu nom

L’any 1932, els obrers que construïen la carretera de Pujarnol van topar amb les restes d’una vila romana de dilatada ocupació. Durant més de 700 anys hi van viure i treballar generacions i generacions de persones com nosaltres. La recerca arqueològica sistemàtica d’aquell indret ens ha permès estudiar amb detall la vida al món rural en època romana, però no sabrem mai res més concret d’aquells antics pagesos, perquè no ha sobreviscut cap record, cap inscripció. Només un mot, transmès d’orella a orella, el modest topònim que anomena ara encara aquella zona: Vilauba.
El fet d’escriure habitualment en un diari em desvetlla una espècie de vocació de cronista. De sobte sents la necessitat de començar a deixar per escrit els fets més rellevants del temps que ens ha tocat viure, com si cap altre fos capaç de fer-ho. La mort –per exemple– d’Umberto Eco és una fita que, penso, vull deixar plantada en aquest relat vital, hemerotecal, que conformen els meus escrits. Ningú com Eco ens ha ensenyat a explicar-nos el món i a interpretar els signes de la nostra època i, per tant, cal aquest mínim homenatge.
Ara hem de deixar constància de la seva absència, una mancança relativa, perquè sempre ens quedaran els seus llibres, els que va escriure i els que va llegir, perquè Eco era també una biblioteca. Al llarg de la seva vida va acumular una enorme col·lecció de més de cinquanta mil volums a imatge i semblança de la que servia d’escenari a la novel·la que el faria famós: El nom de la Rosa.
S’ha donat moltes voltes al significat d’aquest títol, que no era l’original, de la mateixa manera que el 1984 d’Orwell tampoc ho era. Els editors, ja se sap, sempre han de ficar cullerada i no els va agradar «El darrer home d’Europa» que proposava l’escriptor anglès, ni l’«Adso de Melk» que oferia l’autor piamontès. Va quedar l’encapçalament que coneixem, potser a causa d’una frase llatina que es cita a l’obra: «Stat rosa pristina nomine, nomina nuda tenemus». O sigui, igual que ens passa amb Vilauba, que finalment «de la rosa només ens queda el seu nom».


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…