Ves al contingut principal

La rosa i el seu nom

L’any 1932, els obrers que construïen la carretera de Pujarnol van topar amb les restes d’una vila romana de dilatada ocupació. Durant més de 700 anys hi van viure i treballar generacions i generacions de persones com nosaltres. La recerca arqueològica sistemàtica d’aquell indret ens ha permès estudiar amb detall la vida al món rural en època romana, però no sabrem mai res més concret d’aquells antics pagesos, perquè no ha sobreviscut cap record, cap inscripció. Només un mot, transmès d’orella a orella, el modest topònim que anomena ara encara aquella zona: Vilauba.
El fet d’escriure habitualment en un diari em desvetlla una espècie de vocació de cronista. De sobte sents la necessitat de començar a deixar per escrit els fets més rellevants del temps que ens ha tocat viure, com si cap altre fos capaç de fer-ho. La mort –per exemple– d’Umberto Eco és una fita que, penso, vull deixar plantada en aquest relat vital, hemerotecal, que conformen els meus escrits. Ningú com Eco ens ha ensenyat a explicar-nos el món i a interpretar els signes de la nostra època i, per tant, cal aquest mínim homenatge.
Ara hem de deixar constància de la seva absència, una mancança relativa, perquè sempre ens quedaran els seus llibres, els que va escriure i els que va llegir, perquè Eco era també una biblioteca. Al llarg de la seva vida va acumular una enorme col·lecció de més de cinquanta mil volums a imatge i semblança de la que servia d’escenari a la novel·la que el faria famós: El nom de la Rosa.
S’ha donat moltes voltes al significat d’aquest títol, que no era l’original, de la mateixa manera que el 1984 d’Orwell tampoc ho era. Els editors, ja se sap, sempre han de ficar cullerada i no els va agradar «El darrer home d’Europa» que proposava l’escriptor anglès, ni l’«Adso de Melk» que oferia l’autor piamontès. Va quedar l’encapçalament que coneixem, potser a causa d’una frase llatina que es cita a l’obra: «Stat rosa pristina nomine, nomina nuda tenemus». O sigui, igual que ens passa amb Vilauba, que finalment «de la rosa només ens queda el seu nom».


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

És la cultura, imbècils!

Hi ha qui pensa que riquesa i qualitat de vida són dos conceptes que van paral·lels, lligats indissolublement al paradigma de l’economia de mercat. Però aquesta equació, defensada a capa i espasa per les ments pensants del liberalisme econòmic, va ser posada en dubte ja fa temps, com en un estudi publicat en el New England Journal of Medecine, en el qual s’exposava que l’expectativa de vida era més alta a Bangla Desh que en el barri novaiorquès de Harlem. Les cirrosis, els homicidis, els accidents de tota mena, les dependències de les drogues i l’alcohol eren la causa directa d’un 35% de les morts en el depauperat barri novaiorquès, en una de les ciutats més riques del món. Aquesta qüestió, que se’ns presenta com una paradoxa, ens hauria de fer replantejar la definició del concepte “riquesa” i s’hauria de lligar més amb el grau de coneixement i de defensa dels valors d’una societat determinada que amb el seu producte interior brut o la renda per capita. El sector cultural d’una nació és…

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

L’atzar i la justícia

Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d’un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d’idees, fragments d’imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno «Barretades». Aquests articles, que escric tres vegades a la setmana, són la pàtria de les meves petites coses, un campament en el desert sota la llum tènue però infinita de les estrelles. L’enyorat mestre Narcís-Jordi Aragó deia que «escriure una columna és sempre una aventura» i és veritat, perquè –almenys en el meu cas– mai sé com acabarà. El meu estil d’escriure està governat per l’atzar, per l’atzar i per la voluntat de comunicar alguna cosa, d’aixecar el dit per demostrar que sóc aquí i que no m’he fos encara en la xerrameca magmàtica d’un planeta sense aturador. Escriure, més enllà d’una voluntat vital, és també una exploració a la recerca d’una veritat polièdrica i juganera com un dau, però, això sí, d’un dau carregat, …

La resposta és al fons de la caixa

Tothom sap que Pandora, una dona encuriosida, va decidir obrir la caixa que li havien ofert maliciosament com a regal de noces. Aquell recipient contenia tots els mals del món i es van escampar ràpidament en destapar l’atuell. Tot i que el feixisme no anava inclòs en aquell primer paquet de maldat, en la confecció d’aquest invent ideològic s’hi van utilitzar una bona colla de les roïneses de la capsa. A finals del segle XIX la majoria d’intel·lectuals estaven convençuts que l’era de les guerres havia acabat i van sorgir tota mena de moviments culturals que exaltaven la novetat i la modernitat que havia de portar el nou segle. L’Art Noveau i, a Catalunya, el Modernisme en són dos exemples evidents. Però una conjunció diabòlica d’aliances entre els poderosos imperis europeus va abocar Europa a la guerra, l’agost de 1914. La Primera Guerra Mundial va destruir la confiança que els europeus havien tingut en la seva pròpia civilització i van començar a sorgir veus que alertaven d’aquesta dava…