Vés al contingut principal

Febrer gravitacional

Encara que la meteorologia a vegades ens ho vulgui desmentir, l’hivern encara continua el seu curs, amb uns minuts més de llum i amb uns crepuscles que es desplacen lentament cap a l’indret d’on sorgeixen sempre les primaveres. Les ciutats es desperten cada matí amb la certesa d’encetar un nou dia de febrer, un mes curt però que se’ns fa llarg, perquè la vida s’encalla fàcilment pels camins, encara que la pluja no els hagi inundat.
Ahir vam saber que hem tardat 100 anys a descobrir que el cosmos flota en un mar d’ones gravitacionals generades per la fusió de dos forats negres 30 vegades més grans que el nostre sol. Albert Einstein ja ho va predir en el seu dia, però el món estava enfangat en la més terrible de les guerres europees i l’horror de les trinxeres no permetia girar la mirada cap al cel per observar, ni que fos per un moment, el curs dels astres per l’univers.
Einstein deia que la bogeria consisteix a comportar-se sempre de la mateixa manera i esperar resultats diferents, però el món persisteix en la seva follia i la guerra continua essent una solució plausible per a solucionar els conflictes humans. Cada dia ens despertem amb notícies terribles, més enllà del nostre plàcid febrer, però la ciència i la cultura encara ens consolen amb el seu quefer, pacient i silenciós.
El més important dels predecessors d’Einstein, Isaac Newton –malgrat ser mig sord– va inventar el semitò, l’interval més petit del sistema temprat i que correspon a una dotzena part de l’octava. Potser hauríem de preguntar-nos per què ell, que no podia gaudir del plaer d’un concert, va dedicar tants esforços a la música i faríem bé de reconèixer el mèrit de segons quines hipòtesis, encara que no ressonin tampoc en la nostra orella, gràcies a les quals podem descobrir la bellesa i l’harmonia de l’univers.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…