Ves al contingut principal

Els guerrers de Riace

Riace és un poble calabrès, situat, com una petita protuberància, en la sola de la bota italiana. Els seus habitants són descendents d’antics grecs i albanesos que es van assentar en la zona fa més de dos mil anys. Des dels turons que s’enlairen damunt de les cases es domina la costa tirrènica, petits camps d’oliveres, de llimoners i vinyes, emmarcats en el paisatge aspre de fons, embolcallat amb la inexorable llum del sud, on sempre ressonen les paraules, més aspres encara, del poeta Nicola Giunta: «Aquesta és la terra on tot està perdut / on els ximples sempre són millors que tu».
Giunta no va viure prou temps per a poder contemplar dues meravelles que ho van canviar tot. La primera fou la descoberta, el 1972, d’un parell de figures de bronze sota el mar, davant del poble, i l’altra el 2010, quan l’alcalde Domenico Lucano va quedar tercer en el premi internacional «Alcalde del món», gràcies al projecte endegat pel municipi per a l’acollida d’immigrants. Riace és una excepció a Itàlia i a Europa. En una de les regions més deprimides del continent s’incentiva la integració de forasters. La població de 1.800 habitants acull més de 200 etíops, eritreus i afgans, que s’han establert en el poble i han insuflat nova vida a l’escola que estava a punt de tancar.
Però Riace –Riàci en calabrès– és coneguda mundialment pels dos guerrers de bronze, dues magnífiques estàtues gregues d’estil sever del segle V abans de Crist, que van aparèixer gairebé miraculosament en les aigües blaves de la mar Tirrena. Són dos rars exemples de l’art que ens ha arribat de l’antiga Grècia. El bronze sempre ha estat un metall molt preuat i la majoria de les obres d’art d’aquell període van acabar, tard o d’hora, convertides en canons i bombardes.
Deia Théophile Gautier que «l’única cosa bella és la que no serveix de res». És evident que si la bellesa dels guerrers de Riace s’ha pogut conservar fins a l’actualitat, és perquè van romandre amagats durant tot el temps en què el bronze fou útil per als designis geoestratègics de la regió. Sortosament ara tots podem gaudir de la seva bellesa, una bellesa que ens fa ser més humans, i si no que ho preguntin als refugiats que han trobat la seva salvació a Riace.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…