Ves al contingut principal

Els guerrers de Riace

Riace és un poble calabrès, situat, com una petita protuberància, en la sola de la bota italiana. Els seus habitants són descendents d’antics grecs i albanesos que es van assentar en la zona fa més de dos mil anys. Des dels turons que s’enlairen damunt de les cases es domina la costa tirrènica, petits camps d’oliveres, de llimoners i vinyes, emmarcats en el paisatge aspre de fons, embolcallat amb la inexorable llum del sud, on sempre ressonen les paraules, més aspres encara, del poeta Nicola Giunta: «Aquesta és la terra on tot està perdut / on els ximples sempre són millors que tu».
Giunta no va viure prou temps per a poder contemplar dues meravelles que ho van canviar tot. La primera fou la descoberta, el 1972, d’un parell de figures de bronze sota el mar, davant del poble, i l’altra el 2010, quan l’alcalde Domenico Lucano va quedar tercer en el premi internacional «Alcalde del món», gràcies al projecte endegat pel municipi per a l’acollida d’immigrants. Riace és una excepció a Itàlia i a Europa. En una de les regions més deprimides del continent s’incentiva la integració de forasters. La població de 1.800 habitants acull més de 200 etíops, eritreus i afgans, que s’han establert en el poble i han insuflat nova vida a l’escola que estava a punt de tancar.
Però Riace –Riàci en calabrès– és coneguda mundialment pels dos guerrers de bronze, dues magnífiques estàtues gregues d’estil sever del segle V abans de Crist, que van aparèixer gairebé miraculosament en les aigües blaves de la mar Tirrena. Són dos rars exemples de l’art que ens ha arribat de l’antiga Grècia. El bronze sempre ha estat un metall molt preuat i la majoria de les obres d’art d’aquell període van acabar, tard o d’hora, convertides en canons i bombardes.
Deia Théophile Gautier que «l’única cosa bella és la que no serveix de res». És evident que si la bellesa dels guerrers de Riace s’ha pogut conservar fins a l’actualitat, és perquè van romandre amagats durant tot el temps en què el bronze fou útil per als designis geoestratègics de la regió. Sortosament ara tots podem gaudir de la seva bellesa, una bellesa que ens fa ser més humans, i si no que ho preguntin als refugiats que han trobat la seva salvació a Riace.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…