Ves al contingut principal

Els guerrers de Riace

Riace és un poble calabrès, situat, com una petita protuberància, en la sola de la bota italiana. Els seus habitants són descendents d’antics grecs i albanesos que es van assentar en la zona fa més de dos mil anys. Des dels turons que s’enlairen damunt de les cases es domina la costa tirrènica, petits camps d’oliveres, de llimoners i vinyes, emmarcats en el paisatge aspre de fons, embolcallat amb la inexorable llum del sud, on sempre ressonen les paraules, més aspres encara, del poeta Nicola Giunta: «Aquesta és la terra on tot està perdut / on els ximples sempre són millors que tu».
Giunta no va viure prou temps per a poder contemplar dues meravelles que ho van canviar tot. La primera fou la descoberta, el 1972, d’un parell de figures de bronze sota el mar, davant del poble, i l’altra el 2010, quan l’alcalde Domenico Lucano va quedar tercer en el premi internacional «Alcalde del món», gràcies al projecte endegat pel municipi per a l’acollida d’immigrants. Riace és una excepció a Itàlia i a Europa. En una de les regions més deprimides del continent s’incentiva la integració de forasters. La població de 1.800 habitants acull més de 200 etíops, eritreus i afgans, que s’han establert en el poble i han insuflat nova vida a l’escola que estava a punt de tancar.
Però Riace –Riàci en calabrès– és coneguda mundialment pels dos guerrers de bronze, dues magnífiques estàtues gregues d’estil sever del segle V abans de Crist, que van aparèixer gairebé miraculosament en les aigües blaves de la mar Tirrena. Són dos rars exemples de l’art que ens ha arribat de l’antiga Grècia. El bronze sempre ha estat un metall molt preuat i la majoria de les obres d’art d’aquell període van acabar, tard o d’hora, convertides en canons i bombardes.
Deia Théophile Gautier que «l’única cosa bella és la que no serveix de res». És evident que si la bellesa dels guerrers de Riace s’ha pogut conservar fins a l’actualitat, és perquè van romandre amagats durant tot el temps en què el bronze fou útil per als designis geoestratègics de la regió. Sortosament ara tots podem gaudir de la seva bellesa, una bellesa que ens fa ser més humans, i si no que ho preguntin als refugiats que han trobat la seva salvació a Riace.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

És la cultura, imbècils!

Hi ha qui pensa que riquesa i qualitat de vida són dos conceptes que van paral·lels, lligats indissolublement al paradigma de l’economia de mercat. Però aquesta equació, defensada a capa i espasa per les ments pensants del liberalisme econòmic, va ser posada en dubte ja fa temps, com en un estudi publicat en el New England Journal of Medecine, en el qual s’exposava que l’expectativa de vida era més alta a Bangla Desh que en el barri novaiorquès de Harlem. Les cirrosis, els homicidis, els accidents de tota mena, les dependències de les drogues i l’alcohol eren la causa directa d’un 35% de les morts en el depauperat barri novaiorquès, en una de les ciutats més riques del món. Aquesta qüestió, que se’ns presenta com una paradoxa, ens hauria de fer replantejar la definició del concepte “riquesa” i s’hauria de lligar més amb el grau de coneixement i de defensa dels valors d’una societat determinada que amb el seu producte interior brut o la renda per capita. El sector cultural d’una nació és…

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Novembre, un minut de silenci

Novembre és un temps de paisatges aspres, d’hores curtes i horitzons confusos. De cop ens entra la necessitat de canviar-nos de roba, resquitem de l’armari els pantalons de pana, els mitjons gruixuts, els anoracs del Decathlon i la bufanda que ha dormit plàcidament durant mesos al fons del calaix. Mirem al nostre voltant i ens adonem que els colors han desaparegut, els grocs i els vermells dels arbres han volat amb la primera ventada i el blau del cel només dura unes hores penjat del firmament. Arribem a l’onzè mes amb el calendari gastat i rebregat, tot just queden un parell de fulls i s’aguanten en equilibri precari. Tot allò que havíem de fer ja ho hem fet o es va deixant pel gener, quan la terra estigui més dura i es pugui trepitjar fort. Ara la realitat és humida i trista, tova i desguarnida, novembre i el desembre també, encara que ho vulguem embolcallar amb paper de regal i amb un discurs de desitjos envescats. I és que només el vesc, de natura parasitària, continua permanentmen…

L’atzar i la justícia

Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d’un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d’idees, fragments d’imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno «Barretades». Aquests articles, que escric tres vegades a la setmana, són la pàtria de les meves petites coses, un campament en el desert sota la llum tènue però infinita de les estrelles. L’enyorat mestre Narcís-Jordi Aragó deia que «escriure una columna és sempre una aventura» i és veritat, perquè –almenys en el meu cas– mai sé com acabarà. El meu estil d’escriure està governat per l’atzar, per l’atzar i per la voluntat de comunicar alguna cosa, d’aixecar el dit per demostrar que sóc aquí i que no m’he fos encara en la xerrameca magmàtica d’un planeta sense aturador. Escriure, més enllà d’una voluntat vital, és també una exploració a la recerca d’una veritat polièdrica i juganera com un dau, però, això sí, d’un dau carregat, …