Vés al contingut principal

Benvinguts a la realitat real

Aquesta setmana, entre notícies de vagues de metro i d’estranys pactes a Madrid i a Girona, hem vist, com a imatge recurrent, els participants del Mobile World Congress amb unes ulleres que semblen de submarinista però que serveixen per a immergir-se profundament en això que ja fa temps que es denomina «realitat virtual». Sembla que el futur és això i que la realitat física aviat ha de passar al polsós bagul dels records.
La rastellera d’invents, innovacions i serveis que s’han ofert en aquest congrés fa feredat, però tot quedarà ràpidament eclipsat per un nou invent, en aquest cas d’un dels gegants de la venda online. Amazon.com és una empresa fundada per Jeff Bezos el 1994 per vendre, sobretot, llibres a través de la xarxa. Ofereix més de 200.000 títols a tothom que es vulgui passejar per la seva botiga virtual, amb ulleres o sense.
Ara els creatius d’Amazon, juntament amb el seu departament de màrqueting, han desenvolupat un nou projecte tecnològic que ens deixarà a tots bocabadats. Després de constatar que els llibres que ofereixen per internet no es poden tocar, ni olorar, ni fullejar amb les mans, ni sospesar-los, han decidit obrir uns establiments físics on els clients ho puguin fer. Ha transcendit que s’anomenaran «Llibreries» i que, a curt termini, també preveuen que les botigues «reals» estiguin ateses per uns especialistes anomenats «llibreters».
No es descarta que altres empreses de Silicon Valley segueixin aquesta tendència i la realitat real acabi per imposar-se del tot. Què en farem aleshores de tants robots? Els haurem de reciclar com a Blade Runner? Es manifestaran tallant la circulació a la Gran Via? Es dedicaran al top manta de venda de mòbils de darrera generació? Res és descartable, fins i tot algun pot acabar d’alcalde de Girona, que coses més rares s’han vist.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…