Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2016

Benvinguts a la realitat real

Aquesta setmana, entre notícies de vagues de metro i d’estranys pactes a Madrid i a Girona, hem vist, com a imatge recurrent, els participants del Mobile World Congress amb unes ulleres que semblen de submarinista però que serveixen per a immergir-se profundament en això que ja fa temps que es denomina «realitat virtual». Sembla que el futur és això i que la realitat física aviat ha de passar al polsós bagul dels records. La rastellera d’invents, innovacions i serveis que s’han ofert en aquest congrés fa feredat, però tot quedarà ràpidament eclipsat per un nou invent, en aquest cas d’un dels gegants de la venda online. Amazon.com és una empresa fundada per Jeff Bezos el 1994 per vendre, sobretot, llibres a través de la xarxa. Ofereix més de 200.000 títols a tothom que es vulgui passejar per la seva botiga virtual, amb ulleres o sense. Ara els creatius d’Amazon, juntament amb el seu departament de màrqueting, han desenvolupat un nou projecte tecnològic que ens deixarà a tots bocabadats…

Dietari d'hivern a la ciutat de pedra

–A Girona no fa fred, però al Pont de Pedra hi passa un airet que pela. Més enllà de les aigües tranquil·les de l'Onyar, els gironins caminen cap als seus quefers quotidians, mentre a l'Ajuntament encara ressonen les paraules dites i les no dites, i la bandera de la ciutat continua a mig pal en senyal de condol per una idea de ciutat que agonitza.

El núvol


Els núvols no solen ser notícia en els mitjans de comunicació, si més no agafats d’un en un. Els meteoròlegs ens parlen de fronts borrascosos i de tempestes, però de núvols concrets poca cosa. Només hi dediquen algun comentari quan esclata un volcà a Islàndia o si algú els envia una foto curiosa d’un nuvolet amb forma d’ós de peluix. 
Aquest dilluns, l’astronauta britànic Tim Peake va deixar constància d’un gros núvol de pols sahariana que creuava la península Ibèrica, mitjançant una fotografia penjada al seu compte de Twitter. Un núvol immens de sorra que ho cobria gairebé tot. Un núvol, aquest sí, que es mereixia tota l’atenció mediàtica. 
Més enllà dels paral·lelismes que pugui fer cadascú, comparant-ho amb la situació política actual a Espanya, hem d’acceptar –sobretot els que deixem el cotxe aparcat al carrer– que el núvol era real i ben real. Els automòbils del meu barri semblava que havien fet una etapa del París-Dakar i a l’asfalt s’hi havien format petites dunes que els escarab…

La rosa i el seu nom

L’any 1932, els obrers que construïen la carretera de Pujarnol van topar amb les restes d’una vila romana de dilatada ocupació. Durant més de 700 anys hi van viure i treballar generacions i generacions de persones com nosaltres. La recerca arqueològica sistemàtica d’aquell indret ens ha permès estudiar amb detall la vida al món rural en època romana, però no sabrem mai res més concret d’aquells antics pagesos, perquè no ha sobreviscut cap record, cap inscripció. Només un mot, transmès d’orella a orella, el modest topònim que anomena ara encara aquella zona: Vilauba. El fet d’escriure habitualment en un diari em desvetlla una espècie de vocació de cronista. De sobte sents la necessitat de començar a deixar per escrit els fets més rellevants del temps que ens ha tocat viure, com si cap altre fos capaç de fer-ho. La mort –per exemple– d’Umberto Eco és una fita que, penso, vull deixar plantada en aquest relat vital, hemerotecal, que conformen els meus escrits. Ningú com Eco ens ha ensenya…

Cotlliure

Antonio Machado in memoriam
Diu en Pla que són colors sords, de teula vella i de vinya madura, i d’un cel immens, tramuntanal. Un campanar que sembla un far, una església de gent de mar i un castell de terrassans. Totes les pedres han vingut fins aquesta platja cendrosa, per dir-nos que els dies blaus són només perles en la grava, records d’un temps sense infància.

Morir-se (full d’instruccions)

Morir és inevitable, tots passarem un dia o l’altre per aquest formalisme, la qüestió és fer-ho amb dignitat. Els antics víkings incineraven els seus difunts per poder-los alliberar de l’ànima i les cendres eren enterrades amb el seu vaixell, que els havia de conduir cap al regne dels morts. Durant els rituals funeraris se sacrificaven gossos, gats i pollastres, perquè aquests animals –segons creien– tenien vincles directes amb els déus i els podien guiar en aquest darrer viatge. Ingvar Kamprad, descendent directe d’aquells guerrers del casc amb banyes, va fer fortuna venent tota mena d’objectes per catàleg i va fundar una empresa que s’ha estès per tot el món: IKEA –La I i la K són les inicials del seu nom. Diuen que durant la seva joventut va pertànyer a la Joventut Nòrdica, una organització nacionalista admiradora del nazisme, ell sempre ha afirmat que no recorda si en va ser o no. De fet, la seva vocació patriòtica segurament va caducar definitivament l’any 1976, quan va instal·la…

Anotacions (descartades) per a un dietari

–Escolto La Traviata en mode repetició al meu iPhone i quan acaba torna a començar. Vull dir que després de la mort de Violeta sorgeix immediatament el preludi i el Libiamo. De la felicitat a la tragèdia i novament a la felicitat. La tecnologia té aquestes coses, però encara no he provat de posar-ho en mode aleatori, segur que deu ser més divertit. –«Un país neutral és un país que mai ven armes a un país en guerra, si no és al comptat.» (Coluche) –Sembla estrany que a Girona ens costi tant digerir la cultura. –Per què els Sugus de pinya són de color blau? –«Esas noches en que todo va de contramano, en que mirás la luna y ves un Alka-seltzer.» (Julio Cortazar) –Sabadell: més xemeneies que campanars, sobrevolats permanentment per motors d’avioneta. –«Som de la nostra infantesa igual que som d’un país.» (Antoine de Saint-Exupéry)

CATALUNYA WORLD

Jules Michelet, fervorós lliurepensador i home de lletres, va dir una vegada, amb tota la lucidesa que permetia la seva època, que «Anglaterra és un imperi, Alemanya és un país i França una persona». Seguint l’aparent analogia del pare de la historiografia francesa, podríem dir que Catalunya és un nan o, millor dit, un capgròs de festa major. França ha apostat la seva uniformització i la seva personalitat a una mena d’amalgama de diversos elements dispersos pel seu territori i simbolitzats, i representats, per la llumenera parisenca. Catalunya, en canvi, tendeix a identificar-se únicament amb el que representa el seu nucli urbà central. Barcelona és el tot i “el territori” només una part, un pati, un hort o un abocador. Com tot, aquest model té els seus avantatges i els seus desavantatges. Probablement ara ja és massa tard per queixar-nos del que és un fet consumat, però si el que volem és construir un país nou, potser faríem bé de plantejar-nos també aquesta contradicció i afrontar-l…

L’home que mirava créixer les cols

Gairebé allà on el Baix Empordà perd el nom, una mica terra endins, hi arriba l’autovia que neix a Maçanet de la Selva i que acomboia tot el trànsit barceloní de cap de setmana i èpoques de vacances. Just en el punt on la carretera es bifurca cap a Sant Feliu de Guíxols, si s’hi fixen, veuran uns quants hortets, no gaire més grans que un balcó d’un pis benestant de la dreta de l’Eixample. L’altre dia, tot passant de tornada cap a Girona, vaig poder veure de reüll el petit tros que hi ha més a prop de l’autovia. Quatre fileres d’alls tendres, patates i cols. Potser unes tomateres més endavant, i també unes mongetes fines que s’enfilaran en unes canyes que ara reposen en un racó, i un automòbil aparcat a l’entrada. L’hortolà assegut en una cadira de plàstic entre el cotxe i l’hort, reposava amb el posat satisfet de qui ja té tota la feina feta. És evident que els productes sorgits d’aquell esquifit terròs de la Vall d’Aro no poden ser excelsos, ni per qualitat, ni per quantitat, però el…

MURIEL

Potser el record d'aquella pluja presonera sempre en terra estranya
commou ara l'amable encuny
de blanes hores perdurables.
Potser el teu nom guarda ofès
l'olor agrària de la plana
i els teus cabells embolcallats
entre els núvols esquius que passen
m'invoquen absurds mots de vent
somnis alats i esperances
que es dissolen en el teu nom
com llàgrimes de melmelada.
(Quim Curbet)

Febrer gravitacional

Encara que la meteorologia a vegades ens ho vulgui desmentir, l’hivern encara continua el seu curs, amb uns minuts més de llum i amb uns crepuscles que es desplacen lentament cap a l’indret d’on sorgeixen sempre les primaveres. Les ciutats es desperten cada matí amb la certesa d’encetar un nou dia de febrer, un mes curt però que se’ns fa llarg, perquè la vida s’encalla fàcilment pels camins, encara que la pluja no els hagi inundat. Ahir vam saber que hem tardat 100 anys a descobrir que el cosmos flota en un mar d’ones gravitacionals generades per la fusió de dos forats negres 30 vegades més grans que el nostre sol. Albert Einstein ja ho va predir en el seu dia, però el món estava enfangat en la més terrible de les guerres europees i l’horror de les trinxeres no permetia girar la mirada cap al cel per observar, ni que fos per un moment, el curs dels astres per l’univers. Einstein deia que la bogeria consisteix a comportar-se sempre de la mateixa manera i esperar resultats diferents, p…

VOL DE CAMPANES

Res és immutable, qualsevol cosa que existeixi pot desaparèixer d’un moment a l’altre, nosaltres inclosos. Tot és mudable, inconstant i variable, i infinitament relatiu. Entre les coses que ens semblen més volubles hi ha tot allò que té a veure amb els nostres sentits: l’oïda, l’olfacte, el gust, el tacte i la vista. Les úniques roques indestructibles descansen, juntament amb les neus perpètues del nostre record, en algun replec del cervell, alimentat pel rec incessant de la imaginació. Tot va i ve, i a vegades ni tan sols torna. Les onades del mar són sempre diferents, els núvols es redibuixen constantment i la llum del sol es reflecteix en un infinit espectre de tons. El paisatge evoluciona amb el pas del temps, les ciutats s’expandeixen, estirant els seus tentacles pels camins. Els arbres neixen, creixen i moren, els marges floreixen i s’ensorren, i els rius corren per on més els plau. Mai una primavera ha estat com l’anterior, ni un hivern s’ha repetit amb la mateixa cadència climàt…

Titelles i titellaires

Els titelles tenen ànima de fusta i ens expliquen històries perdudes en la boira del temps. Amors i desamors, la bellesa i l’horror, relacions humanes a l’engròs i pintades amb brotxa. Ens sacsegen amb el sarcasme cruel i amb la ironia gruixuda, embolicada en un pal que sempre acaba colpejant el cap del dolent. A les històries de titelles tot acaba bé, el mal mai triomfa i els enamorats es besen just abans que caigui el petit teló. Com sempre passa, quan la felicitat comença l’espectacle s’acaba. Tant el drama com la comèdia necessiten un grau determinat de tensió emocional. Però a vegades l’espectacle no arriba ni a començar o s’interromp per causes alienes a l’organització. Tal és el cas que va esdevenir-se l’altre dia a Madrid, quan gent de pell molt fina, avesats potser a posar espelmes a l’àngel guardià del ministre de l’Interior, es van indignar tant en veure una obra de titelles que van aconseguir que empresonessin els titellaires. No sé si recordareu el primer cartell d’El Pad…

Tot era mentida

Als meus ulls, la ciència-ficció, és un gènere totalment desacreditat. Tots els avanços que ens profetitzaven aquells famosos autors del segle passat han resultat que eren falsos. No tan sols no viatgem habitualment per l’espai interestel·lar sinó que prou feina tenim per agafar un tren de rodalia que no vagi endarrerit per algun problema tècnic. No hem tingut encara cap contacte amb vida extraterrestre i no podem desplaçar-nos pel temps, ni que sigui només per fer una excursió a la setmana passada, per comprar aquella butlleta de la rifa que ara veiem que ha tocat i que vam refusar. Tot era mentida, fins i tot aquelles naus, que navegaven elegantment més enllà d’Orió, no s’assemblen ni per casualitat als enginys que ara llencem a l’espai amb forma d’entrepà embolicat amb paper de plata. Però, en canvi, podem dir que en tot allò que ha fracassat la ciència-ficció, l’ha encertat plenament la novel·la negra. No hi ha crim per més sòrdid i recargolat que sigui que no s’hagi comès, no hi…

Només vull un cafè

Em confesso addicte al cafè i durant la meva vida he consumit, a casa i fora d’ella, litres i litres d’aquest beuratge obscur i màgic que s’escampa per tot el cos amb una escalforeta que activa els músculs i les neurones. Suposo que a hores d’ara les meves vísceres estan tenyides completament d’aquest color tan semblant al de la nicotina. El cafè és la segona mercaderia més comercialitzada al món després del petroli i espero que les autoritats sanitàries mai m’ho prohibeixin, perquè és un dels al·licients que encara em queden per continuar vivint. El barril és la unitat bàsica de mesura de volum del petroli i el litre ho és de la gasolina en les gasolineres. Un cafè, en una cafeteria és un cafè, ni més ni menys, no és –posem per cas– un tallat, ni un cafè amb llet, ni un cafè turc, ni un capuccino, ni un cafè irlandès i, posats a dir, tampoc és una cervesa, ni un entrepà de calamars. Un cafè és el resultat de la infusió de 7 grams de cafè correctament mòlt, a una pressió de 9 bars i un…

CATALUNYA URBANITZACIÓ

A Catalunya parlar d’urbanitzacions –així, en plural–, és parlar d’una catàstrofe paisatgística. Les urbanitzacions, més o menys planificades, més o menys tolerades, solen ser un atemptat directe al medi ambient, a la sostenibilitat del territori i al bon gust. S’estenen com una plaga, com una mena de processionària del pi i no hi ha manera de controlar-ho. Cases i casetes, amb jardins i hortets, amb pàrquings i piscines, barbacoes i qui sap quants additaments més, comprats de rebaixes, els dissabtes a la tarda, en els grans magatzems del bricolatge. Les urbanitzacions són una malura incurable, no hi ha poble que no n’estigui infectat. Tots volen tenir la seva torre, el seu castell, i estan en el seu dret, però el país no es mereix aquest desordre, aquest caos inenarrable i, el més important, és que aquí pretenem vendre als forasters les excel·lències del nostre territori, quina mena de territori? Un paisatge parcel·lat i recosit? Un catàleg de monstruositats dignes d’un circ dels horro…

Els guerrers de Riace

Riace és un poble calabrès, situat, com una petita protuberància, en la sola de la bota italiana. Els seus habitants són descendents d’antics grecs i albanesos que es van assentar en la zona fa més de dos mil anys. Des dels turons que s’enlairen damunt de les cases es domina la costa tirrènica, petits camps d’oliveres, de llimoners i vinyes, emmarcats en el paisatge aspre de fons, embolcallat amb la inexorable llum del sud, on sempre ressonen les paraules, més aspres encara, del poeta Nicola Giunta: «Aquesta és la terra on tot està perdut / on els ximples sempre són millors que tu». Giunta no va viure prou temps per a poder contemplar dues meravelles que ho van canviar tot. La primera fou la descoberta, el 1972, d’un parell de figures de bronze sota el mar, davant del poble, i l’altra el 2010, quan l’alcalde Domenico Lucano va quedar tercer en el premi internacional «Alcalde del món», gràcies al projecte endegat pel municipi per a l’acollida d’immigrants. Riace és una excepció a Itàli…

La Candelera

El 2 de febrer és al punt mitjà exacte entre l’inici i la fi de l’hivern. Aquest any el fred ni ha arribat ni se l’espera en els dies vinents, i el clima polític no decau. Esperem que, si més no, aviat caigui una pluja que netegi els embornals.