Ves al contingut principal

Oficiants de la bufonada

No us ho prengueu malament, però he de dir que no m’agraden els pallassos, els clowns, els del circ vaja. Ja de petit no m’interessaven les cuites dels del nas vermell, ni molt menys les dels de la cara pintada de blanc, que trobava especialment sinistres. Després, tot s’ha de reconèixer, els pallassos de la tele –Gaby, Fofó, Fofito i tota la pesca– van fer molt per reblar definitivament aquest clau.
He d’admetre també que hi ha còmics que s’autoanomenen pallassos i que mereixen tot el meu respecte i admiració, però la majoria actuen fora del llòbrec món del circ i potser no caldria aquesta precisió. Els clowns circenses sempre m’han semblat uns personatges patètics, obligats professionalment a practicar la bufonada, com si l’ofici els hagués tocat en un sorteig empresarial. Són oficiants d’un antic ritual, com aquells vells sacerdots de poble, que a les engrunes de les hòsties consagrades se’ls sumava tota una crosta de caspa que els cobria del tot la sotana.
El vell clown de circ és el paradigma d’aquest personatge caspós, que actua amb el ventre allà on altres han sabut fer-ho amb la intel·ligència. L’escriptor francès André Suares deia que l’art del clown és el mirall còmic de la tragèdia i el mirall tràgic de la comèdia. Fer riure és una tasca feixuga, ho reconec, però el pallasso utilitza massa sovint el recurs fàcil i l’acudit tronat, són lloros del riure, mestres del pastitx i del plagi, el clown pretén erigir la imbecil·litat al rang d’art i gairebé sempre ho aconsegueix.
Suposo que, com a tothom, hi ha coses que m’agraden i coses que no, la meva opinió és completament subjectiva i, per tant, segurament també és injusta, però jo no escric per fer justícia. Quan dic que no m’agrada el circ, o el flamenc, o les curses de braus, sempre hauria de puntualitzar i articles com aquest s’eternitzarien. Segurament tot són fixacions infantils –Freud ho tindria clar–, opinions que construeixes durant la primera etapa de la teva vida. N’hi ha que es difuminen amb el pas del temps i d’altres que duren i duren.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…