Vés al contingut principal

Oficiants de la bufonada

No us ho prengueu malament, però he de dir que no m’agraden els pallassos, els clowns, els del circ vaja. Ja de petit no m’interessaven les cuites dels del nas vermell, ni molt menys les dels de la cara pintada de blanc, que trobava especialment sinistres. Després, tot s’ha de reconèixer, els pallassos de la tele –Gaby, Fofó, Fofito i tota la pesca– van fer molt per reblar definitivament aquest clau.
He d’admetre també que hi ha còmics que s’autoanomenen pallassos i que mereixen tot el meu respecte i admiració, però la majoria actuen fora del llòbrec món del circ i potser no caldria aquesta precisió. Els clowns circenses sempre m’han semblat uns personatges patètics, obligats professionalment a practicar la bufonada, com si l’ofici els hagués tocat en un sorteig empresarial. Són oficiants d’un antic ritual, com aquells vells sacerdots de poble, que a les engrunes de les hòsties consagrades se’ls sumava tota una crosta de caspa que els cobria del tot la sotana.
El vell clown de circ és el paradigma d’aquest personatge caspós, que actua amb el ventre allà on altres han sabut fer-ho amb la intel·ligència. L’escriptor francès André Suares deia que l’art del clown és el mirall còmic de la tragèdia i el mirall tràgic de la comèdia. Fer riure és una tasca feixuga, ho reconec, però el pallasso utilitza massa sovint el recurs fàcil i l’acudit tronat, són lloros del riure, mestres del pastitx i del plagi, el clown pretén erigir la imbecil·litat al rang d’art i gairebé sempre ho aconsegueix.
Suposo que, com a tothom, hi ha coses que m’agraden i coses que no, la meva opinió és completament subjectiva i, per tant, segurament també és injusta, però jo no escric per fer justícia. Quan dic que no m’agrada el circ, o el flamenc, o les curses de braus, sempre hauria de puntualitzar i articles com aquest s’eternitzarien. Segurament tot són fixacions infantils –Freud ho tindria clar–, opinions que construeixes durant la primera etapa de la teva vida. N’hi ha que es difuminen amb el pas del temps i d’altres que duren i duren.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…