Ves al contingut principal

Oficiants de la bufonada

No us ho prengueu malament, però he de dir que no m’agraden els pallassos, els clowns, els del circ vaja. Ja de petit no m’interessaven les cuites dels del nas vermell, ni molt menys les dels de la cara pintada de blanc, que trobava especialment sinistres. Després, tot s’ha de reconèixer, els pallassos de la tele –Gaby, Fofó, Fofito i tota la pesca– van fer molt per reblar definitivament aquest clau.
He d’admetre també que hi ha còmics que s’autoanomenen pallassos i que mereixen tot el meu respecte i admiració, però la majoria actuen fora del llòbrec món del circ i potser no caldria aquesta precisió. Els clowns circenses sempre m’han semblat uns personatges patètics, obligats professionalment a practicar la bufonada, com si l’ofici els hagués tocat en un sorteig empresarial. Són oficiants d’un antic ritual, com aquells vells sacerdots de poble, que a les engrunes de les hòsties consagrades se’ls sumava tota una crosta de caspa que els cobria del tot la sotana.
El vell clown de circ és el paradigma d’aquest personatge caspós, que actua amb el ventre allà on altres han sabut fer-ho amb la intel·ligència. L’escriptor francès André Suares deia que l’art del clown és el mirall còmic de la tragèdia i el mirall tràgic de la comèdia. Fer riure és una tasca feixuga, ho reconec, però el pallasso utilitza massa sovint el recurs fàcil i l’acudit tronat, són lloros del riure, mestres del pastitx i del plagi, el clown pretén erigir la imbecil·litat al rang d’art i gairebé sempre ho aconsegueix.
Suposo que, com a tothom, hi ha coses que m’agraden i coses que no, la meva opinió és completament subjectiva i, per tant, segurament també és injusta, però jo no escric per fer justícia. Quan dic que no m’agrada el circ, o el flamenc, o les curses de braus, sempre hauria de puntualitzar i articles com aquest s’eternitzarien. Segurament tot són fixacions infantils –Freud ho tindria clar–, opinions que construeixes durant la primera etapa de la teva vida. N’hi ha que es difuminen amb el pas del temps i d’altres que duren i duren.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…