Ves al contingut principal

L’esperit de la transició

L’any 1977 ja queda molt lluny, han passat gairebé 40 anys, els mateixos que separaven aquells dies dels de la Guerra Civil. L’exèrcit espanyol era una eina rovellada, que no havia intervingut en cap conflicte exterior des de feia 80 anys –que també és un múltiple de 40–, però era prou potent i tenia la força necessària per a limitar aquell procés cap a una democràcia formal que s’havia iniciat amb la mort del dictador.
L’esperit de la transició va ser un esperit vigilat i el soroll dels sabres va ressonar per damunt dels nostres caps durant molt de temps, fins que l’exèrcit es va anar professionalitzant i va deixar de ser el poder fàctic per naturalesa. Però el buit que va deixar el van ocupar ràpidament unes elits polítiques i financeres que han condicionat fins ara la societat espanyola. El pacte constitucional va ser trencat ràpidament pels mateixos que ara el defensen a ultrança.
Potser no sóc gaire original si dic que avui en dia Espanya és un estat totalment subordinat al poder de la gran banca, perquè tothom ho sap i a qui més qui menys li cou en pròpia pell. Només donant una ullada a les primeres pàgines dels grans mitjans de comunicació de la capital ens adonem que han esdevingut els portaveus d’aquests interessos. Des de Catalunya veiem com ens són negats una vegada i una altra els nostres drets nacionals i tot, tot fa tuf de ranci, de podridura i de corrupció.
Ara, quan des de les institucions estatals es veuen incapaços de gestionar la nova situació sorgida de les darreres eleccions generals, per guanyar temps o per enredar encara més la troca, invoquen l’«esperit de la transició». Suposo que amb això no es refereixen al paper que va jugar l’exèrcit, o potser sí? Volen tornar a aquella situació? A hores d’ara em veig incapaç de jutjar si Espanya se’n sortirà d’aquesta, però cada dia que passa veig més clar que els catalans no tenim altra sortida que tirar endavant costi el que costi. Deixem-los amb les seves dèries i amb els seus vicis i gestionem tan aviat com puguem el nostre dret a l’autodeterminació.




Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…