Vés al contingut principal

L’esperit de la transició

L’any 1977 ja queda molt lluny, han passat gairebé 40 anys, els mateixos que separaven aquells dies dels de la Guerra Civil. L’exèrcit espanyol era una eina rovellada, que no havia intervingut en cap conflicte exterior des de feia 80 anys –que també és un múltiple de 40–, però era prou potent i tenia la força necessària per a limitar aquell procés cap a una democràcia formal que s’havia iniciat amb la mort del dictador.
L’esperit de la transició va ser un esperit vigilat i el soroll dels sabres va ressonar per damunt dels nostres caps durant molt de temps, fins que l’exèrcit es va anar professionalitzant i va deixar de ser el poder fàctic per naturalesa. Però el buit que va deixar el van ocupar ràpidament unes elits polítiques i financeres que han condicionat fins ara la societat espanyola. El pacte constitucional va ser trencat ràpidament pels mateixos que ara el defensen a ultrança.
Potser no sóc gaire original si dic que avui en dia Espanya és un estat totalment subordinat al poder de la gran banca, perquè tothom ho sap i a qui més qui menys li cou en pròpia pell. Només donant una ullada a les primeres pàgines dels grans mitjans de comunicació de la capital ens adonem que han esdevingut els portaveus d’aquests interessos. Des de Catalunya veiem com ens són negats una vegada i una altra els nostres drets nacionals i tot, tot fa tuf de ranci, de podridura i de corrupció.
Ara, quan des de les institucions estatals es veuen incapaços de gestionar la nova situació sorgida de les darreres eleccions generals, per guanyar temps o per enredar encara més la troca, invoquen l’«esperit de la transició». Suposo que amb això no es refereixen al paper que va jugar l’exèrcit, o potser sí? Volen tornar a aquella situació? A hores d’ara em veig incapaç de jutjar si Espanya se’n sortirà d’aquesta, però cada dia que passa veig més clar que els catalans no tenim altra sortida que tirar endavant costi el que costi. Deixem-los amb les seves dèries i amb els seus vicis i gestionem tan aviat com puguem el nostre dret a l’autodeterminació.




Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…