Ves al contingut principal

L’esperit de la transició

L’any 1977 ja queda molt lluny, han passat gairebé 40 anys, els mateixos que separaven aquells dies dels de la Guerra Civil. L’exèrcit espanyol era una eina rovellada, que no havia intervingut en cap conflicte exterior des de feia 80 anys –que també és un múltiple de 40–, però era prou potent i tenia la força necessària per a limitar aquell procés cap a una democràcia formal que s’havia iniciat amb la mort del dictador.
L’esperit de la transició va ser un esperit vigilat i el soroll dels sabres va ressonar per damunt dels nostres caps durant molt de temps, fins que l’exèrcit es va anar professionalitzant i va deixar de ser el poder fàctic per naturalesa. Però el buit que va deixar el van ocupar ràpidament unes elits polítiques i financeres que han condicionat fins ara la societat espanyola. El pacte constitucional va ser trencat ràpidament pels mateixos que ara el defensen a ultrança.
Potser no sóc gaire original si dic que avui en dia Espanya és un estat totalment subordinat al poder de la gran banca, perquè tothom ho sap i a qui més qui menys li cou en pròpia pell. Només donant una ullada a les primeres pàgines dels grans mitjans de comunicació de la capital ens adonem que han esdevingut els portaveus d’aquests interessos. Des de Catalunya veiem com ens són negats una vegada i una altra els nostres drets nacionals i tot, tot fa tuf de ranci, de podridura i de corrupció.
Ara, quan des de les institucions estatals es veuen incapaços de gestionar la nova situació sorgida de les darreres eleccions generals, per guanyar temps o per enredar encara més la troca, invoquen l’«esperit de la transició». Suposo que amb això no es refereixen al paper que va jugar l’exèrcit, o potser sí? Volen tornar a aquella situació? A hores d’ara em veig incapaç de jutjar si Espanya se’n sortirà d’aquesta, però cada dia que passa veig més clar que els catalans no tenim altra sortida que tirar endavant costi el que costi. Deixem-los amb les seves dèries i amb els seus vicis i gestionem tan aviat com puguem el nostre dret a l’autodeterminació.




Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

Begur

Primer cauen quatre gotes i després continua un plugim intermitent. Ja passa això en el mes de juliol, a Begur o a qualsevol indret de la Costa Brava. Ens refugiem sota els tendals d’un bar a la plaça i veiem la gent que passa. Qui més qui menys té pinta d’americano o de turista rus que dissimula amb uns texans esparracats, però que té compte corrent en un paradís fiscal, un Lexus al pàrquing Onze de Setembre i una casa amb vista a Sa Tuna. Si no fos per aquesta mica de pluja, ens hauríem assegut al Pedrís Llarg, vora l’església, amb un parell de begurencs adoptius que renegaven de coses del futbol. Aposentat en aquest racó sagrat acabes interioritzant alguns dels secrets hiperbòlics més ben guardats dels begurencs, dels morts i dels vius, i per poc que t’hi mantinguis una estona sempre hi ha algú que acaba explicant-te l’arbre genealògic del senyor Pella i Forgas. Jo no hi entenc gaire, però penso que Begur és així. Amagat entre muntanyes que pugen i baixen i a l’empara d’un castell ci…