Vés al contingut principal

Lesbos

Lesbos és un nom d’illa que sempre m’ha pertorbat. De jove em mirava el seu diminut contorn en els atles, procurant trobar una connotació eròtica amagada en la seva forma, intentant imaginar el rerefons que s’amagava en aquell nom càlid i humit. Tot el que ens arriba de Grècia està amarat d’olis primordials i Lesbos, que no és un nom d’illa qualsevol, ara sorgeix cada dia als titulars dels telenotícies.
Lesbos és la tercera illa més gran del mar Egeu i la vuitena del mediterrani. Té 200 quilòmetres de costa, amb platges de sorra i de còdols, i badies gairebé tancades que des del cel semblen gotims de mar terra endins. Entre muntanyes àrides d’origen volcànic, s’estenen valls poblades d’oliveres, de xiprers i d’aurons, i el seu cel el vigilen constantment pelicans de plomatge blanc. Un bosc petrificat, el més gran del món, s’estén a Sigri, en l’extrem occidental de l’illa.
L’illa està a dotze hores en ferri del Pireu, el port d’Atenes, i només a uns minuts de la costa turca. En els darrers mesos ha esdevingut un dels punts d’arribada de l’èxode sirià, en el seu camí irrefrenable cap a Europa. Cada dia atenyen les seves costes centenars de refugiats abillats amb armilles salvavides de color taronja, que queden apilonades, en forma de fites a la vora de les platges, simbolitzant un punt de trencament entre Orient i Occident que dura des de fa mil·lennis.
Els habitants del sud d’Europa sabem que al final de cada paratge, per recòndit que sigui, sempre s’hi dreça un xiprer. Lesbos és ara aquest xiprer, que apunta directament amb la seva ombra cap a les nostres consciències. Les paraules sempre són insuficients quan es tracta de descriure un drama i finalment sempre guanyen els silencis. Malgrat tot, a Lesbos encara hi ressonen d’alguna manera aquells versos de Safo, la poeta de la bellesa i el sentiment: «Vas arribar, ho vas fer, i vas glaçar el meu cor».



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…