Vés al contingut principal

La "paciència" de Carles Puigdemont

L’any 2009 Curbet Edicions vam editar una miscel·lània d’homenatge a Carles Rahola en ocasió del 70 aniversari del seu afusellament, que portava per títol Nou breviari de ciutadania. Carles Puigdemont va triar l’entrada «Paciència», aquí la teniu:

Paciència | La paciència ha estat justament considerada la col·laboradora necessària del coneixement. La fraseologia popular catalana va més enllà i la considera la mare de la ciència, en una fórmula sovint usada quan en una determinada situació emergeixen de manera inconvenient i amenaçadora els primers brots de la impaciència. És una virtut imprescindible en la vivència de la ciutadania: si viure és lluitar “i la lluita sols s’acaba a la llinda de la mort”, qui no tingui paciència signarà la rendició a mig recorregut. I la rendició o bé és de vençuts o bé és de covards. Si “cap gran fet de la història no s’improvisa”, qui sense paciència pot contribuir a fer-los possibles?
Però la paciència, que de forma massa general s’associa a la lentitud, és una virtut amenaçada pel desús. En la societat dels nanosegons en què treballa la tecnologia que ens sustenta, la lentitud no té cap mena de prestigi ni sembla que hagi de tenir cap utilitat, i aquesta injusta desconsideració arrossega també la paciència. És curiós comprovar que en les dues definicions que fa el DIEC del concepte de paciència que ens ocupa es recorre al verb “suportar”. És una virtut de qui sap “suportar els mals amb fortitud” o “de qui suporta l’espera d’alguna cosa que tarda”. És probable que en una societat que troba normal que el Google necessiti 0,20 segons a indexar les 47.700.000 de pàgines que contenen el terme “paciència” en anglès, una espera de deu minuts a la cua de correus s’hagi de “suportar”.
Però sense paciència no hi ha manera que la humanitat faci possibles els somnis dels savis. I sense els savis i llurs somnis la civilització no té cap oportunitat per imposar-se a la barbàrie.

Carles Puigdemont
(Periodista)



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Escriure i viure

A vegades penso que Girona no existeix. Quan passo per un dels ponts que travessen l’Onyar, sempre em sobta trobar-me tota una gernació de turistes que es miren bocabadats el panorama de les cases del riu i els campanars al fons. Tombo els ulls instintivament, per intentar copsar jo també allò que tant admiren o que els sorprèn, i quedo capturat per l’estrany encís que desprenen les pedres, els colors i les seves llegendes. Però la meva mirada es posa finalment en un edifici concret, blanc, amb finestrals de rivets blaus i persianes de llistons, d’un groc torrat. A la casa Masó hi va viure, i escriure, gairebé tota la seva vida, l’escriptor i periodista gironí Narcís-Jordi Aragó. Ell va ser el constructor d’un imaginari col·lectiu al voltant d’una determinada idea de ciutat, una ciutat que ell, i l’alcalde Nadal, van ajudar a treure de la grisor de la història. Narcís-Jordi Aragó fou l’impulsor de la revista Presència i l’ànima d’innumerables iniciatives culturals. A ell li devem la r…