Ves al contingut principal

Je suis 2016

Aquest any que acabem d’encetar és nou de trinca, tot està per fer i, tal com deia el poeta, tot és possible. Les paraules amb què s’ompliran la boca els polítics en els seus discursos estan guardades en els magatzems de les promeses i de les mitges veritats, i les notícies que rajaran de les pàgines dels diaris dormen en els llimbs de les probabilitats i els desitjos. L’any 2016 és encara un llibre en blanc.
Hem acabat l’any vell brindant d’ofici amb la mateixa alegria dels pallassos del circ, que surten a la pista amb un somriure pintat a la cara per estalviar-se el dolor d’una ganyota impostada. Tot el que hem viscut en els anys precedents ens fa mirar el futur amb recel, perquè ara ja sabem que les lleis de Murphy són inqüestionables i que si alguna cosa pot sortir malament, segur que sortirà malament i que si la torrada cau a terra, serà pel costat on l’hem començat a sucar amb la tomata.
El 2015 ha popularitzat els lemes «je suis Charlie» i «je suis París», el primer a l’inici de l’any i el segon gairebé al final. Ara mateix no tenim ni idea de quins seran els d’aquest, però segur que n’hi haurà. Tal com deia un personatge shakespearià «els homes són allò que els temps dicten» i ara els temps no estan per bromes. La tragèdia sempre truca a la porta de la manera més inesperada i en un indret que semblava feliç.
Tot el que puc dir avui és que jo també sóc 2016 i que em solidaritzo amb l’any que comença. No puc prometre que deixaré de fumar perquè ja ho vaig fer fa temps, no puc dir que faré exercici i que menjaré saludablement perquè ja ho he intentat moltes vegades, simplement esperaré a veure-les venir i aspiraré a poder contestar, a qui s’interessi pel meu estat, amb un «anar fent», com deia aquell xicot de Ribes mentre se l’enduia el corrent.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La pàtria i la vida

Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m’ha semblat una dicotomia inquietant. «Pàtria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l’exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l’inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo –una tecnologia que acabava de sorgir– el testimoni d’un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l’exili. El fruit d’aquella ent…

La terra i la dignitat

Tot comença i tot acaba amb un grapat de pols, la resta només és qüestió de temps, de consistència i de quantitat. La terra ens acull i ens espera, i passa comptes quan cal. La terra és silenci i cridòria, memòria i oblit, és una llum en la foscor i un vaixell que passa en la distància, sota els núvols grassos d’una tardor com aquesta o sota el sol abrusador d’infinits estius. La terra és la nostra terra i la d’ells, la terra d’un i la terra de tots, aquesta terra i la de més enllà. Res és definitiu, les nostres passes les esborra el vent i les paraules es dissolen en el no-res. La terra és un tot i nosaltres només som una part, adorem la seva bellesa, vivim a batzegades i a batzegades morim. Som fills i hereus d’una gernació d’humans, però la terra no s’impressiona ni ens trobarà a faltar quan la nostra raça es dilueixi definitivament en l’asfalt ardent de les ciutats. I, malgrat tot, ens llevem cada dia, ens revoltem contra la injustícia i ens estimem amb aquell “desesperat dolor” …

Impremtes i impressors

El meu pare era futbolista de vocació i impressor d’ofici. Per la seva sang hi corria tinta i els seus peus cercaven incansablement el tacte d’una pilota imaginària. Arribava de treballar amb els diaris esportius sota el braç i anava deixant al seu pas aquella olor característica de les impremtes, una barreja de pols de paper, plom i petroli industrial. Ja de petit, jo anava sovint al taller, que estava situat just davant del col·legi. De fet, ara que hi penso, a la impremta hi vaig aprendre més que en les tenebroses classes dels hermanos, perquè el contacte amb el paper imprès civilitza per si mateix, però també perquè per les impremtes hi circulaven individus radicalment diferents dels que es veien pel carrer: escriptors, periodistes i artistes, això sense deixar de banda les subespècies que s’hi criaven de mena: grafistes, correctors, linotipistes, caixistes, fotogravadors... Les impremtes eren un reducte de llibertat i els seus principals enemics no eren primordialment l’aigua i el…

La banalitat de l’equidistància

És difícil escriure articles d’opinió en temps revoltats, la realitat ens depassa constantment i tot el que escrivim acaba esbandit a l’acte com un missatge en la sorra d’una platja. A cada moment ens arriben notícies noves, a vegades incompatibles entre elles o contradictòries. La història deixa de ser un riu tranquil i esdevé un salt d’aigua que ens arrossega sense aturador possible entre el pedregam. Vivim en moments com aquests, el cap ens bull i desitgem passar com sigui el tràngol. Però, malgrat tot, la vida continua. Ens trobem pel carrer i acabem parlant de les nostres cuites personals, un refredat que no ens abandona, el cotxe que s’espatlla en el moment més inoportú, el nen que no menja, el marit que menja massa, i la pluja que arriba o que no vol arribar i que finalment ens espatllarà, per excés o per escassetat, la temporada dels bolets, els enciams de l’hort o la sortida del cap de setmana. Vivim sempre imbuïts en el nostre món, tot gira al voltant d’un eix imaginari que pl…