Vés al contingut principal

Je suis 2016

Aquest any que acabem d’encetar és nou de trinca, tot està per fer i, tal com deia el poeta, tot és possible. Les paraules amb què s’ompliran la boca els polítics en els seus discursos estan guardades en els magatzems de les promeses i de les mitges veritats, i les notícies que rajaran de les pàgines dels diaris dormen en els llimbs de les probabilitats i els desitjos. L’any 2016 és encara un llibre en blanc.
Hem acabat l’any vell brindant d’ofici amb la mateixa alegria dels pallassos del circ, que surten a la pista amb un somriure pintat a la cara per estalviar-se el dolor d’una ganyota impostada. Tot el que hem viscut en els anys precedents ens fa mirar el futur amb recel, perquè ara ja sabem que les lleis de Murphy són inqüestionables i que si alguna cosa pot sortir malament, segur que sortirà malament i que si la torrada cau a terra, serà pel costat on l’hem començat a sucar amb la tomata.
El 2015 ha popularitzat els lemes «je suis Charlie» i «je suis París», el primer a l’inici de l’any i el segon gairebé al final. Ara mateix no tenim ni idea de quins seran els d’aquest, però segur que n’hi haurà. Tal com deia un personatge shakespearià «els homes són allò que els temps dicten» i ara els temps no estan per bromes. La tragèdia sempre truca a la porta de la manera més inesperada i en un indret que semblava feliç.
Tot el que puc dir avui és que jo també sóc 2016 i que em solidaritzo amb l’any que comença. No puc prometre que deixaré de fumar perquè ja ho vaig fer fa temps, no puc dir que faré exercici i que menjaré saludablement perquè ja ho he intentat moltes vegades, simplement esperaré a veure-les venir i aspiraré a poder contestar, a qui s’interessi pel meu estat, amb un «anar fent», com deia aquell xicot de Ribes mentre se l’enduia el corrent.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…