Ves al contingut principal

Je suis 2016

Aquest any que acabem d’encetar és nou de trinca, tot està per fer i, tal com deia el poeta, tot és possible. Les paraules amb què s’ompliran la boca els polítics en els seus discursos estan guardades en els magatzems de les promeses i de les mitges veritats, i les notícies que rajaran de les pàgines dels diaris dormen en els llimbs de les probabilitats i els desitjos. L’any 2016 és encara un llibre en blanc.
Hem acabat l’any vell brindant d’ofici amb la mateixa alegria dels pallassos del circ, que surten a la pista amb un somriure pintat a la cara per estalviar-se el dolor d’una ganyota impostada. Tot el que hem viscut en els anys precedents ens fa mirar el futur amb recel, perquè ara ja sabem que les lleis de Murphy són inqüestionables i que si alguna cosa pot sortir malament, segur que sortirà malament i que si la torrada cau a terra, serà pel costat on l’hem començat a sucar amb la tomata.
El 2015 ha popularitzat els lemes «je suis Charlie» i «je suis París», el primer a l’inici de l’any i el segon gairebé al final. Ara mateix no tenim ni idea de quins seran els d’aquest, però segur que n’hi haurà. Tal com deia un personatge shakespearià «els homes són allò que els temps dicten» i ara els temps no estan per bromes. La tragèdia sempre truca a la porta de la manera més inesperada i en un indret que semblava feliç.
Tot el que puc dir avui és que jo també sóc 2016 i que em solidaritzo amb l’any que comença. No puc prometre que deixaré de fumar perquè ja ho vaig fer fa temps, no puc dir que faré exercici i que menjaré saludablement perquè ja ho he intentat moltes vegades, simplement esperaré a veure-les venir i aspiraré a poder contestar, a qui s’interessi pel meu estat, amb un «anar fent», com deia aquell xicot de Ribes mentre se l’enduia el corrent.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

És la cultura, imbècils!

Hi ha qui pensa que riquesa i qualitat de vida són dos conceptes que van paral·lels, lligats indissolublement al paradigma de l’economia de mercat. Però aquesta equació, defensada a capa i espasa per les ments pensants del liberalisme econòmic, va ser posada en dubte ja fa temps, com en un estudi publicat en el New England Journal of Medecine, en el qual s’exposava que l’expectativa de vida era més alta a Bangla Desh que en el barri novaiorquès de Harlem. Les cirrosis, els homicidis, els accidents de tota mena, les dependències de les drogues i l’alcohol eren la causa directa d’un 35% de les morts en el depauperat barri novaiorquès, en una de les ciutats més riques del món. Aquesta qüestió, que se’ns presenta com una paradoxa, ens hauria de fer replantejar la definició del concepte “riquesa” i s’hauria de lligar més amb el grau de coneixement i de defensa dels valors d’una societat determinada que amb el seu producte interior brut o la renda per capita. El sector cultural d’una nació és…

Estat de setge

Aquests dies es parla d’estat d’excepció per a definir unes suposades raons d’estat que han portat a fer efectiu un article de la constitució espanyola que el que ve a permetre és, al cap i a la fi, un cop d’estat. Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 38 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial. En el breu termini de dos mesos, Espanya ha conclòs aquesta fràgil relació i ha aconseguit que milions de catalans abdiquéssim públicament i definitivament de la nostra condició d’espanyols. Espanya ha utilitzat tots els ressorts propis d’un estat policial, governat descaradament per una oligarquia corrupta, manegant al seu antull els mitjans de comunicació i tancant totes les vies de diàleg i de sortida a una situació que fa uns anys a la majoria ens hauria semblat impossible. Però el terme que millor defineix i il·lustra l’estat actual de la qüestió és «Estat de setge». Ens sentim …

Novembre, un minut de silenci

Novembre és un temps de paisatges aspres, d’hores curtes i horitzons confusos. De cop ens entra la necessitat de canviar-nos de roba, resquitem de l’armari els pantalons de pana, els mitjons gruixuts, els anoracs del Decathlon i la bufanda que ha dormit plàcidament durant mesos al fons del calaix. Mirem al nostre voltant i ens adonem que els colors han desaparegut, els grocs i els vermells dels arbres han volat amb la primera ventada i el blau del cel només dura unes hores penjat del firmament. Arribem a l’onzè mes amb el calendari gastat i rebregat, tot just queden un parell de fulls i s’aguanten en equilibri precari. Tot allò que havíem de fer ja ho hem fet o es va deixant pel gener, quan la terra estigui més dura i es pugui trepitjar fort. Ara la realitat és humida i trista, tova i desguarnida, novembre i el desembre també, encara que ho vulguem embolcallar amb paper de regal i amb un discurs de desitjos envescats. I és que només el vesc, de natura parasitària, continua permanentmen…

L’atzar i la justícia

Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d’un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d’idees, fragments d’imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno «Barretades». Aquests articles, que escric tres vegades a la setmana, són la pàtria de les meves petites coses, un campament en el desert sota la llum tènue però infinita de les estrelles. L’enyorat mestre Narcís-Jordi Aragó deia que «escriure una columna és sempre una aventura» i és veritat, perquè –almenys en el meu cas– mai sé com acabarà. El meu estil d’escriure està governat per l’atzar, per l’atzar i per la voluntat de comunicar alguna cosa, d’aixecar el dit per demostrar que sóc aquí i que no m’he fos encara en la xerrameca magmàtica d’un planeta sense aturador. Escriure, més enllà d’una voluntat vital, és també una exploració a la recerca d’una veritat polièdrica i juganera com un dau, però, això sí, d’un dau carregat, …