Vés al contingut principal

Hic et nunc

No, per molt que a la majoria li sembli a primera vista, Hic et nunc no són els joves protagonistes d’una sèrie còmica francesa, és una frase llatina, d’aquelles de tota la vida, que vol dir «Aquí i ara». Tots ho hauríem de portar tatuat a la cara, o a l’esfera del rellotge de polsera, que sempre és de més bon portar. Aquí i ara és la situació en la qual ens trobem sempre, és l’ancoratge del nostre vaixell en l’oceà dels esdeveniments.
Aquí i ara és el que ens toca en gràcia cada matí en posar els peus a terra. En el llit hi deixem els somnis flotant entre els llençols, els fets passats han anat esvaint-se entre les boires matinals i la jornada comença a desenvolupar tots els moments que ens toca viure. Tot ens empeny irremissiblement cap endavant i no ens podem aturar, ni per un instant, a mirar cap enrere si no volem convertir-nos en una espècie d’estàtua de sal, com en aquella maledicció bíblica.
Hic et nunc també és la frase que hauria de fer gravar, en una de les bigues del seu despatx, el nou president de la Generalitat. No cal recordar permanentment els seus 129 predecessors als ignorants que els posen en dubte, ni els que vindran als eterns enemics del nostre poble; l’hora és concloent, ara i aquí, i tots estarem pendents de les decisions que sorgeixen de la plaça de Sant Jaume.
Julio Cortázar té un poema titulat «Hic et nunc» on diu que «sempre aniré buscant-te en l’avui d’aquesta ciutat, d’aquesta hora». Carles Puigdemont ara és el meu president, de la mateixa manera que abans va ser el meu alcalde, però ara ell té una més feixuga responsabilitat encara i –suposo que n’és prou conscient– els nostres ulls quedaran clavats per sempre més en aquest moment, aquí i ara, en què tots hem quedat emplaçats per intentar gestionar, amb ell, una esperança amb data de caducitat.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Escriure i viure

A vegades penso que Girona no existeix. Quan passo per un dels ponts que travessen l’Onyar, sempre em sobta trobar-me tota una gernació de turistes que es miren bocabadats el panorama de les cases del riu i els campanars al fons. Tombo els ulls instintivament, per intentar copsar jo també allò que tant admiren o que els sorprèn, i quedo capturat per l’estrany encís que desprenen les pedres, els colors i les seves llegendes. Però la meva mirada es posa finalment en un edifici concret, blanc, amb finestrals de rivets blaus i persianes de llistons, d’un groc torrat. A la casa Masó hi va viure, i escriure, gairebé tota la seva vida, l’escriptor i periodista gironí Narcís-Jordi Aragó. Ell va ser el constructor d’un imaginari col·lectiu al voltant d’una determinada idea de ciutat, una ciutat que ell, i l’alcalde Nadal, van ajudar a treure de la grisor de la història. Narcís-Jordi Aragó fou l’impulsor de la revista Presència i l’ànima d’innumerables iniciatives culturals. A ell li devem la r…