Ves al contingut principal

Hic et nunc

No, per molt que a la majoria li sembli a primera vista, Hic et nunc no són els joves protagonistes d’una sèrie còmica francesa, és una frase llatina, d’aquelles de tota la vida, que vol dir «Aquí i ara». Tots ho hauríem de portar tatuat a la cara, o a l’esfera del rellotge de polsera, que sempre és de més bon portar. Aquí i ara és la situació en la qual ens trobem sempre, és l’ancoratge del nostre vaixell en l’oceà dels esdeveniments.
Aquí i ara és el que ens toca en gràcia cada matí en posar els peus a terra. En el llit hi deixem els somnis flotant entre els llençols, els fets passats han anat esvaint-se entre les boires matinals i la jornada comença a desenvolupar tots els moments que ens toca viure. Tot ens empeny irremissiblement cap endavant i no ens podem aturar, ni per un instant, a mirar cap enrere si no volem convertir-nos en una espècie d’estàtua de sal, com en aquella maledicció bíblica.
Hic et nunc també és la frase que hauria de fer gravar, en una de les bigues del seu despatx, el nou president de la Generalitat. No cal recordar permanentment els seus 129 predecessors als ignorants que els posen en dubte, ni els que vindran als eterns enemics del nostre poble; l’hora és concloent, ara i aquí, i tots estarem pendents de les decisions que sorgeixen de la plaça de Sant Jaume.
Julio Cortázar té un poema titulat «Hic et nunc» on diu que «sempre aniré buscant-te en l’avui d’aquesta ciutat, d’aquesta hora». Carles Puigdemont ara és el meu president, de la mateixa manera que abans va ser el meu alcalde, però ara ell té una més feixuga responsabilitat encara i –suposo que n’és prou conscient– els nostres ulls quedaran clavats per sempre més en aquest moment, aquí i ara, en què tots hem quedat emplaçats per intentar gestionar, amb ell, una esperança amb data de caducitat.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

La meva llengua i jo

Ho he dit jo i abans també ho han dit altres, potser Maragall el primer: la meva pàtria és la llengua. El mapa del meu país el defineixen els parlants d’aquest vell idioma, els trets de la meva raça són les arrugues que es produeixen en pronunciar els pronoms febles i els trets més característics de la meva ideologia es troben a resguard del Diccionari de la Llengua Catalana. Hi ha més, evidentment, però aquest és el punt d’inici. Tot el meu món gira al voltant d’aquesta idea i em sento foraster allà on es parla una altra llengua, em sento humiliat en el meu país quan algú m’obliga a canviar d’idioma, em sento envaït quan em passejo per Barcelona o per algunes de les poblacions que l’envolten i em sento agredit quan algú posa en dubte la necessitat de parlar, d’utilitzar, la llengua dels meus pares. He de dir també que ja començo a estar cansat d’aquesta lluita constant i em pregunto si faig bé, si realment val la pena. La llengua és només un instrument del poble? És un matís cultural, …

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…