Ves al contingut principal

Els anys de la Nova Cançó

Els anys setanta del segle passat, al nostre país, van ser els anys de la Nova Cançó. En una època en què l’oposició al règim es feia des de les catacumbes i el poder s’exercia exclusivament al palacio del Pardo, els únics líders seguits i aclamats per la gent eren els cantautors. Raimon, Serrat i Llach van ser els tres grans i darrere d’ells els seguia tota un conhort d’artistes diversos que invocaven amb lletres de cançó un futur que es tenia a la mà, però que es resistia a arribar.
Els recitals de l’època eren el més semblant que ara es pugui imaginar a un míting polític i es corejaven eslògans reivindicatius entre estrofa i estrofa. Els assistents cantaven el «Diguem no» o «L’estaca» amb el cor encongit i la mirada posada en un horitzó molt llunyà. Però després de 1977 tot va començar a canviar molt ràpidament i els artistes van deixar pas als polítics que encaraven el camí bromós de la transició amb entusiasme i resignació.
Mentre va durar aquest temps de la Nova Cançó, els cantants anaven amunt i avall com en una contínua campanya electoral i apareixien en els escenaris enmig d’aplaudiments i signes de veneració incondicional. N’hi havia prou amb una guitarra i un micròfon, i cantar velles cançons conegudes de tothom per transmetre el missatge de canvi radical que la gent anhelava. Després tot va ser molt més complex i alguns dels vells oficiants de la Nova Cançó es van reciclar en altres àmbits.
Però els grans van continuar amb el prestigi incòlume, en ambients més íntims i menys reivindicatius. Ara Raimon administra amb cura les seves actuacions, Serrat es dedica bàsicament al seu públic castellà i l’únic que ha fet una giragonsa inesperada és Lluís Llach que darrerament ha desembarcat a la palestra política per expressar sense embuts el seu projecte polític. Ja no són temps per a la lírica, si més no barrejada amb la política, però sempre ens quedarà el record d’aquells anys en què una nova cançó ens parlava de la possibilitat de construir el nou país que ara encara somiem.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

Begur

Primer cauen quatre gotes i després continua un plugim intermitent. Ja passa això en el mes de juliol, a Begur o a qualsevol indret de la Costa Brava. Ens refugiem sota els tendals d’un bar a la plaça i veiem la gent que passa. Qui més qui menys té pinta d’americano o de turista rus que dissimula amb uns texans esparracats, però que té compte corrent en un paradís fiscal, un Lexus al pàrquing Onze de Setembre i una casa amb vista a Sa Tuna. Si no fos per aquesta mica de pluja, ens hauríem assegut al Pedrís Llarg, vora l’església, amb un parell de begurencs adoptius que renegaven de coses del futbol. Aposentat en aquest racó sagrat acabes interioritzant alguns dels secrets hiperbòlics més ben guardats dels begurencs, dels morts i dels vius, i per poc que t’hi mantinguis una estona sempre hi ha algú que acaba explicant-te l’arbre genealògic del senyor Pella i Forgas. Jo no hi entenc gaire, però penso que Begur és així. Amagat entre muntanyes que pugen i baixen i a l’empara d’un castell ci…