Ves al contingut principal

Els anys de la Nova Cançó

Els anys setanta del segle passat, al nostre país, van ser els anys de la Nova Cançó. En una època en què l’oposició al règim es feia des de les catacumbes i el poder s’exercia exclusivament al palacio del Pardo, els únics líders seguits i aclamats per la gent eren els cantautors. Raimon, Serrat i Llach van ser els tres grans i darrere d’ells els seguia tota un conhort d’artistes diversos que invocaven amb lletres de cançó un futur que es tenia a la mà, però que es resistia a arribar.
Els recitals de l’època eren el més semblant que ara es pugui imaginar a un míting polític i es corejaven eslògans reivindicatius entre estrofa i estrofa. Els assistents cantaven el «Diguem no» o «L’estaca» amb el cor encongit i la mirada posada en un horitzó molt llunyà. Però després de 1977 tot va començar a canviar molt ràpidament i els artistes van deixar pas als polítics que encaraven el camí bromós de la transició amb entusiasme i resignació.
Mentre va durar aquest temps de la Nova Cançó, els cantants anaven amunt i avall com en una contínua campanya electoral i apareixien en els escenaris enmig d’aplaudiments i signes de veneració incondicional. N’hi havia prou amb una guitarra i un micròfon, i cantar velles cançons conegudes de tothom per transmetre el missatge de canvi radical que la gent anhelava. Després tot va ser molt més complex i alguns dels vells oficiants de la Nova Cançó es van reciclar en altres àmbits.
Però els grans van continuar amb el prestigi incòlume, en ambients més íntims i menys reivindicatius. Ara Raimon administra amb cura les seves actuacions, Serrat es dedica bàsicament al seu públic castellà i l’únic que ha fet una giragonsa inesperada és Lluís Llach que darrerament ha desembarcat a la palestra política per expressar sense embuts el seu projecte polític. Ja no són temps per a la lírica, si més no barrejada amb la política, però sempre ens quedarà el record d’aquells anys en què una nova cançó ens parlava de la possibilitat de construir el nou país que ara encara somiem.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Port de la Selva

Baixant de Sant Pere de Roda per la sinuosa carretera del monestir, apareix la imatge tènue de la badia de Port de la Selva, que batega en el paisatge amb la minuciosa parsimònia d’una papallona posada damunt d’un fonoll florit. El poble, que sembla arrebossat de pellofa d’all i eflorescències marines, porta a l’esquena tot el pes visual de l’al·lucinant contrada del cap de Creus, que s’estén entre la terra i el cel com les ales d’un corb marí. Les ferides de la fil·loxera encara es dibuixen en l’aiguavés de la muntanya i un manyoc d’oliveres es dispersen entre les feixes. El far de s’Arenella espera que es faci fosc per sembrar la seva llum per l’horitzó i una petita vall, a mà dreta, es va obrint pas cap a la platja entre parets de pedra seca. Des d’aquesta altura sembla com si pel poble encara s’hi passegin Foix i Sagarra agafats de bracet. Els molls acullen les barques panxudes dels pescadors i les embarcacions estilitzades dels que naveguen només els caps de setmana i en temps d’es…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…