Vés al contingut principal

Els amics

Els amics són una espècie singular, gairebé en perill d’extinció. Són gent que et trobes pels viaranys de la vida i que, a causa d’un factor sempre desconegut, decideixen compartir amb tu un tram de la seva existència. T’empenyen amb tota la seva força quan fa pujada, et frenen quan vas embalat en un pendent i t’esperen pacientment quan has perdut l’alè i et recolzes en un arbre amb la mirada emboirada i les mans als ronyons.
Els amics et coneixen bé, saben que la teva indignació té els seus privilegis, i malgrat tot continuen desitjant la teva companyia. Són ombres que van i vénen, com fantasmes en un castell abandonat, però sempre hi són quan els necessites. Un amic és aquella veu que respon quan busques una resposta, per incòmoda o difícil que sigui, i que no et pregunta quan ja sap la resposta. Un amic riu quan vols riure i calla quan esperes el seu silenci.
Però els amics també són amics d’altres amics i a mesura que els cercles s’amplien, les relacions es tornen complexes, les confidències corren de boca en boca i les fidelitats es reparteixen com en un joc de cartes. L’amistat –ho deia Montaigne– es nodreix de comunicació, però en excés també la pot corrompre. En un món on ens han ensenyat a lluitar tots contra tots, l’amistat és una brillant excepció.
L’amistat ha covat profundament en el món dels proverbis i els refranys, encara que en la nostra llengua serveixen més aviat per advertir-nos dels seus perills que d’altra cosa. Malgrat tot encara trobarem alguna citació que ens diu que l’amor és amistat, però en vestit de gala; que l’amistat és amor, però sense ales; que l’amor és cec, allà on l’amistat és clarivident i que no hi ha major plaer que retrobar un vell amic, exceptuant potser el fet de fer-ne un de nou.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…