Vés al contingut principal

Dietari d’hivern

Durant un mes, del 20 de gener al 20 de febrer, es podrà veure cada dia abans de l’alba –posant-hi una mica d’imaginació– l’alineació de cinc planetes. Mirant cap al sud, just en la ratlla refulgent entre la foscor de la terra i la del cel, podrem contemplar uns punts brillants: Mercuri, Venus, Saturn, Mart i Júpiter, dibuixant, des de la perspectiva terrestre, una mena d’arc. Aquest fenomen serà comentat en tota mena de conciliàbuls i l’utilitzaran a bastament els redactors d’horòscops per a justificar la bona o mala sort de cadascú.
Un diari francès titulava ahir: «Cristina de Borbón, symbole d’une monarchie à bout de souffle». Com en aquella pel·lícula de Jean-Luc Godard, la monarquia espanyola ha quedat sense alè, o, com es va dir aquí, està «Al final de l’escapada». Acusats de corrupció, la germana del Rei i el seu marit, encarnen la crisi de les institucions i la impunitat que han gaudit darrerament les elits espanyoles. Simbolitzen el descrèdit que taca sense excepció i sense remei tots els organismes de l’Estat espanyol.
Els mateixos astrònoms que un dia van decretar que Plutó no era un planeta, ara han detectat la presència teòrica d’un súper planeta, en els confins del sistema solar. Deu vegades més gran que la Terra, la seva òrbita al voltant del sol duraria més de 10.000 anys. Al mateix temps, a la terra, s’han descobert les restes del que fou el camp de batalla més antic que es coneix, d’una antiguitat justament de 10.000 anys. Els amants de les ficcions científiques segur que trobaran una connexió entre una cosa i l’altra.
Lligat amb la creixent esperança de vida dels éssers humans, es va replantejant l’edat en què es considera que comencem a ser vells. Abans de la Revolució francesa, la majoria no arribava als trenta anys, ara molts passen dels vuitanta i dels noranta i la societat en el seu conjunt va envellint, i ens adonem que tot és relatiu, que 10.000 anys segons com no són res, que els planetes s’alineen en funció de com els miris i que la monarquia espanyola no és millor que el país que pretén representar.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

Escriure i viure

A vegades penso que Girona no existeix. Quan passo per un dels ponts que travessen l’Onyar, sempre em sobta trobar-me tota una gernació de turistes que es miren bocabadats el panorama de les cases del riu i els campanars al fons. Tombo els ulls instintivament, per intentar copsar jo també allò que tant admiren o que els sorprèn, i quedo capturat per l’estrany encís que desprenen les pedres, els colors i les seves llegendes. Però la meva mirada es posa finalment en un edifici concret, blanc, amb finestrals de rivets blaus i persianes de llistons, d’un groc torrat. A la casa Masó hi va viure, i escriure, gairebé tota la seva vida, l’escriptor i periodista gironí Narcís-Jordi Aragó. Ell va ser el constructor d’un imaginari col·lectiu al voltant d’una determinada idea de ciutat, una ciutat que ell, i l’alcalde Nadal, van ajudar a treure de la grisor de la història. Narcís-Jordi Aragó fou l’impulsor de la revista Presència i l’ànima d’innumerables iniciatives culturals. A ell li devem la r…