Ves al contingut principal

Dietari d’hivern

Durant un mes, del 20 de gener al 20 de febrer, es podrà veure cada dia abans de l’alba –posant-hi una mica d’imaginació– l’alineació de cinc planetes. Mirant cap al sud, just en la ratlla refulgent entre la foscor de la terra i la del cel, podrem contemplar uns punts brillants: Mercuri, Venus, Saturn, Mart i Júpiter, dibuixant, des de la perspectiva terrestre, una mena d’arc. Aquest fenomen serà comentat en tota mena de conciliàbuls i l’utilitzaran a bastament els redactors d’horòscops per a justificar la bona o mala sort de cadascú.
Un diari francès titulava ahir: «Cristina de Borbón, symbole d’une monarchie à bout de souffle». Com en aquella pel·lícula de Jean-Luc Godard, la monarquia espanyola ha quedat sense alè, o, com es va dir aquí, està «Al final de l’escapada». Acusats de corrupció, la germana del Rei i el seu marit, encarnen la crisi de les institucions i la impunitat que han gaudit darrerament les elits espanyoles. Simbolitzen el descrèdit que taca sense excepció i sense remei tots els organismes de l’Estat espanyol.
Els mateixos astrònoms que un dia van decretar que Plutó no era un planeta, ara han detectat la presència teòrica d’un súper planeta, en els confins del sistema solar. Deu vegades més gran que la Terra, la seva òrbita al voltant del sol duraria més de 10.000 anys. Al mateix temps, a la terra, s’han descobert les restes del que fou el camp de batalla més antic que es coneix, d’una antiguitat justament de 10.000 anys. Els amants de les ficcions científiques segur que trobaran una connexió entre una cosa i l’altra.
Lligat amb la creixent esperança de vida dels éssers humans, es va replantejant l’edat en què es considera que comencem a ser vells. Abans de la Revolució francesa, la majoria no arribava als trenta anys, ara molts passen dels vuitanta i dels noranta i la societat en el seu conjunt va envellint, i ens adonem que tot és relatiu, que 10.000 anys segons com no són res, que els planetes s’alineen en funció de com els miris i que la monarquia espanyola no és millor que el país que pretén representar.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La deixa de l'avi Salvador

Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una sèquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses. En aquest poble hi va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador. En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel…

Viure (a Carles Capdevila)

Tots hem nascut si fa no fa de la mateixa manera i sabem que néixer és un trauma. Passar de l’àmbit aquàtic i càlid de la mare a aquest món abstrús sempre és un repte. Arribem sense haver-nos llegit el manual d'instruccions i, el que és pitjor, moltes vegades tampoc se l’han llegit els progenitors i, si ho han fet, ningú ens assegura que n’hagin extret les conclusions oportunes. El món és un problema i nosaltres arribem per a complicar-ho encara una mica més. La societat no ens espera, ni ens accepta com a individus, encara que ens entestem a presentar-nos amb nom i cognoms, només importem com a dada estadística i com a futur contribuent. Hem passat sense solució de continuïtat, de l’amable àmbit analògic del clos matern a la fredor binaria del registre civil. Immediatament després del part a la majoria ens agradaria tornar enrere, però per molt que plorem i que enrogim d’indignació no hi ha opció. Com en les rebaixes, la peça no es pot tornar ni canviar i sovint ni tan sols accept…

La meva llengua i jo

Ho he dit jo i abans també ho han dit altres, potser Maragall el primer: la meva pàtria és la llengua. El mapa del meu país el defineixen els parlants d’aquest vell idioma, els trets de la meva raça són les arrugues que es produeixen en pronunciar els pronoms febles i els trets més característics de la meva ideologia es troben a resguard del Diccionari de la Llengua Catalana. Hi ha més, evidentment, però aquest és el punt d’inici. Tot el meu món gira al voltant d’aquesta idea i em sento foraster allà on es parla una altra llengua, em sento humiliat en el meu país quan algú m’obliga a canviar d’idioma, em sento envaït quan em passejo per Barcelona o per algunes de les poblacions que l’envolten i em sento agredit quan algú posa en dubte la necessitat de parlar, d’utilitzar, la llengua dels meus pares. He de dir també que ja començo a estar cansat d’aquesta lluita constant i em pregunto si faig bé, si realment val la pena. La llengua és només un instrument del poble? És un matís cultural, …

Llançà

A Llançà s’hi arriba en cotxe des de Figueres o amb el ferrocarril, que dibuixa un traç paral·lel. És una recta com poques se’n veuen en aquest país, flanquejada per vinyes d’un verd insultant i les restes dels canyars que fornien de matèria primera la indústria de l’encanyissat. La carretera arriba just fins a l’altura de Quermançó, allà, potser, l’asfalt s’esglaia per l’aparició sobtada del castell roquer i comença a fer unes giragonses que la porten fins al trencant del poble, ja les envistes del mar. Llançà és un poble bicèfal, amb dos nuclis separats per un cementiri i una església, Santa Maria del Port, un conjunt que sembla una missió de les que fundà fra Juníper Serra a Califòrnia. El barri del port, i les urbanitzacions fins al Cau del Llop, són una tirallonga d’edificacions modernes que bàsicament ofereixen alberg i serveis als estiuejants. La vila de dalt acull realment a la població censada en el municipi, fruit d’una barreja d’immigrants de diverses procedències i els vila…