Ves al contingut principal

Dietari d’hivern

Durant un mes, del 20 de gener al 20 de febrer, es podrà veure cada dia abans de l’alba –posant-hi una mica d’imaginació– l’alineació de cinc planetes. Mirant cap al sud, just en la ratlla refulgent entre la foscor de la terra i la del cel, podrem contemplar uns punts brillants: Mercuri, Venus, Saturn, Mart i Júpiter, dibuixant, des de la perspectiva terrestre, una mena d’arc. Aquest fenomen serà comentat en tota mena de conciliàbuls i l’utilitzaran a bastament els redactors d’horòscops per a justificar la bona o mala sort de cadascú.
Un diari francès titulava ahir: «Cristina de Borbón, symbole d’une monarchie à bout de souffle». Com en aquella pel·lícula de Jean-Luc Godard, la monarquia espanyola ha quedat sense alè, o, com es va dir aquí, està «Al final de l’escapada». Acusats de corrupció, la germana del Rei i el seu marit, encarnen la crisi de les institucions i la impunitat que han gaudit darrerament les elits espanyoles. Simbolitzen el descrèdit que taca sense excepció i sense remei tots els organismes de l’Estat espanyol.
Els mateixos astrònoms que un dia van decretar que Plutó no era un planeta, ara han detectat la presència teòrica d’un súper planeta, en els confins del sistema solar. Deu vegades més gran que la Terra, la seva òrbita al voltant del sol duraria més de 10.000 anys. Al mateix temps, a la terra, s’han descobert les restes del que fou el camp de batalla més antic que es coneix, d’una antiguitat justament de 10.000 anys. Els amants de les ficcions científiques segur que trobaran una connexió entre una cosa i l’altra.
Lligat amb la creixent esperança de vida dels éssers humans, es va replantejant l’edat en què es considera que comencem a ser vells. Abans de la Revolució francesa, la majoria no arribava als trenta anys, ara molts passen dels vuitanta i dels noranta i la societat en el seu conjunt va envellint, i ens adonem que tot és relatiu, que 10.000 anys segons com no són res, que els planetes s’alineen en funció de com els miris i que la monarquia espanyola no és millor que el país que pretén representar.



Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Palamós, el bell port

Palamós és el cor de la Costa Brava, el port per excel·lència i per vocació. Venint de la Fosca s’hi arriba pel camí del cementiri i per un altre port, l’esportiu. En l’indret més alt de la punta des Molí hi ha un far i un mirador una mica oblidat, amb una vista impressionant. El port principal queda a baix i el barri mariner s’hi acomboia a la vora. Els carrers del nucli antic baixen des del promontori cap a l’antiga carretera, vorejats d’antics casals que encara sembla que desprenguin sentors de polsim de suro. Passejar pel poble, com ho fem nosaltres, entre les dues i les tres de la tarda, és una experiència feixuga, sobretot pels raigs de sol del pic de l’estiu, que cauen com agulles que es claven al clatell. La majoria de botigues dels carrers més cèntrics estan tancades i no obren fins a les cinc de la tarda, suposo que donen per entès que els únics que es passegen a aquestes hores són badocs com nosaltres i que és preferible fer una bona migdiada que perdre el temps vigilant la …

La costa de Palafrugell (1)

Del faralló d’Aigua Xelida fins a les illes Formigues es perfila la franja central de la Costa Brava, que pertoca al terme municipal de Palafrugell, un poble de terra endins, que frega en el seu extrem amb la serralada de les Gavarres i històricament més preocupat a regar els fruits dels seus horts amb aigua dolça que de l’aigua salada que esclata, sense previsió i sense mesura, contra les roques i les platges. La Costa Brava és i no és, potser com totes les coses d’aquest món, i a Palafrugell en trobareu la prova més concloent. Més enllà d’una marca comercial, la fama d’aquest litoral subsisteix gràcies al poder que encara té el paisatge d’imposar-se sobre el formigó i a l’influx, no menys poderós, d’un mite construït a la vora del foc del mas Pla o en una taula del Motel Empordà, amb una tassa de cafè reomplerta constantment amb dosis importants de Johnnie Walker. Malgrat tot, a Tamariu la majoria dels estiuejants es banyen a la platja sense haver llegit mai una línia de l’obra comple…

La costa de Palafrugell (2)

L’espadat des d’on s’alça el far de Sant Sebastià és un dels punts culminants de la Costa Brava. Des d’aquell indret es pot contemplar el mar com una font inesgotable de bellesa. La costa es dibuixa als nostres peus, entre pins, atzavares i ullastres. El far vigila sota una cúpula de cristall i la tramuntana va escombrant les onades d’esquerra a dreta. Les gavines, mentrestant, semblen estels suspesos entre les roques i l’aigua. Per darrere ens vigilen les pedres nues d’un poblat ibèric i tota una muntanya de propietats privades i camins particulars. A Llafranc l’ajuntament continua permetent noves edificacions que van malbaratant el paratge. Un petit campanar blanc encara intenta treure el nas entre les cases i la badia llueix com pot, hipotecada parcialment per la presència plúmbia d’un prescindible port esportiu. La platja salpebrada de para-sols acoloreix la primera línia de mar i un altre quiosc, com el de Tamariu, vomita aquí titulars en llengües estrangeres. Abans de continuar el…

La policia

(A Jaume Curbet Hereu, in memoriam)

La paraula «policia», igual que «política», provenen del mot que en grec clàssic s’usava per a designar la ciutat: «polis». La democràcia, tal com l’entenem al segle XXI, no seria possible sense la policia ni sense la justícia. La policia és una eina democràtica cabdal, és la força necessària que fa prevaldre la llei, sense la qual no hi hauria justícia, ni possibilitat d’exercir les llibertats més elementals. Els que encara tenim memòria del règim anterior, al qual es qualifica entre altres coses d’estat policial, recordem precisament la policia d’aquella època com una ombra llunyana, que només apareixia físicament quan alguna cosa no funcionava al seu gust. Solament s’apercebia la sempre temuda presència de la Guardia Civil a les zones rurals, els agents de trànsit en algunes carreteres i els «urbanos» palplantats a les cantonades assolellades durant els dies freds d’hivern. La policia, tal com la coneixem al nostre país, és gairebé un invent posteri…