Vés al contingut principal

Ara mateix

Vivim sota la tirania de la immediatesa. Tot ha de ser instantani, les notícies es consumeixen en el mateix moment de produir-se, els llibres només duren uns dies a l’aparador de les llibreries i el pa si no acaba de sortir del forn, ja no és bo. Les xarxes socials, el prodigi de la nostra època, han exacerbat fins al paroxisme aquesta necessitat de consumir productes que s’autodestrueixen com els missatges de Missió: Impossible.
Ens passegem pels passadissos dels supermercats intentant llegir les dates de caducitat dels productes i, si no ens vestim amb roba de la temporada vigent, és que nosaltres mateixos ja estem caducats del tot. Potser les úniques excepcions a aquesta regla són els anuncis de colònies i de detergents, que utilitzen els mateixos recursos discursius des de l’inici de la televisió o els pantalons texans que semblen impermeables a les modes.
Però, majoritàriament, les coses es regeixen per la llei de la immediatesa, tot val el que val mentre dura un telenotícies, o una tertúlia televisiva, i no s’admet cap idea més llarga que la que cap en un tuit; i tot es mesura amb enquestes, ràtings i quotes de pantalla. Probablement en general és així perquè així ha de ser –«de res ens val l’enyor o la complanta»–, però també està bé que de tant en tant ens rebel·lem contra aquesta dictadura, aquest corredor estret de la modernitat que només deixa espai per a un concepte a la vegada.
La immediatesa ens fa anar amb el cap cot pel carrer –i distrets en el cotxe– pendents del whatsapp, perquè el que ens comuniquen pot haver prescrit abans de la següent cantonada i exigim dels altres, també, una atenció constant –«Cridem qui som i que tothom ens escolti»–, perquè considerem que tot el que tenim a dir és imprescindible per comprendre el relat general. I no ens adonem que aquesta narració és només fum, fum que ens envolta durant uns segons, però que després escampa i el vent se l’endú per sempre més per menjar-se, de la manera que sigui, el nostre forat d’ozó.


Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hotel Empordà

Cada vegada tinc més clar que parlar del meu país, la majoria de les vegades, és parlar de l’Empordà, aquest indret, que no és la meva terra natal, ni el meu indret d’adopció, ni m’hi lliga cap interès particular. L’Empordà és un territori proper, però completament aliè a la meva naturalesa. Tot i així, la mirada sempre acaba girant-se en la seva direcció, com si m’atragués una força misteriosa.L’Empordà és un concepte que transcendeix les seves fronteres geogràfiques, que són més aviat esquifides, i ho envaeix gairebé tot. Potser en aquesta qüestió hi té molt a veure l’ínclit escriptor de Llofriu, que va escriure 39 volums de la seva obra sense deixar de fer-ne referència en cap de les seves pàgines. Una part important d’aquesta idea de l'Empordà, tal com la coneixem nosaltres, probablement és una invenció planiana de cap a peus.L’altra part es troba en un punt molt proper a la ciutat de Figueres, allà el cuiner i restaurador Josep Mercader i Brugués va obrir un establiment l’any…

Silencis

(Esbossos 15)


Hi ha moments en què es produeixen silencis de vidre, moments fràgils, immòbils, en un present sense arestes. El temps sembla que s’aturi, però sabem que continua caient imparable, gra a gra, en l’abdomen vitri dels rellotges de sorra. Hi ha silencis de vidre que es forgen en jardins de grava, pas a pas, sota el perfum dels til·lers i el blavís color de les glicines que repten pels murs. Hi ha silencis de vidre, damunt la neu, com un fantasma que es passeja pels remots dies de la memòria. Hi ha silencis de vidre, congriats en la lluïssor d’una mirada, però que es trenquen en mil bocins quan esclata el tro d’una paraula.



-->

Incerta França

Albi és una ciutat del Llenguadoc, capital del departament del Tarn a la regió del Migdia-Pirineus. El centre històric d’Albi fou declarat Patrimoni de la humanitat el 2010 i els seus habitants ostenten encara el gentilici d’albigesos, d’evidents ressonàncies històriques. Albi és una ciutat semblant a Girona des de molts aspectes i probablement per aquesta raó estan agermanades des de fa més de trenta anys. Quan es va celebrar aquest agermanament, un grup de Manaies gironins va desfilar entre els murs de maons vermells de la ciutat albigesa. Els ciutadans d’Albi que contemplaven aquell espectacle pensaven que es tractava de la recreació d'un episodi de La volta a la Gàl·lia d’Astèrix, però aquesta és una altra història. O no tant, perquè Astèrix és un personatge que volia encarnar l’esperit francès i el que jo volia dir precisament és que França ja no existeix, si més no aquella França que molts encara tenim incrustada en el nostre imaginari. Els que més o menys ens hem passejat p…

La glòria sempre és incerta

Quan era jove i anava al cinema, necessitava veure pel·lícules que em mantinguessin despert, amb trames complexes, diàlegs pujats de to, escenes acolorides, actors reconeguts i bandes sonores memorables, la resta –Truffaut, Bergman, etc.– era cosa d’«Arte y ensayo», no era per a nosaltres. Després, a mesura que vas criant panxa i et van caient els cabells pel forat de l’aigüera, veus que necessites alguna cosa més, o alguna cosa menys, i en el cinema busques altres plaers, igual que passa amb la literatura i el teatre. És de tots sabut que al nostre país, i a Europa en general, no sabem fer cinema, si més no com el fan els americans. Ells tenen una indústria, amb recursos, creadors, actors i tècnics de tota mena que nosaltres no tenim, ni tindrem, ni falta que fa. I això darrer és el que no hem entès. No es pot lluitar contra un enemic tan tecnològicament refinat amb les seves mateixes armes. El cinema europeu ha de ser cinema de guerrilla si vol ser alguna cosa. Adaptar grans obres d…