Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2016

Lesbos

Lesbos és un nom d’illa que sempre m’ha pertorbat. De jove em mirava el seu diminut contorn en els atles, procurant trobar una connotació eròtica amagada en la seva forma, intentant imaginar el rerefons que s’amagava en aquell nom càlid i humit. Tot el que ens arriba de Grècia està amarat d’olis primordials i Lesbos, que no és un nom d’illa qualsevol, ara sorgeix cada dia als titulars dels telenotícies. Lesbos és la tercera illa més gran del mar Egeu i la vuitena del mediterrani. Té 200 quilòmetres de costa, amb platges de sorra i de còdols, i badies gairebé tancades que des del cel semblen gotims de mar terra endins. Entre muntanyes àrides d’origen volcànic, s’estenen valls poblades d’oliveres, de xiprers i d’aurons, i el seu cel el vigilen constantment pelicans de plomatge blanc. Un bosc petrificat, el més gran del món, s’estén a Sigri, en l’extrem occidental de l’illa. L’illa està a dotze hores en ferri del Pireu, el port d’Atenes, i només a uns minuts de la costa turca. En els dar…

Divendres color d’olor de poma

Vivim encastats en el present, si avui és divendres, això és la vida. El demà és un temps sense ànima i l’ahir s’ha esfumat entre les boires de la memòria. Avui és divendres i hem de trescar, mal ens pesi, totes les hores que ens toqui viure. Deia el poeta Ferrater que se’ns va morint la llum, però la llum no mor, som nosaltres que ens anem esllanguint des del mateix moment de néixer, simplement canvia el color, que abans era color de mel i ara és color d’olor de poma.

DEPARTAMENT DEL TER

Cada 26 de gener, entre altres efemèrides, sorgeix sempre el record del curt domini francès del nostre territori, ara fa un parell de centúries. Tal dia com aquest de 1812, i seguint la tradició de la nova república de posar noms relacionats amb accidents geogràfics –sobretot rius–, l’administració napoleònica va anomenar “Departament del Ter” a la regió gironina annexionada a l’Imperi francès. Va ser una incorporació efímera, de només un parell d’anys. Després els gavatxos, amb els seus redingots i els seus barrets emplomats, van tornar cap al nord, deixant-nos en mans, novament, de l’esperpèntica monarquia espanyola. Aquell Departament del Ter tenia la capital en la torturada ciutat dels setges i dues subprefectures a Vic i a Figueres, i acollia, geogràficament parlant, tota la conca del Ter i la del Fluvià, els dos rius que desembocaven –abans de la seva desviació artificial– en l’antiga ciutat grega i romana d’Empúries. No era cap ximpleria, probablement fou el primer intent de racio…

L’esperit de la transició

L’any 1977 ja queda molt lluny, han passat gairebé 40 anys, els mateixos que separaven aquells dies dels de la Guerra Civil. L’exèrcit espanyol era una eina rovellada, que no havia intervingut en cap conflicte exterior des de feia 80 anys –que també és un múltiple de 40–, però era prou potent i tenia la força necessària per a limitar aquell procés cap a una democràcia formal que s’havia iniciat amb la mort del dictador. L’esperit de la transició va ser un esperit vigilat i el soroll dels sabres va ressonar per damunt dels nostres caps durant molt de temps, fins que l’exèrcit es va anar professionalitzant i va deixar de ser el poder fàctic per naturalesa. Però el buit que va deixar el van ocupar ràpidament unes elits polítiques i financeres que han condicionat fins ara la societat espanyola. El pacte constitucional va ser trencat ràpidament pels mateixos que ara el defensen a ultrança. Potser no sóc gaire original si dic que avui en dia Espanya és un estat totalment subordinat al pod…

Persistint

Arriba una albada en què ens adonem que la màquina del temps ens encalça. Un any no és res, però tot suma i tot pesa en l’aspra comptabilitat del món. El que afegeixes per aquest costat amb angoixa ho restes després per l’altre però continuem caminant amb orgull amb igual dolor i el mateix bagatge. M’adono que ara és un dia d’aquests en què contemplo amb somriure de lluç el cel blau i compto els núvols que passen els ocells platejats i les estrelles per arribar sempre a la conclusió que encara he de continuar persistint fins i tot quan no surten els comptes.


Dietari d’hivern

Durant un mes, del 20 de gener al 20 de febrer, es podrà veure cada dia abans de l’alba –posant-hi una mica d’imaginació– l’alineació de cinc planetes. Mirant cap al sud, just en la ratlla refulgent entre la foscor de la terra i la del cel, podrem contemplar uns punts brillants: Mercuri, Venus, Saturn, Mart i Júpiter, dibuixant, des de la perspectiva terrestre, una mena d’arc. Aquest fenomen serà comentat en tota mena de conciliàbuls i l’utilitzaran a bastament els redactors d’horòscops per a justificar la bona o mala sort de cadascú. Un diari francès titulava ahir: «Cristina de Borbón, symbole d’une monarchie à bout de souffle». Com en aquella pel·lícula de Jean-Luc Godard, la monarquia espanyola ha quedat sense alè, o, com es va dir aquí, està «Al final de l’escapada». Acusats de corrupció, la germana del Rei i el seu marit, encarnen la crisi de les institucions i la impunitat que han gaudit darrerament les elits espanyoles. Simbolitzen el descrèdit que taca sense excepció i sense r…

TEOREMA DEL NÚMERO 19

Girona sempre ha estat una ciutat curiosa per naturalesa. Diuen que en els racons amagats del call, entre els murs dels carrers estrets que apuntaven cap a la torre Gironella, els antics cabalistes jueus van inventar, entre altres coses, un símbol que semblava un “8” ajagut per a representar l’infinit. Ja en la Bíblia es diu que “El principi de la saviesa és el temor del Senyor”, un temor infinit, perquè el Déu del llibre juga un joc etern en un jardí etern. De tots és sabut que la quantitat de nombres primers també és infinita i que el 19 és el vuitè, perquè si bé la llista no té fi, sí que té un principi. El primer nombre primer és el 2 i després vénen el 3, el 5, el 7, l’11, el 13 i el 17. Els que saben d’aquestes coses afirmen que el 19 és un nombre hexagonal centrat i un nombre octaèdric, és el nombre atòmic del potassi, dinou aqüeductes alimentaven la Roma imperial i també 19 és el nombre d’àngels que vigilen l’infern segons l’Alcorà. Ara, a Girona, el nou alcalde serà l’ocupant d…

Oficiants de la bufonada

No us ho prengueu malament, però he de dir que no m’agraden els pallassos, els clowns, els del circ vaja. Ja de petit no m’interessaven les cuites dels del nas vermell, ni molt menys les dels de la cara pintada de blanc, que trobava especialment sinistres. Després, tot s’ha de reconèixer, els pallassos de la tele –Gaby, Fofó, Fofito i tota la pesca– van fer molt per reblar definitivament aquest clau. He d’admetre també que hi ha còmics que s’autoanomenen pallassos i que mereixen tot el meu respecte i admiració, però la majoria actuen fora del llòbrec món del circ i potser no caldria aquesta precisió. Els clowns circenses sempre m’han semblat uns personatges patètics, obligats professionalment a practicar la bufonada, com si l’ofici els hagués tocat en un sorteig empresarial. Són oficiants d’un antic ritual, com aquells vells sacerdots de poble, que a les engrunes de les hòsties consagrades se’ls sumava tota una crosta de caspa que els cobria del tot la sotana. El vell clown de circ és…

La "paciència" de Carles Puigdemont

L’any 2009 Curbet Edicions vam editar una miscel·lània d’homenatge a Carles Rahola en ocasió del 70 aniversari del seu afusellament, que portava per títol Nou breviari de ciutadania. Carles Puigdemont va triar l’entrada «Paciència», aquí la teniu:

Paciència | La paciència ha estat justament considerada la col·laboradora necessària del coneixement. La fraseologia popular catalana va més enllà i la considera la mare de la ciència, en una fórmula sovint usada quan en una determinada situació emergeixen de manera inconvenient i amenaçadora els primers brots de la impaciència. És una virtut imprescindible en la vivència de la ciutadania: si viure és lluitar “i la lluita sols s’acaba a la llinda de la mort”, qui no tingui paciència signarà la rendició a mig recorregut. I la rendició o bé és de vençuts o bé és de covards. Si “cap gran fet de la història no s’improvisa”, qui sense paciència pot contribuir a fer-los possibles? Però la paciència, que de forma massa general s’associa a la lentitu…

Els anys de la Nova Cançó

Els anys setanta del segle passat, al nostre país, van ser els anys de la Nova Cançó. En una època en què l’oposició al règim es feia des de les catacumbes i el poder s’exercia exclusivament al palacio del Pardo, els únics líders seguits i aclamats per la gent eren els cantautors. Raimon, Serrat i Llach van ser els tres grans i darrere d’ells els seguia tota un conhort d’artistes diversos que invocaven amb lletres de cançó un futur que es tenia a la mà, però que es resistia a arribar. Els recitals de l’època eren el més semblant que ara es pugui imaginar a un míting polític i es corejaven eslògans reivindicatius entre estrofa i estrofa. Els assistents cantaven el «Diguem no» o «L’estaca» amb el cor encongit i la mirada posada en un horitzó molt llunyà. Però després de 1977 tot va començar a canviar molt ràpidament i els artistes van deixar pas als polítics que encaraven el camí bromós de la transició amb entusiasme i resignació. Mentre va durar aquest temps de la Nova Cançó, els canta…

TEMPS FORA DE TEMPS

Som estadants, de fet i de dret, d’un país amb clima impredictible. No sempre plou ni neva quan se suposa que ho ha de fer, ni a gust de tothom. Aquest hivern –per exemple– no fa aquell fred que ens prescriu el Calendari del Pagès, el súmmum compilat de tota la saviesa popular de la Catalunya silvestre. Ja fa un parell de mesos que la pluja és escassa i que el termòmetre no baixa fins als nivells esperats en aquesta estació de l’any i els que som més d’hiverns que d’estius comencem a posar-nos nerviosos. El temps meteorològic és un gran tema de deliberació, ho hem de reconèixer, molt més que la política o el futbol. Sempre és l’excusa recurrent, en tota mena de reunions socials, per començar o per acabar una conversa. Per tant, com més moguda és la situació climàtica millor, més opcions tenim d’arribar fins al cinquè pis o a la següent safata de canapès sense haver de navegar entre aquell silenci espès i perillós que ens pot abocar a la situació desesperada d’haver de deixar anar la no…

Hic et nunc

No, per molt que a la majoria li sembli a primera vista, Hic et nunc no són els joves protagonistes d’una sèrie còmica francesa, és una frase llatina, d’aquelles de tota la vida, que vol dir «Aquí i ara». Tots ho hauríem de portar tatuat a la cara, o a l’esfera del rellotge de polsera, que sempre és de més bon portar. Aquí i ara és la situació en la qual ens trobem sempre, és l’ancoratge del nostre vaixell en l’oceà dels esdeveniments. Aquí i ara és el que ens toca en gràcia cada matí en posar els peus a terra. En el llit hi deixem els somnis flotant entre els llençols, els fets passats han anat esvaint-se entre les boires matinals i la jornada comença a desenvolupar tots els moments que ens toca viure. Tot ens empeny irremissiblement cap endavant i no ens podem aturar, ni per un instant, a mirar cap enrere si no volem convertir-nos en una espècie d’estàtua de sal, com en aquella maledicció bíblica. Hic et nunc també és la frase que hauria de fer gravar, en una de les bigues del seu de…

Els amics

Els amics són una espècie singular, gairebé en perill d’extinció. Són gent que et trobes pels viaranys de la vida i que, a causa d’un factor sempre desconegut, decideixen compartir amb tu un tram de la seva existència. T’empenyen amb tota la seva força quan fa pujada, et frenen quan vas embalat en un pendent i t’esperen pacientment quan has perdut l’alè i et recolzes en un arbre amb la mirada emboirada i les mans als ronyons. Els amics et coneixen bé, saben que la teva indignació té els seus privilegis, i malgrat tot continuen desitjant la teva companyia. Són ombres que van i vénen, com fantasmes en un castell abandonat, però sempre hi són quan els necessites. Un amic és aquella veu que respon quan busques una resposta, per incòmoda o difícil que sigui, i que no et pregunta quan ja sap la resposta. Un amic riu quan vols riure i calla quan esperes el seu silenci. Però els amics també són amics d’altres amics i a mesura que els cercles s’amplien, les relacions es tornen complexes, les c…

L'alzina silenciosa

He trobat aquesta deliciosa cita de Scipio Slataper, del seu llibre Mi Carso, on descriu la feina de la destral, que «riu amb la fredor de l’acer» i que s’enfonsa en la carn d’un arbre:

«L’alzina s’esglaia, dreta, sense doblegar-se, i amanyaga amb el seu fullatge les alzinetes joves que la rodegen, no vol espantar-les, com si només es bellugués el suau vent del mar. La gran alzina és silenciosa, com una mare que mor».

PAISATGES INTERIORS

Cadascú té un paisatge interior, poblat de símbols i mites, emmarcat per horitzons on es ponen les idees i els records. És una mena de barrija-barreja d’imatges i sensacions que hem anat recol·lectant sense adonar-nos-en al llarg de la nostra vida. Aquest paisatge interior és sintagma i paradigma de la personalitat de cadascú i, a la vegada, és una projecció íntima del paisatge exterior. Tot allò que ens rodeja acaba per modelar indeleblement el nostre caràcter. Som allò que hem vist i que finalment acaba per habitar en les nostres entranyes. Som boscos i camins, sol de juny i aigua de gener. De petit, en sentir el tacte d’un llençol, construïa dins meu un país poblat d’herois que cavalcaven damunt la neu i, quan jeia amb les meves coses sobre la catifa d’espart del quarto d’estar, em sentia com Lawrence d’Aràbia, perdut en el desert d’Aqaba. Ara, encara, en tancar els ulls puc evocar amb detall aquell paisatge sentimental, aquell món del qual jo formava part, aquella casa blanca enmig …

Ara mateix

Vivim sota la tirania de la immediatesa. Tot ha de ser instantani, les notícies es consumeixen en el mateix moment de produir-se, els llibres només duren uns dies a l’aparador de les llibreries i el pa si no acaba de sortir del forn, ja no és bo. Les xarxes socials, el prodigi de la nostra època, han exacerbat fins al paroxisme aquesta necessitat de consumir productes que s’autodestrueixen com els missatges de Missió: Impossible. Ens passegem pels passadissos dels supermercats intentant llegir les dates de caducitat dels productes i, si no ens vestim amb roba de la temporada vigent, és que nosaltres mateixos ja estem caducats del tot. Potser les úniques excepcions a aquesta regla són els anuncis de colònies i de detergents, que utilitzen els mateixos recursos discursius des de l’inici de la televisió o els pantalons texans que semblen impermeables a les modes. Però, majoritàriament, les coses es regeixen per la llei de la immediatesa, tot val el que val mentre dura un telenotícies, o …

L'alternativa (conte jueu)

Un jove mugic pregunta al seu rabí: "vostè sempre parla de l'alternativa... què és l'alternativa?". –David, respon el rabí, tu ets llest i tens una ovella, la creuaràs i en tindràs 2, 4 i 20 ovelles, i com que ets treballador, fins a un gran ramat. Aleshores –sé que t'agrada la Rachel– et casaràs (el mugic somriu) i compraràs més terra i les pastures de tot el poble, i tindràs fills i seràs l'alcalde i tindràs amant –vaig veure que et mires la Míriam. I seràs l'amo. Però un dia plourà... plourà tant que una riuada s'emportarà totes les teves ovelles i t'arruïnaràs, i Rachel, Míriam i els teus fills t'abandonaran, i et sentiràs sol, vell, pobre i borratxo, perquè tu David, beus... –Però Rabí, i l'alternativa? –L'alternativa, David, són les cabres.
(Explicat pel rabí del Centre de la Càbala de Jerusalem, Yigal Kutnovsky, a la Contra de La Vanguardia)

Je suis 2016

Aquest any que acabem d’encetar és nou de trinca, tot està per fer i, tal com deia el poeta, tot és possible. Les paraules amb què s’ompliran la boca els polítics en els seus discursos estan guardades en els magatzems de les promeses i de les mitges veritats, i les notícies que rajaran de les pàgines dels diaris dormen en els llimbs de les probabilitats i els desitjos. L’any 2016 és encara un llibre en blanc. Hem acabat l’any vell brindant d’ofici amb la mateixa alegria dels pallassos del circ, que surten a la pista amb un somriure pintat a la cara per estalviar-se el dolor d’una ganyota impostada. Tot el que hem viscut en els anys precedents ens fa mirar el futur amb recel, perquè ara ja sabem que les lleis de Murphy són inqüestionables i que si alguna cosa pot sortir malament, segur que sortirà malament i que si la torrada cau a terra, serà pel costat on l’hem començat a sucar amb la tomata. El 2015 ha popularitzat els lemes «je suis Charlie» i «je suis París», el primer a l’inici…