Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2016

El capoll del futur

Un any és un espai de temps relatiu, un instant en la comptabilitat de l’univers, una simple revolució de la Terra al voltant del sol, però important en la vida dels éssers humans, perquè els anys els comptem d’un en un i sabem que només en disposem d’un nombre finit. Un any és capital per a nosaltres, pobres mortals. En dotze mesos podem fer i desfer, podem dir tot el que ens passi pel cap o callar per sempre. Aquest any que s’acaba, el setzè d’aquest mil·lenni, no lluirà segurament en els annals que s’emmarquen en les parets de la gent normal. Hi ha hagut dolor, mort i injustícia, però això tampoc és res excepcional, són coses a les quals ja estem avesats, sobretot quan passen lluny de nosaltres. Arribats al canvi d’any, els que ho podem explicar ens mirem les mans, comptem els dits, i ja en fem prou que no ens en manqui cap. Això sí, sempre ens falten noms, cares, gent que ens havia acompanyat en el viatge i que es comencen a esvair en la boira dels records. De tant en tant passem …

Paisatges i miratges de 2016

Des de l’illa de Rodes fins a Cotlliure, cada poble vora el mar en té un... CEMENTIRIS MARINSS’amaguen en valls ombroses o en un cimall, a la vora d’espadats altíssims, sobrevolats per ocells d’ulls esbatanats i ales negres... POBLES DE MUNTANYASón petits temples que floten en el paisatge i que serveixen per agenollar-se davant de la divinitat de torn... TERRA AMB ERMITESEl mar de Roses i de l’Escala, de Palamós i de l’Estartit, només és una franja blava que s’intueix en la llunyania i que els artistes pinten d’ofici en el fons dels seus quadres... EL CONSOL DE L'EMPORDÀHa arribat l’hora memorable de les fulles, aquell moment mític que només s’escau una vegada a l’any a la meva terra, quan els arbres s’immolen a major glòria del paisatge... ORACIÓ DE LES FULLES





CEMENTIRIS MARINS

Un poeta francès va posar de moda els cementiris marins, temples del temps, deia, sota el cel blau de la mediterrània. Des de l’illa de Rodes fins a Cotlliure, cada poble vora el mar en té un, rodejat de murs blancs i coronat de xiprers que, com uns dits impertinents, assenyalen cap al passat i cap al futur a la vegada. D’Arenys a Portbou, de l’Escala a Colera, els noms dels difunts es dilueixen en la blavor dels dies i el vent bat els marbres fins que el record s’ajoca. Olor de mort i de vides, sentor de flors marcides i ressons d’oblit, tots penjats del mateix horitzó d’atzur. Cementiris blancs de pescadors sorneguers i mariners sorruts, de comerciants a l’engròs i de botiguers a la menuda, fusters, ferrers, tapers i mestres d’aixa, cementiris de gent d’ordre i de gent de pas. Una esglesiola menuda, però solemne, presideix els nínxols i els coloms peonen entre els pins i les tombes. Durant els matins d’hivern, l’escuma fulgent de les onades grata els pedrons àrids i, en l’escalfor r…

L’hora de la innocència

El Dia dels innocents és la celebració més rara del nostre calendari, una barreja de costums romans sorgits de les saturnals, passats pel sedàs de la tradició catòlica més obcecada i arrebossat amb el sentit de l’humor casernari de la Castella profunda, un humor que, si algun color ha de tenir, és el de les camises blaves dels falangistes. Entre els uns i els altres ens han plantat la llufa del Dia dels innocents i no hi ha manera de treure’ns-la de sobre. Però el problema és que la innocència sempre ha cotitzat a la baixa. Qui més qui menys se sent culpable d’alguna cosa, sobretot els que de petits ens van ensenyar que havíem nascut marcats pel pecat original. Avui en dia això ja no s’explica a les noves generacions, però tampoc cal, perquè abans de tenir ús de raó ja han vist tots els crims possibles a les sèries de televisió. La innocència és com un ós de peluix gastat i vell que algú ha abandonat a les golfes. Tots som culpables per acció o per omissió, per haver dit o per calla…

Nadal: la llum persisteix

Hi ha un abans i un després de cada Nadal, la vida és lleugerament diferent, més prima o més grassa, més alta o més menuda, més simple o més complexa. Són coses gairebé imperceptibles que només es fan evidents en la pupil·la d’un ull expert. Quan arriba el solstici d’hivern la vida fa un tomb, el món es capgira i dels cims nevats sorgeix un torb de llum que omple els cors de confeti durant uns dies. No és res completament sincronitzat, però els fets se succeeixen ràpidament, primer el solstici, Nadal i sant Esteve, després el dia dels innocents i Cap d’Any. Les llumetes dels aparadors fan pampallugues com si algú demanés auxili en codi Morse, sonen remors de nadales enllaunades, els carrers s’omplen de gent de tota mena i el temps es condensa en un clímax que es desinfla del tot l’endemà de Reis. I, malgrat tot, la llum persisteix. Comencem l’any nou anestesiats, però diferents, perquè ningú es banya dues vegades en les aigües del mateix Nadal, per molt que s’assemblin i que el torró …

POBLES DE MUNTANYA

Els pobles de muntanya tenen l’encant de les coses llunyanes, dels racons oblidats i els dies de boira. S’amaguen en valls ombroses o en un cimall, a la vora d’espadats altíssims, sobrevolats per ocells d’ulls esbatanats i ales negres. A mesura que t’hi acostes, perds la noció del temps i de l’espai, la vida s’hi desenvolupa damunt d’un pla inclinat i tot gira al voltant d’un eix excèntric. Els pobles de muntanya sempre estan al final d’un camí, no hi viu gent de pas, i els animals rumien. Els núvols passen a tocar de les cases, es fonen entre les branques dels arbres i s’aturen amb to reverencial davant dels campanars rabassuts. A muntanya la pluja és més fina, la neu més blanca i quan el sol surt, irradia raigs que punxen com agulles. Els rius, gairebé infantils, no han après encara a passar sota els ponts de manera ordenada, s’esvaloten entre les pedres i fan la mateixa remor que els nens a l’hora del pati. Els pobles de muntanya són entitats primigènies, la seva història es remunt…

L’escriptor de capçalera

Hi ha dues menes de pobles, els que tenen biblioteca pública i els que no. Els primers són més civilitzats, tot i que no sempre l’arriben a tenir els que més se la mereixen. Anglès és un poble de la Selva civilitzat i meritori, perquè té una biblioteca en el centre del poble, que serveix d’àgora de la cultura i de la civilitat. Mentre llegeixes, en una sala de lectura amb vistes, pots contemplar de reüll el baf del Ter que remunta sobre les capçanes dels pollancres més alts. La biblioteca d’Anglès porta el nom del poeta anglesenc Joaquim Bauxell i Costa, però ara ha decidit també nomenar escriptor de capçalera un dels seus veïns més emèrits, Ricard Creus, que ha exercit durant tota la seva vida de poeta, narrador, assagista, dramaturg i de professor de tècniques artístiques juntament amb la seva companya Esther Boix. Ricard Creus és una ànima lliure, una figura de qualitats excepcionals que ha merescut sempre el respecte i l’admiració de tothom qui l’ha conegut i que l’ha llegit. En u…

Va ploure tot el dia

Tal dia com avui, un 20 de novembre de fa quaranta-tres anys, vaig tenir necessitat per primera vegada a la meva vida d’anar a un quiosc i comprar el meu primer diari. Recordo que era el TeleXpres i portava un titular a quatre columnes: «POR FIN LLEGAN LAS LLUVIAS». Jo ja era prou gran per a comprendre que aquella pluja més aviat era com la de Dylan. A Madrid el president del govern havia pujat al cel per la porta gran i nosaltres ho vam celebrar. Va ploure tot el dia.

La vida encara

La vida és un procés complex que comença cada dia, si fa no fa, a la mateixa hora. Tots enfilem la jornada amb la intenció de viure vint-i-quatre hores més. Fins i tot els més dèbils i els més desesperats estem programats per subsistir i per resistir. Planegem la nostra agenda, intentant interpretar els auguris i les xafarderies del nostre temps, esmunyim les remors i engolim els silencis. El món ressona al nostre voltant a vegades amb inusitada fúria, però nosaltres avancem, sense possibilitat de retorn, cap al desconegut. Cada dia la vida ens espera, barrejada entre la pols dels camins i en els replecs d’una història que es va escrivint amb lletres de plom, a cada batec del nostre cor. Alcem la mirada cap a la llunyania, però només veiem el vapor que sorgeix dels nostres pulmons i que es confon amb la boira que plana, com un somni recurrent en la vasta planura que anomenem «futur». La vida és un present inesgotable, una cinta sense fi, que avança furiosament sota els nostres peus. S…

TERRA AMB ERMITES

Al nostre país tot ens va venir del mar, menys les ermites que ja hi eren. Estic segur que 600 anys abans de Crist, quan van arribar per primera vegada els grecs a les nostres costes, les ermites ja existien, perquè sorgiren de la terra molt abans, quan es conformaren els primers turons, les primeres muntanyes. Les ermites són restes de meteorit, espurnes d’erupcions volcàniques. Són petits temples que floten en el paisatge i que serveixen per agenollar-se davant de la divinitat de torn, en funció del mil·lenni en què t’hagi tocat viure. Són una fita en l’horitzó, un punt d’arribada o de trobada, són indrets solitaris per definició, que la llum de la lluna sempre embolcalla entre núvols fosforescents i que el sol de cada matí encén amb tons de rosa i malva. Les pedres que les han conformat han agafat les mateixes qualitats que la pell dels fruits tardorals, les teules tenen tons de magrana, les portes matisos de figa seca, les naus dibuixen relleus de panotxa, els penells tenen rovell…

Els llibres

Són objectes quotidians, relativament menuts, com el jardí d’una casa aparellada als afores d’una ciutat mitjana. Un jardí regat amb idees i paraules, innumerables solcs per on passen venes de tinta i d’il·lusions. De petit vaig aprendre a estimar-los, com s’estima la gent de casa, com s’estimen els gats que t’ofereixen el seu llom càlid perquè l’omplis de manyagues. Amb el temps, i per diverses raons, els llibres s’han anat acumulant al meu voltant, llibres de tota mena, que he comprat, que m’han regalat i altres que he fabricat directament, perquè aquesta ha estat la meva activitat professional durant gairebé tota la vida, tot i que acumular llibres és una activitat perillosa, perquè es van menjant l’espai vital. De llibres n’hi ha de moltes menes, però sobretot es divideixen entre els que ja estan llegits i els que sempre tenim encara per llegir, i que ens esperen amatents a la tauleta del dormitori. En aquests darrers, i en els que encara estan per escriure, es fonamenten la major…

A Europa li put l’alè

Després d’arraconar definitivament totes les utopies, vivim ja en una època en què veiem com el fantasma d’Europa s’arrossega davant dels nostres ulls, és el fantasma d’un somni insepult. Potser és el destí de tots els somnis, però cada vegada se’ns fa més dolorós escoltar els xerrics i els laments d’aquest continent que fou –i que encara és, malgrat tot– llum i guia del món. A Europa li put l’alè i això és símptoma que alguna cosa no rutlla bé en les seves entranyes. A força de voler ser fidel als orígens, Europa no ha sabut bandejar del tot els seus instints autodestructius i a còpia d’anar covant idees endogàmiques han anat sorgint monstres. Va ser un error creure que el feixisme era un furóncol, un tumor que es podia extirpar quirúrgicament, perquè el feixisme està incrustat en l’ADN d’Europa, com una mena d’errata, d’equívoc primordial. De la mateixa manera que els humans hem hagut de lluitar durant centenars de milers d’anys contra els instints animals de la nostra espècie, ara …

LA LLUNA I LA TERRA

Tots els aficionats a la fotografia saben que hi ha una línia vermella d’aquelles que sempre separen dues coses, a partir de la qual els seus teleobjectius, a força d’augmentar exponencialment la focal, es converteixen en telescopis i els seus usuaris deixen de ser fotògrafs i passen a ser considerats astrònoms, perquè la càmera ja no els serveix per a altra cosa que per fotografiar els objectes que poblen el firmament. Els meus lectors recordaran que el mes passat els mitjans de comunicació es van omplir de fotos de la lluna, moltes de les quals se situaven en aquest llindar que acabo de descriure i que, a força de ser obtingudes amb grans teleobjectius, deixaven d’il·lustrar el que pretesament volien –la inusual grandària relativa de la lluna vista des de la terra– per mostrar-nos un planeta que omplia pràcticament tot l’enquadrament i amb tots els seus detalls, que a simple vista són impossibles de veure. L’altre dia vaig pensar en tot això en visitar l’exposició dedicada als germa…

La farsa i la tragèdia

El 7 de desembre de 1941 va ser, en paraules del president Franklin D. Roosevelt, «El dia de la infàmia». Seixanta anys després de l'atac a traïció de l’imperi japonès a la flota americana amarrada a Pearl Harbour, els Estats Units no van tenir un president capaç de deixar per a la història una expressió com aquesta, amb entrada a la Viquipèdia, i que resumís en ella mateixa l’angoixa del món per l’atac a les Torres Bessones de Nova York, l’onze de setembre del 2001. És ben sabut que els presidents americans, i els d’aquí, no sempre escriuen els seus discursos, però els inspiren, i George W. Bush no va produir cap frase mereixedora de ser recordada, tot i que en les hores tràgiques, quan no es té altra cosa a prometre que «sang, suor i llàgrimes», es busca la inspiració a on sigui, perquè la posteritat, àvida d’aquestes coses, no perdona. Hegel, un filòsof alemany de patilles llustroses, va dir una vegada que «la història només es repeteix dues vegades» i, amagat darrere la seva ba…

Prec de desembre

Si les arrels de les paraules anessin al cor de les coses, la paraula «desembre» vindria de «desesma». Dies grisos d’indestructible malenconia, el temps s’acaba, l’any s’esfondra i uns grans vents fa l’efecte que vinguin de sota terra per donar la raó al pobre Kafka. Desembre és el fons obscur de l’any, les aigües s’enterboleixen, els camins s’entortolliguen entre els peus i els sentiments afloren com si fossin veritats doctrinals o butllofes de metà en una bassa de fems. Com més intensa és la pressió del pensament, més foscos es fan els dies. Les hores degoten en els vidres i les paraules reboten en els murs, potser per aquesta raó algú inventà el Nadal: per poder plantar la llavor d’una remota esperança de llum. Desembre, curull d’ambigüitats polifòniques, acaba com una tragèdia posada a l’inrevés: amb un nen que neix en un món que s’acaba. El poeta va deixar escrit «Em nego en el dolor de l’aigua del meu somni», un vers que s’hauria d’exhibir a l’entrada, i a la sortida, de tots …

EL CONSOL DE L’EMPORDÀ

L’Empordà, allò que realment entenc per l’Empordà com a unitat paisatgística, és un feix de pobles que van de Figueres a La Bisbal. Se’ls reconeix fàcilment damunt d’un mapa administratiu, perquè tots són termes municipals petits, que es barallen entre ells per un lloc a la plana. Els noms dels llogarets desborden amb escreix els límits finíssims que els separen i les lletres dels uns i dels altres gairebé arriben a fusionar-se, formant noms nous i curiosos. Tots ells són pobles que abracen tres comarques: l’Alt i el Baix Empordà i el Gironès, i s’acomoden entre el massís de les Gavarres, les terres altes del Pla de l’Estany, els estreps muntanyosos del Mont, els pujols de la serra de l’Albera, les roques escarolades del Cap de Creus, la tofa rocosa del Montgrí, les muntanyetes de Begur, els aiguamolls de Castelló i de Sant Pere Pescador, i els arrossars de Pals, que acaben de tancar-lo pels quatre costats. Tot i que el mar sempre hi és present, l’Empordà no és un paisatge marítim, el…

L’inici de la posthistòria

Fins fa ben poc vivíem en la creença –intel·lectual– d’una terra plana, en la qual no hi havia res més enllà de l’escepticisme, només un abisme de mentides i d’incerteses. Vivíem acceptablement tranquils, escalfant-nos les mans en el foc que creiem inesgotable de la ciència, de la filosofia i de la raó, però estàvem equivocats, hi havia una conspiració que ordia els seus fils darrere la porta de la postmodernitat. Ens havíem cregut conceptes que imaginàvem proverbials, incontrovertibles, com la bellesa d’Helena de Troia o l’astúcia d’Ulisses, el noble coratge d’Hèctor, la vulnerabilitat d’Aquil·les o la bogeria d’Àiax. El món es resumia en un parell o tres de llibres i es representava amb figures de marbre o de bronze que resistien perdurablement el pas del temps. Ara, per si no en teníem prou amb la fràgil veritat dels nostres dies, ens diuen que vivim en la postveritat. Fins avui crèiem que quan desapareixia la veritat apareixia la mentida, i que quan s’esvanien les certeses ens hav…

L’estació de Portbou

L’estació de Portbou, com el llimbs, és un indret situat entre el cel i l’infern. És una estructura fèrria en forma d’hangar i cadascuna de les peces metàl·liques que la componen està recoberta d’una gruixuda capa de records i de mirades, de plors i de somnis. La llum es descompon en el seu interior i dibuixa ombres que caminen solitàries per les andanes. El temps regalima a través d’un rellotge mentre el vent udola sense descans. L’estació de Portbou apareix més sovint en la literatura europea que en les guies turístiques i gairebé sempre lligada al nom de Walter Benjamin que, acorralat per les fúries del seu temps, va acabar els seus dies i posà fi a la seva vida en aquesta vila empordanesa. Però ara, a més, L’estació de Portbou també és un llibre que recull la inspiració poètica de Jordi Carrió i la poesia fotogràfica de Manel Esclusa. La suma del talent de l’un i de l’altre es desborda en cada pàgina del llibre i vessa també més enllà dels límits de la mateixa estació, en el temps…

L'aixeta

Com a avançament del meu llibre  El Ter: crònica d'un riu, publico  el text que l'encapçala.

«Gairebé al final de la Segona Guerra Mundial, quan l’exèrcit roig ja entrava a sac en l’Alemanya vençuda, un grup de soldats provinents de l’estepa profunda es miraven encuriosits com sorgia l’aigua de les aixetes nazis. Van decidir agafar totes les que van poder, com a botí de guerra. Se les van endur al seu poble i les van penjar d’un pal a l’entrada de cada casa, però quina va ser la seva decepció quan van comprovar que, després de tants esforços, allà, damunt d’aquella terra polsosa, les aixetes no funcionaven. Ells no sabien que calien canonades, canalitzacions i potabilitzadores per portar l’aigua fins a la civilització urbana. Un setanta per cent del cabal del Ter acaba en les aixetes de gran part de la població catalana. Em pregunto si la majoria saben d’on prové l’aigua i quin viatge ha fet fins a la pica de la cuina o a la tassa del seu vàter, o si fan com els soldats mongols que…

ORACIÓ DE LES FULLES

Ha arribat l’hora memorable de les fulles, aquell moment mític que només s’escau una vegada a l’any a la meva terra, quan els arbres s’immolen a major glòria del paisatge. Ja han començat a caure les fulles serrades dels oms damunt de l’aigua discreta de la Llémena i en les gorgues quietes del Brugent; fulles que cauen, enceses d’un groc vibrant, en les obagues de la vall del Bac i en els camins de la vall de Bianya. Es dipositen amarades d’humitat en la terra fosca de la serra del Corb i en les feixes escalonades del Coll de Banyuls, s’escampen per les riberes del Ter les fulles ocres dels pollancres i naveguen per l’aigua de les séquies com si fossin els missatgers d’una terra que implora. Es desplomen les fulles dels plàtans a la rambla de Figueres, a l’avinguda Caritat Serinyana de Cadaqués i en el passeig Marimon Asprer de la Bisbal, les fulles dels castanyers es fonen damunt l’herba del Maristany de Camprodon, i les dels faigs es perden en els encontorns de Santa Pau i pels corr…

Els pidolaires

Juntament amb les prostitutes, constitueixen un dels gremis més antics de la humanitat. Molt abans que existís el capitalisme i abans que es configuressin els primers imperis, ja hi havia demanaires. A la Bíblia no hi falten exemples de mendicants, ni en cap dels llibres clàssics. Però, en general, són captaires, enviats de Déu o dels déus, per posar a prova els atribolats mortals. Els pidolaires sempre han tingut feina fixa, tot i que avui en dia la competència és molt dura. Però el sector es renova ràpidament i la innovació constant és la norma. Ara ja gairebé ningú para la mà i prou, no. Ara acompanyen l’acanada amb un discurs generalment molt ben argumentat o directament amb una pancarta o un cartell on expliquen la seva tristíssima situació i la dels seus innumerables fills. Cada vegada veiem més exemples d’aquest tipus en els carrers de les nostres ciutats, tants que gairebé ja no en fem cas. Diu un proverbi de no sé on: «Caseu el pobre amb la pobresa i els captaires es multip…

Salvem la Devesa

Llegit el 21 de novembre de 2016,  en l’acte organitzat per la  Plataforma Salvem la Devesa.
Com gairebé a tots els gironins, em passa que parlar de la Devesa és com parlar de la meva vida. Més enllà dels records d’infància, la Devesa va lligada profundament amb totes les lluites ciutadanes d’aquesta ciutat. D’ençà que tinc ús de raó que he sentit parlar de reivindicacions entorn d’aquest paratge tan estimat pels gironins. Potser la primera que recordo haver-hi participat fou la que organitzà la revista Presència la tardor de l’any 1976 i que un temps després es plasmà en forma de llibre de la mà de Narcís-Jordi Aragó. Des de l’aleshores quan penso amb la Devesa sempre em ve a la memòria aquell Paradís perdut que invocava l’Aragó en el frontispici del llibre i que en boca del poeta John Milton deia:
T’haurem de perdre paradís? T’haurem d’abandonar, terra nativa d’amples camins i venturoses ombres, digne sojorn dels déus?
La Devesa, tal com la coneixem, és el parc urbà més gran de Catalunya i p…

La teoria de la cervesa

Una vegada vaig sentir dir a un personatge molt conegut de la meva ciutat, i que amb el temps ha esdevingut una referència d’èxit en l’àmbit de les empreses culturals, que ell no es refiava, ni podia fer negocis, amb algú amb el qual no pogués anar a fer una cervesa. He de confessar que després d’escoltar aquesta frase em va caure el món a sobre, perquè vaig comprendre de sobte que el meu destí en l’àmbit dels negocis no tenia gaire futur. Tot això ho vaig recordar de sobte l’altre dia quan escoltava a la ràdio, per casualitat, la roda de premsa en la qual el Barcelona FC anunciava el nou acord de patrocini publicitari de la seva samarreta. Segons vaig entendre, tot el procés de contacte amb aquesta empresa japonesa va ser fruit de les amistats i les complicitats forjades a través de dinars, sopars i viatges de plaer. De fet no se’m va fer gens estrany l’origen d’aquest multimilionari acord, que ve a ser una versió millorada de la teoria de la cervesa. Vivim en un país on no importa …

VIATGE DE MATINADA

Viatjar de Barcelona a Girona, a primera hora del dia a velocitat ferroviària és una experiència que, per resumir, anomenaria «geogràfica», més que res per estalviar-me un cúmul d’adjectius que vénen a dir el mateix. D’entrada he de dir que costa sortir de les entranyes de Barcelona. De Sants a la Sagrera és com un part i només s’intueixen cables sutjosos i senyals lumínics que passen rabent. Després del Clot ja es palpa una altra mena de foscor, més flonja, però fins a Montcada no es comencen a intuir les llunyanies. El paisatge d’aquests dies de novembre va aflorant embolicat en paper de ceba. Fins a Sant Celoni, els llums dels polígons industrials semblen punts suspensius pronunciats en un discurs interminable. De mica en mica, comencen a sorgir els serrells de les muntanyes, que es dibuixen amb lleus tons de groc i d’un blau pàl·lid tirant a gris. Una claror rosada il·lumina el Montseny i la silueta cantelluda de Montsoriu. Les torres d’Hostalric, que guaiten la plana, apareixen a…

Montgolfier, Franklin i Trump

A final del segle XVIII, els germans Montgolfier van fer volar el primer globus aerostàtic en una esplanada a la vora del seu poble, Anonai, la capital de l’Ardecha. Un espectador va exclamar «i per a què pot servir aquest enginy?». Benjamin Franklin, que també assistia a l’acte, va respondre: «i per a què serveix un infant acabat de néixer?». El globus va arribar a una alçada de dos mil metres i va recórrer més de cinc quilòmetres de distància. Quan va baixar, l’esperava un grup de pagesos que el va destrossar amb les seves forques perquè creien que contenia dimonis infernals. En aquell mateix indret on s’havia enlairat el giny dels Montgolfier, l’any 1940 una brigada de tropes colonials franceses, provinents del Marroc i d’Algèria, van intentar parar els peus a l’exèrcit alemany, que en aquells dies envaïa França amb una força devastadora. La resistència precisament va ser trencada des de l’aire, la Luftwaffe no va deixar pedra sobre pedra i els pagesos de l’Ardecha, al contrari qu…