Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2015

VIATGE A LA GLOCALITAT

El món està fet de minúsculs detalls que configuren el magma global. Els que ens ha tocat néixer i viure en una ciutat menuda i gràcil ho sabem bé, perquè el nostre entorn està fet a una altra escala, més abastable, més equilibrada i probablement també més humana i afable. Els abrinats campanars de les esglésies puntegen l’horitzó als quatre punts cardinals, cada arbreda ens descobreix una història digna de ser explicada de generació en generació i cada turó amaga un crepuscle mereixedor de ser pintat, fotografiat, relatat o simplement reverenciat.Des de qualsevol platja es contempla una proporció incidental de mar, les onades que fan gronxar les embarcacions davant d’un petit port de pescadors són exactament les mateixes que estosseguen malaltissament contra les bocanes enllardades dels grans ports comercials i els bromalls que festegen els altíssims gratacels són, si fa no fa, els mateixos núvols carbassers que es dessagnen contra els cims de les muntanyes més allunyades.Vivim en un…

La vida al davant

Romain Gary era un escriptor i diplomàtic francès, lituà de naixement quan Lituània pertanyia a Polònia i Europa era una nebulosa de gasos a punt d’explotar. Rus de llengua materna i jueu per origen familiar, va lluitar com a pilot durant la Segona Guerra Mundial i va rebre de mans del general De Gaulle la Croix de guerre, una condecoració reservada als herois. Gary deia que «la veritat és que hi ha moltes gotes que no fan vessar el got». El seu vas, però, es va desbordar el 2 de desembre de 1980 quan es va llevar la vida en el seu apartament de París. Estem atrapats en un planeta rodó i pesant com la bola de metall que portaven els presoners lligada al turmell. Dia rere dia els humans anem guixant ratlletes a la paret mig escrostonada de la nostra cel·la, amb l’esperança d’anar restant temps a una llarga i feixuga condemna. Cada matí mirem la interminable rastellera de línies, les sumen al nombre d’arrugues a la cara i obtenim una xifra determinada que anomenem «anys». Cada any arri…

L’esperança

La gent menuda compra esperança a la menuda, en petites porcions en forma de butlletes de loteria que, l’endemà de la grossa, acaben esparracades a la paperera. L’esperança només existeix mentre esperem, després es dissol o es transforma en una nova esperança, en una nova espera. La gent menuda en fa molt d’ús d’aquest producte, que també es reparteix a l’engròs en els anuncis de torrons i de colònia. Els dies de Nadal són dies d’esperança, ens ho diuen a la tele i els sacerdots, durant la missa del gall, ho recorden a tots els que ho volen escoltar. L’esperança ens la bevem en copes de cava i algunes vegades es vessa damunt les estovalles, però l’esperança no taca, ni deixa senyal a la roba, no s’ha de netejar amb cap detergent especial, perquè l’esperança sempre s’acaba autodestruint. L’esperança és un dels ingredients principals en la cuina dels polítics. Qui és que no espera un món millor, més just i més habitable? L’esperança és la pastanaga que ens fa caminar endavant i que, fin…

NADALA 2015

Els meus records a vegades es passegenenmig d’insomnis vagues i monocordsd’aquest Nadal obert com una ferida
pels vells camins que dansen ornats d’arboç
i els eterns somnis remots que vagaregen
en un pessebre rivetejat de boix.
Cada Nadal és un poema a la vida
una mentida explicada a l’inrevés
un bosc de molsa amb insectes que aletegen
i figures menudes d’esguard atroç.
Alcem els ulls i mirem a la menuda
invocant sempre l’antídot de l’oblit
i a cada línia, intentant rimar les penes
ens oblidem de les paraules que hem dit.

(Quim Curbet)

Bon Nadal
Nadala 2015 a YouTube

LES BECADES D’OSOR

La riera d’Osor, com és sabut, no és una riera sinó un riu. El flux d’aigua, que prové del Turó de la Guàrdia, és constant i no es pot considerar una riera, és semblant al que passa amb la Llémena o la Tordera, que pateixen del mateix complex d’inferioritat.La riera d’Osor transcorre bàsicament pels municipis de Sant Hilari Sacalm, Osor i Anglès, i acaba desembocant al Ter entre pollancredes arrelades entre còdols. Per acabar fent aquest camí de gairebé trenta quilòmetres, ha anat escarbotant una profunda sotalada entre les roques. Vora les ribes, dibuixades a dreta i esquerra per llargues codolades, hi creix la falguera i el grèvol, roures, verns i acàcies. A la Coma hi ha una alzina monumental, al Sobirà un castanyer gegantí, al Cerver un teix enorme i a can Iglèsies un roure inabastable. I, per qui ho sap temptejar, també s’hi pot trobar la saxífraga o herba de Sant Segimon, perenne, viscosa, aromàtica i balsàmica.Sota el pont romànic d’Osor i en les rieres i torrents que conflueix…

Serviria per a alguna cosa?

Hi ha qui diu que la Guerra Freda va ser la Tercera Guerra Mundial i no s’allunya gaire de la realitat. Va consistir en un enfrontament tàctic entre els Estats Units i la Unió Soviètica que va durar gairebé mig segle però, de fet, va ser només una època de transició, d’un vell estat de coses en què els conflictes es resolien bàsicament per la força de les armes a un altre, l’actual, en què les guerres es disputen en un altre escenari molt més difús i en el qual les víctimes ja són pràcticament només civils. Aquesta anomenada Guerra Freda va generar, entre moltes altres coses, un estil literari que ràpidament va incidir en el cinema, el gènere dels espies. L’autor anglès John Le Carré va resumir en el títol d’una de les seves primeres obres l’esperit auri d’aquell conflicte L’espia que va venir del fred i després ja mai més ens van abandonar les imatges, imaginàries o no, de carrers emboirats, poblats d’homes amb abrics amb el coll alçat que es vigilaven els uns als altres. Aquests die…

Sense mans

Sempre recordaré aquella entranyable escena al final d’Una nit aCasablanca, la Casablanca dels germans Marx, en què Harpo pilota l’avió que els ha de salvar i Groucho se’l mira de reüll i pregunta: «Segur que saps pilotar un avió?» i l’altre germà respon pel mut: «I tant que sí, fins i tot sense mans!». Harpo ensenya les mans alegrement i l’avió, naturalment, cau. Aquesta va ser una de les darreres pel·lícules d’aquella surrealista banda de còmics, però això d’anar pel món «sense mans» ha continuat fins ara. D’ençà que els telèfons mòbils permeten el seu ús amb el mètode «sense mans», veiem, i escoltem, la gent parlant al buit, i no només els vianants, també els ciclistes, els motoristes, els conductors d’automòbils i les dones magrebines que se’l posen entre el mocador i l’orella mentre traginen una bossa del Mercadona a cada mà. Pel carrer s’escolta la remor constant dels «sense mans», una verborrea inesgotable, inextingible i inaguantable. Com pot ser que parlem pels descosits? Amb…

TARDA DE DISSABTE

Aquests dies de desembre es fan curts, especialment a les valls ombroses de terra endins, allà on els rius han excavat profunds congosts entre les serres. La llum sobretot es troba a faltar les tardes de dissabte en què decidim sortir a passejar més enllà de l’àmbit quotidià.La font del Canyo, a la selvatana població d’Anglès, és un bon punt de partida, però s’ha d’anar a pas llarg, perquè el sol desgrana ràpidament els seus raigs entre els núvols, com l’implacable rellotge de sorra de la mort. Potser per aquesta raó se m’apareix com un paratge una mica inquietant. Rosegat, però no vençut del tot per la decadència, és terra d’aplecs i de festes majors i el so de la tenora es balanceja permanentment entre les branques dels arbres, ja despullats de fulles en els darrers dies de tardor.Més amunt, faigs, castanyers, roures i alzines, capcinegen al costat dels camins. Marges manyacs coberts de molses i falgueres van obrint via cap a Santa Bàrbara, una lleu serralada que dibuixa cims arrodo…

L’èxit del fracàs

El famosíssim –en el seu moment– productor cinematogràfic Carlo Ponti, cèlebre pel seu ofici però també pel seu matrimoni amb Sofia Loren, sempre deia que si una pel·lícula té èxit, es parla de «gran negoci» i, si no en té, es diu que és art. De fet èxit i fracàs poden ser la mateixa cara de la mateixa moneda. El fracàs simplement és la distància entre el resultat al qual s’aspirava i el que s’obté, i l’èxit també és el resultat relatiu d’aquesta fórmula, plantejada, això sí, amb aquell gest que posen els polítics quan surten després de les eleccions a dir sempre que han guanyat, passi el que passi. Fa cosa d’un mes, el magnífic programa de TV3 «Amb filosofia», conduït per Emili Manzano i Xavier Antich, proposava reflexionar sobre l’èxit i el fracàs. No seré jo qui vulgui afegir ni retreure res del que s’hi va dir, començant per la reflexió del begurenc Adrià Pujol Cruells que, parafrasejant Marx, afirmava que, si un fantasma recorre ara Europa, és el del fracàs, el fracàs col·lectiu.…

Darrers somnis de tardor

Deia un còmic francès que els somnis es van inventar per entretenir-nos durant les llargues hores que passem dormint i la tardor és potser l’època de l’any en què dormim més. Aquests dies curts, per tant, són els més propicis als somnis i el nostre cap bull amb tota mena de propòsits i anhels, i també pors aterridores. Per aquesta raó, si realment volem dormir tranquils, abans hem de descartar completament segons quins somnis. Sigmund Freud, un senyor que entenia d’aquestes coses, va dir una vegada que no n’hi ha prou a somiar begudes, si tens set, has de llevar-te per beure. O sigui, que no n’hi ha prou a comprar una butlleta de loteria i esperar que et toqui, has de llevar-te cada dia i treballar perquè els teus somnis, els bons, es facin realitat. Aquest any, als somnis normals, s’hi superposen malsons polítics. La dreta espanyola ha decidit organitzar-nos una festa electoral just uns dies abans de festes i anirem a votar entre llums que s’encenen i s’apaguen, arbres amb boles de c…

Parva Gerunda

A Girona els dies de tardor se superposen els uns als altres, la penombra dels matins sembla voler encalçar la foscor que arriba ja a mitja tarda i les fulles cauen damunt d’altres fulles que l’ajuntament només recull de tant en tant. Els colors es van esvaint ràpidament cap als tons de l’hivern, cap a un gris mineral, com de pols de pedra picada o com el formigó del monument al manaia desconegut.


Un dimecres qualsevol

Bruna, Sira i Mireia in memoriam.
Les fulles aspres d’una devesa perdudadibuixen rastres volàtils de tardor.La llum foscant d’un dimecres qualsevolva remugant damunt de la ciutat grisai es dilueix entre remors de tragèdia.Un alè creix entre les branques dels arbrescom un fil prim que s’embolica en la trocao un plugim que espetega en les llambordesde les ciutats que ploren per tots els fillssacrificats en malsons incomprensibles.


CRÒNICA D’UN RIU FEINER

Caminar per la llera d’un riu és una activitat interessant, perquè la vida sedentària dels humans sempre ha buscat la proximitat de l’aigua que nodreix i que guia. Caminar quinze quilòmetres per la conca hidrogràfica del que fou fa només un parell de dècades el riu més contaminat d’Europa, és una experiència una mica més inquietant, ho dic per experiència. Ara la vida va retornant de mica en mica a les riberes del Congost i del Mogent, del Tenes, del Ripoll i de la riera de Caldes, els rius que afluixen al Besòs, en aquell punt exacte on sembla que conflueixin també totes les carreteres, totes les autopistes i totes les vies ferroviàries d’aquest petit país. El Besòs és un riu caparrut i feiner, les fàbriques i les naus industrials s’alcen al seu voltant, dibuixant siluetes complexes en un cel il·luminat per la claror del llevant. Tot caminant llera avall, els pobles em semblen tots forjats amb un mateix formigó, acolorit aquí i allà amb tocs de pintura que intenten trencar el gris pr…

Anarquia

Darrerament, i gairebé sempre lligat a l’ideari que se li atribueix a la CUP, ha ressorgit el terme «anarquia». Probablement a Catalunya és l’únic indret del món on aquesta paraula va lligada a un moviment polític, encara que d’una manera ja molt difuminada, i també és on, avui en dia, hi ha gent que en té un record històric del seu paper en les inclemències socials del país.L’anarquia es basa en la creença que la societat es pot regir en l’absència de poder. Als anarquistes els horroritza l’exèrcit i qualsevol ordre preestablert. Per aquesta raó als militars també els horroritza l’anarquia i els demòcrates desconfien d’uns i dels altres, perquè saben que el desordre sempre acaba fent el joc a la força i que la força no és vàlida si no està al servei de la justícia i de la llibertat.De fet l’anarquia és un error, els mateixos anarquistes ho han demostrat agafant les armes quan ho han cregut necessari, organitzant-se militarment i exercint el poder des de les més altes instàncies de l’…

Els intel·lectuals

Hi ha qui pensa per viure i altres que viuen per pensar. El de l’intel·lectual és l’ofici de pensar. Contra la idea preconcebuda i el prejudici que comporta aquest terme em cal, abans que res, expressar tot el meu respecte pels que, més enllà de posar la seva signatura al peu de manifestos i d’articles d’opinió, s’ocupen de construir un ideari que ens ha de servir per poder caminar damunt de la sorra ardent de les certeses sense haver de cremar-nos la pell.Deia Spinoza, crec, que la idea de «cercle» no és rodona, que la idea de «gos» no borda i que cap idea té una idea. Per aquesta raó la tasca de l’intel·lectual és feixuga i necessària i ens l’ha de servir –i ens ha de servir– de primera mà, més enllà de textos per a erudits i conferències a porta tancada. Però d’entrada faríem bé tots plegats de no tancar l’intel·lectual en la rodonesa d’una bombolla de menyspreu i no bordar cada vegada que ens proposa una idea.En el panorama del nostre país, i en l’espanyol també, trobem a faltar s…

PAISATGE DE MAR

El Mediterrani és un mar petit, com un reflex d’ull de puça enmig del planisferi, però està situat –com el seu nom indica– al bell mig del nostre món i el seu cel és vast i lluminós, infinitament blau i enlluernador, i ens ofereix grans espectacles en els extrems del dia durant tot l’any.El meu gairebé homònim Gustave Courbet es va pintar a ell mateix saludant el mar amb el barret, en les platges de Provença, molt  a prop de Montpeller. Courbet, pintor romàntic i precursor de tot el que vindria després, es va voler banyar amb la llum d’aquest nostre mar i amb tota la seva prodigiosa gamma de colors.Le bord de mer à Palavas és un quadre de petit format, partit pel mig per la ratlla d’un horitzó una mica difuminat per la calitja. A la part superior, el blau del cel està salpebrat aquí i allà per algun núvol fugisser i, a baix, el blau marí de l’aigua es va decantant en blancs escumosos contra els grogs de la sorra de la platja. En primer terme unes roques i uns tocs verdosos, sobre els …

Christmas time is here

Hi havia hagut una època en què pensàvem que fumar era saludable, que l’àtom era el tipus més petit de matèria, que els metalls es podien convertir en or, que el flogist era un cinquè element que produïa la combustió dels cossos, que el sol donava voltes al voltant de la terra i que el nostre món era més o menys com una ensaïmada mallorquina. Sempre hi ha un futur que ens depassa, quan ens hem començat a creure la teoria del Big Bang, ja hi ha qui comença a dir que l’univers existia molt abans. El futur sempre acaba essent defectuós i el deixem enrere, sufocat i traient el fetge per la boca. Això se’ns fa evident sobretot en aquestes dates, quan ja un mes abans comencem a preveure com serà el Nadal i el Cap d’Any i després, quan finalment arriba la cosa, ens ho mirem amb el nas arrufat i les celles descol·locades de tant fum, fum, fum.El Nadal sempre ens l’havíem plantejat amb una mica de melangia, era un temps curt i fugisser, una nit i un dia per tancar els ulls i pensar en els abse…