Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2015

Generació Toy Story

Hi ha moments en la vida en què tot es resumeix en un instant i els fils que pengen del temps que ens ha tocat viure es nuen en un mateix garbuix. Tots hem sigut fills i molts també hem estat pares, després un ja no sap exactament què passa, arriba un temps nimbós en què albirem, a la vegada, el camí que ens ha portat fins on som i el que encara ens resta fins aquella caseta blanca entre les muntanyes del destí.Un d’aquests moments fonamentals en què quedes atrapat pels filats de la vida, fou fa vint anys, el 1995, quan vam haver d’asseure’ns, amb els nostres fills menjant crispetes al costat, per veure Toy Story. Les corredisses d’en Woody i en Buzz no es van aturar en les sales de cinema, van continuar al menjador de casa, en el ventre inextricable del DVD, mentre ressonava en les nostres orelles aquella cançoneta de Randy Newman que deia allò de «Sempre tindràs un amic en mi».Toy Story va reunir per uns moments dues generacions, la meva i la dels meus fills, després les coses han a…

PAISATGE AMB RUÏNES

Els occidentals sempre hem tingut debilitat pels abismes, ens agrada treure el nas al caire del precipici i ens rebolquem impúdicament en el fang de la decadència, que és, per altra banda, on s’han pastat les més líriques obres artístiques d’aquesta part del nostre món.En el segle XVI tant era així el gust per les ruïnes que fins i tot els prínceps i els reis en feien construir noves de trinca en els jardins dels seus palaus i es delectaven contemplant les heures que els jardiners reials plantaven entre les pedres.Al nostre país, en canvi, això del gust per les ruïnes ens ha vingut de nou, històricament parlant, i no és fins fa quatre dies que intentem conservar de la millor manera possible les restes del nostre passat. Empúries va ser un indret abandonat fins a l’inici del segle XX i els claustres romànics els veníem, desmuntats i empaquetats, per quatre rals als americans.Ara, com en tot, hem anat fins a l’altre extrem i quedem embadocats davant de qualsevol indici del passat, fins …

El llegat de Maià

La petita església romànica de Sant Vicenç de Maià de Montcal ha estat testimoni del lent pas dels segles. La seva porta, encarada a ponent, ha vist decaure el mateix sol cada vespre entre les muntanyes de la Garrotxa durant més de mil anys, la nau amb volta de canó ha escoltat els precs aspres dels feligresos i les campanes han acomiadat els pagesos en el seu darrer viatge fins al cementiri municipal.En els darrers quinze anys també s’hi ha desenvolupat un acte d’homenatge anual a la figura d’Ernest Lluch, víctima que fou de la incomprensió i el fanatisme. L’Ernest descansa en el cementiri del poble, però el seu record encara és viu entre els molts amics que va cultivar durant la seva vida i els companys del seu partit han anat organitzant any rere any un acte polític en reivindicació del seu llegat cívic.Com tots els actes d’aquesta mena ha derivat en funció de les necessitats de cada moment, dels candidats de torn o de les lluites internes que han desgastat tan profundament el grup…

70 cèntims per la cultura

La lectura no sempre és una experiència agradable, a vegades és molt decebedora. A mi m’ha passat llegint el darrer informe del Conca, el Consell Nacional de Cultura i les Arts. I no em refereixo al contingut que és reflexiu i propositiu o per la versemblança o l’exactitud del que s’hi exposa, que no ho poso en dubte, no, ho dic pel pessimisme total que destil·la. És pitjor que una novel·la negra, negríssima, d’aquelles en què mor fins i tot el corrector.Els gràfics de les darreres pàgines són demolidors, no hi ha res, absolutament res en ells que denoti un bri d’esperança o un brot verd d’aquells que només saben veure els sociòlegs o els economistes a sou de les administracions. No, totes les gràfiques apunten cap a baix, tot cau. En aquest país, pel que fa referència a la cultura, podem dir no tan sols que estem en números vermells, és que estem en bancarrota total.Em diran que sóc pessimista? Llegeixin l’informe, facin el favor! Les llibreries tanquen, els ateneus i les associacion…

EL PATI DELS RABINS

A vol d’ocell, el barri vell de Girona és com un paisatge amb petits camps llaurats de teules. Aquí i allà es dibuixen taques verdes de molsa, d’acant i d’heura, i també dels colors estacionalment canviants dels arbres, que sorgeixen discretament dels patis tancats, gairebé secrets. Els murs enrevessats que conformen els carrers del Call semblen voler expressar, entre l’ordre i el desordre, una història tràgica. Fa uns dies, el poeta hebreu Shlomo Avayou, assegut en un dels extrems de l’estrella de David que es dibuixa en el paviment del Pati dels Rabins, ens deia que Girona és una ciutat condemnada a recordar. El record, la memòria, la història, són presents a cada racó i assalten els transeünts, fins i tot els més desinformats.La meva ciutat té aquestes coses i a vegades es fa difícil d’explicar, per aquesta raó el millor és fer una passejada de tant en tant pel carrer de Sant Llorenç o pel de la Força, lluny de les acumulacions festives i dels reguitzells de turistes que acostumen …

Francesc Pararols, l’instint de lluita

Avui em toca parlar d’en Francesc Pararols, plorar la seva mort i celebrar la seva vida. La vida tothom la viu com pot i la meva àvia em deia que, si és així, no estem obligats a més. Però, malgrat tot, sempre hi ha qui deixa un plus, amb el seu treball, amb el seu exemple i amb la seva lluita, alguna cosa que ens honora i que ens fa viure en aquest planeta amb una mica més de dignitat que la que teníem quan hi vam arribar.En Francesc era un d’aquests homes increïbles i els gironins hem tingut l’oportunitat de conviure amb ell durant una bona pila d’anys. A mi la seva presència m’ha acompanyat des de 1979, ell va ser qui va alçar el puny i va fer possible que en aquesta ciutat canviessin les coses per sempre, però la seva història completa la vaig conèixer molt de temps després, quan va venir un dia a explicar-me que volia fer un llibre.No seré pas jo qui torni ara a fer avinents les seves aventures, el seu llarg currículum de lluita, qui vulgui ho tindrà sempre en les seves memòries,…

Quaranta novembres

Cadascú porta la comptabilitat a la seva manera, perquè a la vida sempre hi ha un abans i un després. Hi va haver una generació, la dels meus avis, que va quedar marcada per aquell divuit de juliol de 1936 i sempre ens van fer el relat de la seva existència parlant d’un «abans» i un «després» de la guerra. Les generacions posteriors no han tingut un referent tan clar, fent excepció dels que vam poder experimentar gairebé en viu i en directe la mort del dictador.Aquell vint de novembre de 1975 ens ha quedat gravat en la memòria. La vigília vam anar a dormir després de veure a la tele «Objetivo Birmania», una pel·lícula de Raoul Walsh de l’any 1945. TVE ens tenia acostumats a aquesta mena de programacions de darrera hora per tal de dissimular el nerviosisme que es vivia a la capital del regne. L’endemà em vaig llevar com cada dia.El primer que va trencar la meva rutina va ser una veïna de la mateixa edat que jo que, en veure’m sortir pel portal, va avisar-me: «no cal que vagis a escola,…

L'ESTIUET

Aquest any l’estiuet de Sant Martí ens ha tocat de ple, la grogor dels arbres s’ha barrejat amb un sol que al pic del dia ha brillat sense aturador. Els matins s’han aixecat amb boires persistents que han emblanquinat l’aire damunt dels camps i entre les arbredes, i han resseguit tossudament els camins d’asfalt que menen cap a les grans ciutats.Aquest episodi atmosfèric, característic de l’hemisferi septentrional, acull i exalta la bellesa de les nostres tardors. Hi són presents tots els tons possibles, tots els colors de la decadència de la vegetació i de la renovació de la terra. El cel s’expressa amb calma i els pobles semblen gats amagats entre les fulles, que només treuen les orelles per copsar sons de campana i remors de cuina.L’anticicló s’instal·la durant dies damunt dels nostres caps i ens arremanguem la camisa en les hores de més bonança, just també quan el fum de les activitats humanes s’arrapa a nosaltres com la boina suada d’un pagès.El pas del temps i de les estacions pu…

Ni carn ni peix

Es pot anar per la vida de moltes i variades maneres però al nostre país, i ferroviàriament parlant, només n’hi ha tres: TGV, Mitjana Distància i Regional. Aquesta darrera opció és una experiència que en llenguatge modern i enrotllat en podríem dir «slow». Si enganxes un dia clar i el tren no va ple de jovenets amb ganes de gresca, pots aprofitar-ho per a la meditació transcendental o per llegir allò que en un altre moment no llegiries per falta de temps o de voluntat.Avui, per exemple, he hagut d’agafar un tren slow –molt slow– i a la bossa hi portava, no em pregunteu per què, un repertori de diàlegs de les obres de Shakespeare, i mentre el sol s’aixecava lentament sobre les capçades dels pollancres de la Selva m’he il·luminat la cara amb unes línies del Bard Immortal. Concretament amb aquella en què Lear, el vell rei de Bretanya, pregunta a Kent, ja disfressat amb una altra identitat, qui és, i l’altre respon: «Sóc un home i no vull ser menys del que semblo, servir honradament a qui…

La vida

Per al meu pare, que ens va deixar abans d’ahir.
Néixer és difícil, s’ha de passar per un conducte estret i mai saps del cert què et trobaràs a l’altre costat. Morir també és complicat, perquè la mort mai truca a la porta en el moment oportú ni de la manera que voldries. Però entre una cosa i l’altra s’ha de tenir el valor de viure i la paciència d’estimar, i no tothom ho sap fer, si més no de la mateixa manera. No portem un manual d’instruccions i la vida s’ha d’anar muntant peça a peça per intuïció.Llevar-se cada matí és tota una proesa, sembla com si el nostre estat natural fos l’horitzontalitat i canviar-lo a la posició vertical esdevingués tan perillós i complicat com alçar un monòlit gegantí, a major glòria d’un monarca d’Egipte. Però, malgrat tot, cada dia aconseguim posar els peus a terra, avançar unes passes cap al lavabo i fer totes aquelles coses que la nostra vida diària ens demanda.De fet, la majoria anem per la vida deixant al nostre pas un aire de somnambulisme. Es nota …

Jaume Curbet Boj in memoriam

Avui enshas deixat un plugimde records que invoquen el teu nom, que s’escolen entreels llibres i les fotos que amassavesamb la fina claredat de les teves mans.Demà, com avui, naixerà un nou dia,flairarem la flor del saüc i les rosesde les primaveres que vindrani et continuarem estimant,a tu i als teus records,sense recances.

CAVALLS D'AIGUA

Vivim sempre pendents del cel. Alcem la vista amb preocupació, amb admiració o amb curiositat. Res del que passa damunt dels nostres caps ens deixa indiferents, perquè vivim en una zona de meteorologia imprevisible en qualsevol època de l’any.El que en un indret és un plugim insubstancial, en un altre de veí esdevé un ruixat torrencial que arrossega els automòbils pels carrers. Cau una nevada que enfarina el cim del Montseny i els turistes es passegen en màniga curta pel passeig de Gràcia. La tramuntana bufa amb una força inusitada a l’Empordà i a la Selva és només un ventijol que amb prou feines fa caure les fulles seques dels pollancres. Tot és relatiu, en un país on la relativitat ens envolta i ens aclapara.Quan era petit sentia sovint que algú havia albirat un “Cavall d’aigua” que venia de Llagostera. Curiosament els gironins sempre el situàvem a Llagostera, no a Cassà de la Selva ni a Sant Cristina d’Aro, precisament a Llagostera. “Ve un cavall d’aigua de Llagostera!”, era un aví…

El camp de Ribesaltes

Ribesaltes és terra de vins dolços, de color d’ambre i de teula. Les vinyes s’ajacen entre els turons ondulats del Rosselló, sota un cel esbatanat, escombrat una vegada i una altra pel vent del nord. L’Aglí, un riu modest que neix a les Corberes i que desemboca entre Barcarès i Torrelles de la Salanca, dibuixa capricioses giragonses entre alts generadors eòlics, que sembla que saludin els avions que arriben o marxen de l’aeroport de Perpinyà.Sota la volta de l’església de Sant Andreu s’hi conserva el més famós retaule barroc del país i una casa-museu recorda que el mariscal Joffre, generalíssim de l’exèrcit francès durant la Primera Guerra Mundial, fou fill predilecte d’aquesta terra. Una terra que també ha donat a la posteritat noms d’actors, sindicalistes, escriptors i algun jugador de rugbi de fama internacional.Vora el poble s’hi estén una vasta extensió de terreny propietat de l’exèrcit francès, el Camp Joffre, també dit de Ribesaltes. Fou fundat l’any 1939 per poder acollir els …