Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2015

Un altre article sobre Joc de Trons

Girona fonamentalment és una ciutat medieval. El seu barri vell ha conservat fins ara aquesta essència. En els noms dels carrerons i de les places encara s’hi entreveuen els antics oficis que s’hi practicaven i les mercaderies que s’oferien sota les voltes rodones i ventrudes. Cinc segles de dominació religiosa i militar la van amortallar amb efluvis d’encens i de fanatisme, entre murs de pedra picada i jardins obscurs.El llegat medieval de Girona és un temps de glorioses gestes i es pot interpretar encara a través dels monuments de la ciutat. La tomba de Ramon Berenguer II Cap d’Estopes amb el seu gos fidel als peus, el monestir que fundà Ermessenda de Carcassona a la vall Umbrosa, les muralles que encarregà Pere el Cerimoniós al gran mestre d’obres Pere Sacoma o la catedral que s’alça sense competència al capdamunt de la ciutat, són exemples innegables d’un passat que encara és present per a molts gironins.L’edat mitjana és un pou infinit d’històries i de llegendes, els llibres  en …

TACTE D'AIGUA

De petit em van dir que l’aigua era insípida, incolora i inodora, però aviat vaig comprendre que no era exactament així. Quan a la platja ens empassàvem accidentalment un tros d’onada ens entrava la salabror fins al moll de l’os, la piscina municipal expel·lia olor de clor fins a mitja llegua de distància i el Danubi de les pel·lícules de la Sisí era d’un blau musical i en technicolor.Però el que ningú ens havia negat era que l’aigua tenia tacte i per aquesta raó corríem quan ens perseguien els primers gotims de pluja i deixàvem que el líquid que sorgia de l’aixeta s’escalfés abans d’acostar-hi la punta dels dits.El tacte de l’aigua és viscós i penetrant, interacciona amb la pell, estenent-se fins i tot més enllà de la zona de contacte. L’aigua és perillosa perquè desfà objectes que ens són preuats i a vegades imaginem que ens pot passar a nosaltres el mateix.Els pares i les mares corren espaordits darrere dels nens quan apareixen els primers núvols sospitosos en l’horitzó, no fos cas…

La Selva

De petit em feia molta gràcia quan algú parlava de la Selva. M’evocava grans aventures de caçadors i d’exploradors, Tintín al Congo amb salacot i calces curtes. Cassà de la Selva, Fornells de la Selva, Riudellots de la Selva o –ja en el súmmum de la pareidolia fonètica– Massanet de la Selva eren indrets remots, probablement poblats per indígenes guarnits amb plomes de faisà al cap i pells de lleopard als malucs.La primera vegada que hi vaig posar els peus, armat amb un fusell de molla i bales de suro, vaig tenir una gran decepció, les cases eren de rajols i a les rambles hi ballaven sardanes. La Selva no era tan remota ni tan estranya i els selvatans parlaven un idioma molt similar al gironí. Les primeres passejades familiars amb automòbil van tenir com a resultat un bany de realitat. El món era més normal del que em feien pensar el llibres de l’editorial Bruguera.Després, de més grandet, també vaig descobrir que l’estranger –aquell territori ignot que s’amagava darrere de la frontera…

El camí

Potser el futur només és una repetició cacofònica de presents, aquest «ara» que ens sembla sempre nou i irrepetible. El futur és com el present, però una mica més mastegat, com el xiclet d’un nen mentre va jugant amb la PlayStation. El noranta per cent dels dentistes col·legiats recomanen xiclets sense sucre, però el que no diuen és que, més enllà de paradoxes quàntiques, el futur mata amb un cent per cent de probabilitats.En un dels seus llibres de viatges, l’escriptor i poeta neerlandès Cees Noteboom, diu que «el camí està lluny». Potser vol dir que està lluny com el futur. A Noteboom, nascut el 1933, els passats se li amunteguen, com a molts dels ciutadans europeus que van viure el feixuc temps del nazisme, de la guerra mundial, del teló d’acer i de les convulsions posteriors. El passat és el que té, s’apilona, es podreix i s’arrossega per sempre més.El primer vers de la Divina Comèdia fa referència al «camí de la vida» i la literatura en va ple, des de Cervantes fins a Kerouac. El…

GUST DE TERRA

Stendhal afirmava que abans de posar-se a escriure llegia unes quantes pàgines del codi civil napoleònic. Es probable que Josep Pla fes el mateix, vull dir que es posés a llegir algunes pàgines de l’autor de La Cartoixa de Parma, un dels escriptors més importants i més primerencs del realisme. Jo, que sóc més modern, no sóc capaç d’escriure ni una sola ratlla sense empassar-me abans un article de la Wikipèdia, però també alguna pàgina de l’ínclit escriptor de Palafrugell. Suposo que això es nota, sobretot per la superposició caòtica de referents.A vegades sembla que Pla ja ho hagi deixat tot escrit i ben escrit, però sempre ens queda algun replec per on ficar la ploma, o el bolígraf, o el teclat de l’ordinador, que pel cas ve a ser el mateix.Diuen que sobre gustos no hi ha res escrit i sobre el gust de la terra em diran que tampoc. Però s’equivoquen, perquè a mi d’entrada ja se m’acut pensar en Cien años de soledad, on la bella Rebeca Montiel, la filla adoptada d’Úrsula i José Arcadio…

El meridià de la Meridiana

Durant unes setmanes, entre el maig i el juny de 1848, Francesc Joan Domènec Aragó exercí el càrrec de 25è Cap d’estat de França i Copríncep d’Andorra. Si bé aquest pas per la més alta magistratura de la República –i del Principat veí– fou fugaç, el seu currículum és importantíssim. Aragó, a més de de fer de polític, també féu de matemàtic, físic i astrònom. Un del seus descobriments a l’entorn de la velocitat de la llum va ser la base per al desenvolupament de la teoria de la relativitat.Però Francesc Aragó, català del nord, és conegut bàsicament perquè se li encarregà la tasca de completar els mesuraments per tal de determinar la longitud exacta del metre, equivalent originàriament a la deumilionèsima part del quadrant del meridià terrestre, el meridià de París. Aquest meridià travessa el continent europeu dibuixant una línia que passa per la capital francesa i per Barcelona. Ildefons Cerdà va idear una avinguda que coincidia aproximadament amb aquest meridià, però només aproximadam…

Santa Maria

En aquest país celebrem cada dia un sant o més d’un. L’Església catòlica ens en proveeix constantment i les pastisseries i les botigues de flors ens ho recorden amb un rètol a la porta. Els santorals semblen ja la guia de telèfons de Tòquio, però encara n’hi ha uns quants que es valoren més que altres, juguen –diguem-ho d’aquesta manera– en la primera divisió de l’onomàstica. Sant Joan, santa Carme, sant Josep o santa Montserrat es celebren amb tots els honors, perquè, qui no en coneix uns quants? Els nemessis, demetris i octavianes ho tenen més negre i han de celebrar la seva diada en la més estricta intimitat de la quarta divisió dels sants. Què hi farem, un no tria el nom ni el número del carnet d’identitat, ni el dia del seu sant. Jo, de petit, ho celebrava el 16 d’agost, l’endemà de santa Maria, el sant de la meva mare i de la majoria de mares del meu barri. El 15 d’agost era festa grossa: entremesos, arròs, pollastre rostit, rebosteria fina i cava semi dolç, i l’endemà només l…

OLOR DE PA

De totes les flaires produïdes per la civilització humana, la més primordial és l’olor de pa. És com un rastre de vida, invisible però transcendent, que vola de cantonada en cantonada per les ciutats mundanes o que sorgeix del cancell obscur d’una casa de poble.L’olor de pa emergeix de les pàgines dels llibres més antics i de les llegendes atàviques. Fins i tot els grans herois ploraven d’emoció quan tornaven a la seva Ítaca i sentien l’olor del pa de la casa natal, i els déus mítics es deixaven seduir per la seva sentor.No hi ha cap gran història que no la sobrevoli d’alguna manera, la cruixent i finíssima aroma del pa acabat de fer i no hi ha record d’infància sense olor de pa.La poeta xilena Gabriela Mistral deia que el pa exhalava la mateixa olor que la seva mare quan li donava el pit i era també l’olor dels amics desapareguts i de totes les valls per on havia passat.L’olor de pa ens remet a un forn que encara està calent, a la dignitat del flequer que ha passat tota una nit per f…

Via Verda

L’any 2003 en Xavier Coromines i Mainegre, ex-alcalde de Salt i activista ja de la bicicleta, em va fer conèixer la Via Verda que unia des de feia poc Girona amb Sant Feliu de Guíxols, resseguint gairebé en tot el seu recorregut l’antic pas del malaguanyat Carrilet, el tren de vapor que durant molts anys va traginar, per via estreta, les pageses al mercat de la ciutat immortal i els estiuejants a la blava badia dels ganxons.D’aquell descobriment en va néixer un llibret d’èxit molt discret que vam signar tots dos. Per fer-lo vam recórrer els trams de la via, després m’hi he passejat i l’he caminat diverses vegades, però mai ho havia fet d’extrem a extrem, a peu i sense desviar-me ni un mil·límetre de la senyalització. Per mi ha estat tot un descobriment perquè he vist paisatges que d’altra manera són de molt difícil contemplació.He caminat entre el blat de moro i els gira-sols, per la pineda fosca i la Vall d’Aro, he travessat aquells ponts que semblen els de Madison County i he vist e…

Mapping

Fa un parell d’anys a l’alcalde de Girona se li va ocórrer organitzar un Festival Internacional de Mapping. Té el seu mèrit, ho reconec. Li podria haver passat per la barretina un festival de Power Point o de Fulles de càlcul, però no, ell és més modern i agosarat, i això del mapping fa més patxoca. De tant en tant li surt la veta catolicona –catòlica i carrinclona–, però ell bàsicament és un enamorat de les més noves tecnologies.Sort en tenim els gironins d’aquest alcalde, que a més també exerceix –si no oblido res– de regidor de Cultura, de diputat al Parlament de Catalunya –on presidia la comissió de cultura– i de president de l’Associació de Municipis per a la Independència. Sort en tenim que, a més, també té temps d’empescar-se aquestes coses que ens il·luminen durant les xafogoses nits d’estiu.Però no m’he posat pas a escriure aquest article per a criticar-lo. Que el déu dels Manaies em perdoni si han cregut el contrari! El que em fa dubtar és la necessitat d’organitzar un festi…

COLOR DE ROSA

Els cels rutilants de tardor, les pedres immerses en els rius de muntanya, les flors que esclaten en els marges, o sigui, la matèria i tot allò que ens rodeja, no té cap color determinat, el color és una il·lusió humana, com tantes altres coses.Només hi ha color en la llum, en els raigs de sol que ens cauen com llances damunt del cap. En l’infinitesimal espai de cada raig s’hi contenen tots els colors, tots els matisos, tota la gamma de tonalitats que l’ull humà és capaç de percebre.Quan un d’aquests petits fiblots de llum rebota en el pètal d’una rosa és quan es produeix el miracle. La flor absorbeix la llum, però no tota, una part la rebutja i això és el que veiem. El color de la rosa és el color que la rosa no vol.Una rosa és una rosa, menys el color de rosa i de la mateixa manera el món és el món, menys el color blau que es projecta cap al cel. El nostre planeta ofereix aquest aspecte fins a les envistes de Plutó, més enllà el color no està garantit, segurament es va diluint cap u…

Els Encants, Museu Nacional

Deia Albert Camus, a l’inici de la seva novel·la La Pesta, que per a conèixer bé una ciutat s’havia de saber com hi viu la gent, com menja, com estima i com mor. Potser gràcies a aquesta lectura, sempre que viatjo, m’agrada visitar els cementiris, més que els museus, les esglésies o els monuments, perquè és allà on es trobava l'essència del que havien estat i del que eren els seus habitants. Ara, amb la proliferació de cremacions, ja no és el mateix.Hauríem d’actualitzar la frase de Camus, s’imposa dir-ho d’aquesta manera: Si vols conèixer una ciutat –o un país– has de saber de què viu la gent, de quina manera i amb qui s’endeuten, quina mena de fast-food mengen, qui coneixen a través del Facebook i, sobretot, que és el que rebutgen, el que llencen a les escombraries i el que venen de saldo en els mercats de vell.Els Encants Vells és un d’aquests indrets. Ja fa uns anys es va traslladar a una nova ubicació, a la part sud de la plaça de les Glòries Catalanes, sota una coberta en fo…

Els caçadors

Hi ha caçadors de moltes menes, de fet l’ésser humà és un depredador nat i tots, poc o molt, portem als nostres gens des de l’inici dels temps la informació primordial que, en un moment donat, ens pot convertir en una poderosa màquina de matar o en un Tartarí de Tarascó, aquell famós personatge provençal que volia caçar lleons a l’Àfrica i ja es marejava tot creuant el Roina pel pont de Beaucaire. Aquesta setmana vam conèixer la penosa notícia de la mort del lleó Cecil a mans d’un caçador americà, previ pagament de 50.000 euros. De primer va córrer la brama que el paio aquest era espanyol, de fet era comprensible que les autoritats zimbabueses ho pensessin, perquè els caçadors espanyols són habituals en aquesta mena de caceres, per davant dels de molts altres països. En això sí que destaquen els habitants de la Meseta, s’ha de reconèixer. Què hi farem, els agrada la cacera d’animals exòtics i les Corridas de Toros i tot allò que els fa sentir més mascles, la «Marca España» és una co…