Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2015

La plana

Vivim en un país completament arrugat. Sembla com si en els temps primordials un dels nostres pares fundadors s’hagués passejat a cavall amb els plànols de Catalunya a la butxaca i després hagués modelat aquesta terra a imatge i semblança del paper rebregat.El concepte de “plana” o de “planura” el reservem per a entitats territorials pintoresques, reduïdes o relatives. Una plana és el que es pot veure a la Meseta espanyola o al centre d’Europa, les nostres planes són petitones, de butxaca, i sempre rodejades de muntanyes com a mínim per tres dels seus costats.La plana ens emociona quan està habitada per gent civilitzada i culta, i ens fa basarda quan la intuïm com un desert vigilat per beduïns. Sabem que el món és rodó, però ens agrada pensar que és pla com el palmell de la mà, d’una mà que demana o que implora.Les muntanyes ens inquieten, perquè la vida té una tendència irrefrenable a rodolar cap a baix, i tot ens pareix inestable i provisional. El mar és ignot, inabastable, i l’habi…

L'estiu de les llistes

Recordo una època molt i molt remota en què a l’estiu els periodistes havien d’inventar-se les notícies perquè l’actualitat no donava per gaire més que algun accident a la carretera i les vacances plastificades dels famosos. A l’hemisferi nord fins i tot s’aturaven les guerres a causa de la calorada, cap al sud feien temps filmant documentals de pingüins i als tròpics els conflictes estaven tan enquistats que ja no eren ni notícia. Aquests darrers anys, des de l’estiu aquell en què ens van tombar l’estatut, l’ambient polític s’ha anat escalfant cada vegada més, fins a arribar a aquest juliol de la gran calorada en què la cosa ja està a punt d’explotar. Qui no està ocupat intentant quadrar llistes electorals, ho està pensant si votarà la llista unitària o quina de les altres. El 27 de setembre estem cridats per allò que els poetes en diuen «la història» a dir la nostra i el país ens espera anhelant.Com era d’esperar en temps de sequera intel·lectual, les xarxes socials baixen com un ri…

Els bombers

És evident que hi ha feines més dures que altres, professions que exigeixen un plus d’esforç, de dedicació i, si és vol, de vocació. Metges i personal sanitari, bombers, cossos de seguretat en general, mereixen tot el nostre respecte i admiració, perquè molts de nosaltres –entre els quals m’hi compto entre els primers– probablement no tindríem el valor suficient per exercir-les, sobretot en els moments delicats, de crisi.Tot es pot aprendre i reconduir, però en una emergència sempre esperem que acudeixen els que estan preparats per fer-ho. L’altre dia a Girona vam poder contemplar des de l’espai ciutadà una tasca, la d’apagar un foc forestal, que habitualment només podem veure a través dels mitjans de comunicació. Jo mateix em vaig creuar amb un comboi de dotacions dels bombers i em vaig emocionar com quan de petits, al cinema parroquial, veiem que el setè de cavalleria venia a salvar als bons.Molts d’aquells camions portaven pintats als seus flancs missatges de protesta per la falta …

EL SILENCI DE LES FORMIGUES

Abans, quan les pessetes valien dos rals i el temps es comptava en hores velles, els referents eren els clàssics, i si Josep Pla volia parlar de les cigales, es remetia a les faules de Lafontaine. Ara, en canvi, quan ja hem passat pel sedàs de la modernitat, els referents en els serveixen en safates hollywoodianes.El mite de les formigues treballadores i previsores l’inventà Lafontaine, però a les noves generacions els ha arribat a través de pel·lícules com “A Bug’s Life”, que aquí es va traduïr per “Bitxos”. Les formigues són simpàtiques i les cigales només pensen a tocar la carraca. Però Pla ja ens avisava d’aquest error i, al magnífic llibre “Les hores”, ens deia que, contraposat al so de les cigales, el silenci de les formigues és sinistre i reticent, àvid i avariciós.Les formigues sempre han tingut bona premsa i ara tampoc voldria desmentir-ho del tot, a mi sempre m’han apassionat les formiguetes, però del que volia parlar era de cigales, aquests insectes hemípters d’ulls paranoi…

Mercè

Mercè, no he pogut, o potser no he volgut dir-te adéu. No m’hi han acompanyat les cames, ni el cor, ni l’humor que no sempre em freqüenta. El cor se m’ha encongit pensant que alguna cosa imprescindible em faltarà a partir d’ara, la nostra ciutat ja no serà el que era sense les síl·labes del teu nom. Les cases del riu em miraran amb ulls inquiets i l’àngel del bronze oscil·larà lleument cada vegada que constatem la teva absència.Mercè, tu i en Narcís, en Narcís i tu. Girona cisellada en les ombres i les clarors, Girona transcendint la grisor de les pedres i de l’existència orgànica. Ets una imatge projectada en l’aigua del riu, i l’aigua del riu et contindrà eternament, més enllà de dubtes heraclitans. Ets un present que ens acompanyarà linealment, un record crepuscular que flotarà cada capvespre entre les branques de la Devesa i, sinuosament, pels carrers grisos i en les hores més solemnes.Mercè, avui ja no llegiràs el meu article, t’he perdut com a lectora i et trobaré a faltar, segu…

L'ESTIU DE TURNER

L’abril de 1815, després de tres anys de gran activitat volcànica, va explotar el Mont Tambora en una de les illes petites de la Sonda a Indonèsia. Dels seus 4.300 metres d’alçada només en van quedar 2.700, la resta es va volatilitzar en l’atmosfera. El resultat d’aquella catàstrofe, l’explosió més gran que ha conegut mai la humanitat, va ser un estiu sense estiu, amb nevades i gelades que arruïnaren la majoria dels cultius a Amèrica del Nord i a molts països d’Europa.El 18 juny d’aquell mateix any, Napoleó Bonaparte s’enfrontava al seu destí definitiu a la planura de Waterloo, després de la tornada de l’exili, en allò que s’anomenà “l’Imperi dels Cent Dies”. Una pluja torrencial durant la nit va enfangar els camins i l’exèrcit francès quedà retingut durant unes hores decisives. Aquella pluja i la fredor hivernal que l’acompanyava era produïda per la cendra del volcà que havia esclatat a l’altre costat del món.Paral·lelament a tot això, Joseph Mallard William Turner, artista romàntic …

Tota cuca viu?

El meu avi em deia que a l’estiu tota cuca viu. A mi francament cada vegada em costa més passar aquests estius sota teulada, sufocants i inclements, però a la vegada m’adono que per a la majoria de la gent és una estació benigna, on tot, o gairebé tot els surt gratis. Amb molt poca roba es passa, poden dormir a qualsevol lloc i es pot passejar per on es vulgui amb una ampolla de cervesa a la mà. Les deixalles es llencen on et plagui i es pot cridar fins a la matinada sense que ningú et cridi l’atenció.Podran dir que repapiejo o que m’agrada anar a contracorrent, però cada dia enyoro més els hiverns, els matins freds, les nits plujoses. Són, com ho diria... més civilitzats? El que em queda clar és que la calor canicular incita les més baixes passions, les dels uns i les dels altres, i que el resultat de tot plegat és més aviat patètic. Totes les cuques viuen, i salten, i ballen, però jo més aviat el que voldria és posar-me en estat d’hibernació.És evident que la raça humana no està fet…

Catalans i altres rareses

Els catalans som gent rara i no per vocació, ni per voluntat manifesta, de fet nosaltres sempre hem volgut ser normals. Els vells militants exiliats que van tornar al país a finals dels anys setanta sempre ens acabaven confessant que ells, més enllà de projectes revolucionaris, el que volien i desitjaven durant el curt període de la República i després durant els anys de la guerra, era ser com els altres països més avançats del món.Però, des d’una perspectiva celtibèrica, els catalans sempre hem estat una raresa, fins i tot més que els bascos. No hem d’oblidar que en l’essència castellana hi ha molt d’ADN basc i que el català és un corpus estrany, producte d’una barreja llatina, desembarcada directament a les platges d’Empúries, amb una altra gairebé germànica vinguda de la capital de l’imperi, que com tothom sap al segle X era a Aquisgrà.Els catalans ara hem decidit anar a la nostra, seguir el nostre camí cap a la modernitat. Ho fem perquè ens sentim deutors de tots aquells que ho va…

APUNTS DEL NATURAL

D’entrada hi ha unes quantes coses en el paisatge d’estiu que són impossibles de començar a esbossar en el dibuix: el cant incessant de les cigales, la bonior dels insectes voladors i dels ocells que els persegueixen, les olors enceses que es coven a les vores dels camins i la llum excessiva que esborra totes les línies.Els paisatges d’estiu no tenen un fons ni una forma completament definits. La perspectiva es fon en el punt de contacte del sol amb l’atmosfera i els núvols desapareixen espaordits. Les figures humanes s’amaguen en els racons ombrívols o bé passen sense deixar traça, sota el raig d’escalfor que tot ho inunda.L’horitzó és una línia discontínua i erràtica, tallada aquí i allà per esquitxos de llum i d’eternitat. El meu record del paisatge estival és un apunt del natural, però amb un biaix abstracte, els colors es barregen i els volums es dissolen en formes toves, que es dobleguen sobre elles mateixes.Només els grans artistes del tombant de segle –del XIX al XX– van ser c…

Paco i Serrat

Les caloroses nits d’estiu a ciutat tenen l’avantatge que t’ofereixen la possibilitat d’assistir a innumerables actes a la fresca i de retrobar-te, a vegades, amb la teva mateixa ombra, projectada per cançons que han anat conformant lentament la banda sonora de la teva vida. Aquest any, separats escassament per set dies, he pogut escoltar de nou i en viu les veus ja cansades, però encara en actiu, de Paco Ibáñez i Joan Manuel Serrat.Tant l’un com l’altre  m‘acompanyen des de fa més de quaranta anys. En Serrat fins i tot des d’abans de poder-lo escoltar en un disc; recordo que la lletra d’aquell «Ara que tinc vint anys» la vaig llegir en una mena de full en ciclostil rebregat de passar per moltes mans. I sóc també dels que encara poden recordar en Serrat cantant el «La, la, la» en català en un gairebé clandestí petit disc de vinil.Paco Ibáñez ja va entrar en la meva vida a través del casset, aquelles cintes que de tant en tant s’entortolligaven i les havies d’arreglar posant un bolígra…

Somnis i tatuatges

Algú va dir que els nostres somnis van ser bons mentre van durar. I és així, perquè després, quan et despertes amarat de suor, tot s’esvaeix i només queda el regust amarg d’allò que podia haver estat. Els somnis són una font inesgotable de melangia, però nosaltres hem estat fets per viure la vida real, la que ens exigeix pagar a la caixera del supermercat, la que ens demana alleujar la bufeta de tant en tant, o la vida real que ens fa caminar de puntetes damunt la sorra ardent de la platja.Sovint, quan veig els joves de l’edat dels nostres fills pel carrer amb la mateixa cara de gamarussos que fèiem nosaltres a la seva edat, penso que els de la nostra generació vam tenir una sort immensa de no néixer en una època, com aquesta d’ara, en què la moda imposa tatuar-se el cos. Si fos al revés, ara ells ens haurien de veure amb tota mena de coses rares penjant flàccidament dels braços i de les cames. Grups musicals ja oblidats fa temps, sigles de partits polítics que voldríem oblidar i que …

LA TERRA CREMA

Quan veiem que s’acosta la canícula amb ineluctable ferocitat, és hora de posar-se a cobert. Qualsevol ombra és benvinguda, un bri de branca que projecta uns centímetres d’obaga damunt la vorera ens fa variar el nostre camí per aprofitar-la i esperem el torn al pas de vianants acotxats per l’ombra del semàfor.El sol no perdona, sobretot durant les hores de regnat indiscutible. Els raigs cauen com punxes que es claven damunt la closca dels pocs vianants que gosen desafiar-lo. Qui més qui menys intenta amagar-se, caminant d’esquitllentes per sinuosos carrers ombrívols, pels quals en una altra època de l’any només hi transiten gossos sense amo i gats escuats.Viure a l’estiu a ciutat és una mena de penitència pels excessos comesos durant la resta de l’any. A la meitat del camí de la vida ensopeguem amb aquest infern estival, on els nostres pecats es couen en una mena de brou d’asfalt i de ferro roent. I com si no n’hi hagués prou amb la cremor evident del sol, a més també hem de suportar …

Grècia

Grècia és un país estrany, com un pop menut damunt les roques dels Balcans, estén els seus braços per les innumerables illes del mar d’Ulisses. La República Hel·lènica va néixer després de revoltar-se heroicament contra l’Imperi otomà i encara viu en un estat de recel permanent amb el seu gran veí turc. Amb un ull mira cap a la Rússia ortodoxa i amb l’altre cap a l’Europa racional, totes dues hereves de la seva vella història. La Grècia antiga és el bressol d’unes quantes coses que encara considerem importants: la cultura, la democràcia, la filosofia, els Jocs Olímpics, la literatura, la historiografia, les ciències polítiques, els principis científics i matemàtics, i el teatre. Es vulgui o no, és un bon currículum per a un país tan petit, i els grecs ho saben i ho exploten, només faltaria!Però Grècia mira al mar, com no podria ser d’altra manera en un territori amb més zona costanera que França, Espanya i Portugal junts, i exerceix el seu poder geopolític en la regió. Des de mitjans …