Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2015

VINYES VERDES VORA EL MAR

Sortint de Figueres, si agafes la carretera de Llançà i goses anar més amunt, sembla com si, després de Portbou, el món s’hagués de fondre sota els teus peus. La carretera s’enreda i s’encabrita, i et rep una duana fantasmagòrica digna d’algun indret del tercer món. Després baixes cap a Cervera de la Marenda, un poble que s’emmiralla en Portbou, amb el fons brut de la mateixa decadència. T’adones que al rètol de l’hotel de la Vigne li falta una “g” i que l’aspecte del restaurant de la Dorade evidencia que ha passat per temps millors, i un edifici paorós, en equilibri precari entre la carretera i les vies del tren, que segurament acollia dependències ferroviàries, projecta la seva ombra inquietant damunt les onades que esclaten contra les roques nues. Però més amunt tot torna a canviar i el paisatge s’espolsa la caspa de la frontera, ens acull amb feixes de vinya i cartells que anuncien, en francès, l’eterna dolçor del vi de Banyuls. La capital de la Marenda estén els seus braços al volta…

Elles i els altres

Girona és una ciutat petita, en el cor vellutat d’un país que reneix cada primavera, entre olors de marge, de purins i de polígon industrial. Cada quatre anys els ciutadans són cridats a triar els seus representants al govern municipal, un consistori que es reuneix a la Casa de la Vila, en una sala revestida amb pedres de l’antiga muralla, un indret que antigament fou seu també de les mesures municipals i situat molt a prop d’una capella, de la qual encara es conserva una torre amb unes campanes que s’ajunten –amb tocs menuts de bronze– a la cridòria interminable del nostre temps. Aquest any, el quinzè d’aquest segle, Girona tornarà a triar entre les forces de progrés i els de tota la vida, entre els que han governat la ciutat durant alguns decennis i els que ho han fet des dels segles dels segles. Darrerament aquests segons han volgut convèncer els ciutadans del poc que separa els uns dels altres, perquè les ideologies –diuen– van morir enterrades per la runa produïda en l’enderroc de…

La covardia de l'oblit

A vegades sembla que la història no avança, que dóna voltes sobre si mateixa, que recula i que vacil·la. És el que veiem aquests dies al Mediterrani o en el record de l’holocaust armeni. Fa cent anys de moltes coses, unes les celebrem i altres encara les patim. Ara fa uns mesos es va recordar, sobretot a França, l’assassinat de Jean Jaurès, socialista i pacifista, mort just abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Aquest aniversari de Jaurès encara continua viu al país veí amb la publicació de biografies i de textos, i en una pàgina web que cada dia publica discursos i intervencions públiques d’aquest gran visionari de la política europea. Ara, per exemple, s’acaba de publicar la primera intervenció de Jaurés en defensa del poble armeni a la tribuna del parlament francès, el 3 de novembre de 1896, i sembla que fou ahir. Jaurès parlava de l’Europa hipòcrita, gemegant i còmplice, que fa causa de la raó diplomàtica i econòmica en comptes de defensar el dret dels pobles i la justícia…

LA FLOR D’UN DIA

Vivim en un país on la gent no llegeix, o llegeix poc, o el poc que llegeix ho llegeix malament. La ignorància és la norma, la cridòria és la llei, i les programacions televisives semblen el producte metòdic dels poderosos per a destruir la intel·ligència. Quinze segles de catolicisme rampant i incomptables anys de dictadura han deixat aquest país en aquest estat. Què són quatre dècades de democràcia? Simplement unes gotes d’aigua en el desert. Ens costarà encara Déu i ajuda –i potser l’ajuda d’algun altre déu més benvolent i culte– sortir d’aquest marasme. I no és un simple problema polític, és una qüestió arrelada profundament en la consciència col·lectiva. L’educació i la cultura no són prioritàries i fins i tot se’m fa difícil explicar-ho perquè pot sonar a obvietat. A aquest pas haurà de passar encara molt de temps per posar-nos al dia, però el temps s’esgota i cada dia l’enemic s’enforteix. Els autors que presenten il·lusionats els seus llibres per Sant Jordi veuen com al cap d’uns …

Error 404

Tot i que cada dia pot ser-ho, avui és el Dia de la Terra. Una jornada en la qual ens convoquen a meditar sobre els problemes mediambientals i el canvi climàtic. Curiosament, tal dia com avui de 1915 es va utilitzar per primera vegada el gas verinós a la Primera Guerra Mundial. El Dia de la Terra també podria ser un bon moment per a meditar sobre la tendència a l’autodestrucció que pateix la raça humana. Mircea Eliade, que va passar tres anys a l’Índia estudiant sànscrit i filosofia índica, va dir una vegada que «Estem fets a la inversa. Així naixem. Establir l’ordre significa desfer en nosaltres la criatura». Els humans, potser influïts també per la mitologia clàssica, anem caminant cap enrere per poder entrar definitivament en el regne de la mort tenint sempre el passat davant dels nostres ulls. Eliade va morir un 22 d’abril, el mateix dia que, 262 anys abans, naixia el filòsof prussià Immanuel Kant. Fill d’un modest guarnicioner, Kant ha passat a la història com a paradigma de vida m…

L'essencial

El temps és un delicat sistema de rodes dentades que engranen les unes amb les altres i que s’ha d’anar amb compte de no forçar. El temps passarà suaument damunt dels nostres caps i nosaltres també passarem. Tot acaba girant en la mateixa direcció, encara que a vegades la majoria de rodes ens sembli que voltin en direcció contrària. El temps ens consumeix i nosaltres també el consumim a ell. Vivim arrapats a la terra, però la terra és, si fa no fa, com a tot arreu. Els cels no són millors ni pitjors que en altres latituds i la gent té els mateixos somnis, les mateixes pors, els mateixos dolors i uns anhels gairebé idèntics als nostres. L’essencial de tots nosaltres cabria en puny tancat i tot el coneixement de la humanitat és com el pol·len d’una petita flor en la immensitat de l’univers. No sabem d’on venim i furguem amb un afany incansable en les entranyes de la terra, buscant el tresor ocult dels nostres avantpassats. No sabem cap on ens dirigim i mirem angoixats un horitzó que sempr…

LA VIDA I LA LLUITA

La vida és com un parany que ens atrapa amb les seves urpes rovellades. Només néixer ja plorem i ens passem mitja vida queixant-nos. Tot ens sembla malament, sobretot a mesura que ens anem fent grans. Cada dia ens assalta la sensació de sentir repetidament les mateixes experiències, d’haver escoltat les mateixes veus pronunciant les mateixes paraules i d’haver trepitjat els mateixos indrets enfangats. Tot està fet, tot està dit, però alguna cosa ens empeny a seguir endavant. Ens repartim els papers: quan un està content, l’altre està trist; quan un guanya, l’altre perd; quan un mor, l’altre neix. La vida s’alimenta d’aquests impulsos contradictoris, mentre el món va girant contínuament. El pas del temps i les estacions de l’any, van alternant els colors del paisatge i nosaltres ens hi adaptem amb el mateix esperit dels camaleons. Les generacions humanes se succeeixen les unes a les altres. De petits ens reconeixen a la cara les mateixes ganyotes dels nostres avis i després ens emmiralle…

Ha mort Teresa Rebull

Ens ha deixat la Teresa Rebull, el seu record 
i el seu exemple ens acompanyarà sempre.
Jo sé que un dia
Ens trobarem tu i jo
Potser pel teu riure
Potser pel meu plor.
O l'escapadís gest!
D'un mot llançat al vent
Del teu cos del meu cor
El teu bes sobre el meu.
Jo sé que un dia
Ens trobarem tu i jo
Nets d'hipocresia
Vençuda per l'amor.
Jo sé que un dia
El teu riure, el meu plor
Del teu cos del meu cor
Ens trobarem tu i jo.
(La Teresa va musicar aquest poema de Josep Sebastià Pons en el seu àlbum Visca l'amor)

Esports ciutadans

La pràctica de l’esport ha esdevingut un fet comú en el nostre entorn. De bon matí ja podem veure gent, amb vambes i samarreta, saltironejant per les voreres. L’esport és salut i qui és que no vol estar sa? Però no n’hi ha prou amb aquesta mena de pràctiques solitàries, també s’ha d’anar al gimnàs a saltar i a suar per un mòdic preu. Si no vas al gimnàs no ets ningú, perquè l’esport també és una convenció social.   A Girona tenim la sort de poder gaudir, entre altres de més petits, d’un gran gimnàs al Parc del Migdia, en una zona ben cèntrica de la ciutat. Aquest establiment ensenya les seves bondats a través d’una pàgina web on ens diuen que «contamos con 4.500 metros cuadrados repartidos en un amplio espacio con Spa y Zona de Aguas, Sala de Fitness con tecnología de última generación, dos piscinas climatizadas, cuatro salas para realizar actividades colectivas y área de Fisioterapia». Es veu que amb tantes coses es van oblidar de traduir la pàgina al català, però vaja, aquesta no és …

El país va bé

El món que ens envolta cada dia no sol tenir cara ni expressió, la realitat és muda, sorda i cega. A tot estirar veiem màscares, ombres projectades al mur, com en aquella caverna de Plató. Quan caminem pel carrer no mirem a la cara de la gent, ni escoltem les seves veus. Quan parlem deixem anar paraules buides, frases fetes, perquè la realitat és fràgil i a vegades et pot explotar per on menys t’ho esperes. Avui la dependenta de la fleca de la cantonada m’ha confessat que fa mesos que no cobra. La seva empresa, que administra vuit fleques a la ciutat de Girona, va malament. Els comptes no surten i probablement el cotxe de l’amo és gros i consumeix molta gasolina. Els han dit que sort en tenen encara de tenir feina. Sembla com si tenir feina i cobrar sigui la rehòstia. La meva amiga de la fleca parla amb les seves companyes per telèfon i deixa anar sospirs d’angoixa i fins i tot algun conat de llàgrima, jo mentrestant fullejo el diari i fa l’efecte que el país va bé, per tant els problem…

EL COS DEL PAISATGE

En totes les llengües, gran part de les expressions per les quals es designen les coses del nostre entorn provenen del cos humà, de les seves parts, dels seus sentits i de les seves passions. De la punta de terra que entra mar endins en diem “Cap”, de la depressió en una carena utilitzada com a lloc de pas, “Coll”, la desembocadura d’un riu l’anomenem “Gola”, la porció de mar que entra terra endins, “Braç”. Parlem també de la “boca” d’un túnel i d’un “grapat” de sorra. El vent “xiula” i l’onada “murmura”. El cos humà és la mesura de totes les coses i cada llengua ens pot fornir d’una quantitat ingent d’exemples en aquest sentit. Transformem el paisatge i ens transformem en paisatge, som al centre d’un univers que hem bastit al nostre voltant. Els camps, els carrers, els edificis, són sempre relatius i mesurables. Tot allò que es desvia d’aquesta escala esdevé inimaginable. El temps geològic, les distàncies siderals i les quantitats matemàtiques gegantines. Però també les minúscules, come…

El vigilant en el camp de colza

El vigilant en el camp de sègol és la traducció literal del títol d’una famosa novel·la de J.D. Salinger que, literalment, no vol dir res. Però s’ha de dir que ha fet fortuna i ara a mi em serveix d’ham perquè vostès piquin i llegeixin el que vull explicar en aquest article. No parlaré exactament d’adolescents psicòtics, ni de problemes d’angoixa o d’inadaptació social. Els parlaré de com em sento aquests dies, quan a la meva ciutat una minoria religiosa intenta remar a la contra. De fet cada any per aquestes dates, des que tinc ús de raó, he d’escoltar i de contemplar el lamentable espectacle dels que desfilen pels carrers disfressats de coses vàries i adorant simbologies dubtoses. Ho respecto i ho tolero, però ara, per acabar-ho de rematar, ens han instal·lat a Girona un monument on ens pretenen fer recordar constantment el que ja hauria d’haver passat definitivament al grau d’anècdota de la història. És al·lucinant que a hores d’ara a algú li sembli normal i positiu –perquè és «una t…

Silenci

El silenci és com la base de la pizza: pots posar-hi formatge, pernil, tomata, pinya o el que sigui, però sense la base seria només una massa informe que no podríem menjar-nos ni amb cullera. Ja em perdonareu aquesta metàfora un pèl estúpida, però no m’ha vingut al cap res millor per començar l’article, deu ser que tenia gana i que patia en silenci. M’agrada la paraula perquè és el fonament de qualsevol relació humana i m’agrada la música perquè ens fa ser millors, però cada vegada m’agrada més el silenci, o, en la seva absència, la mínima remor possible. Tolero bé els sons primordials de la natura i algunes taquicàrdies tecnològiques, però no les estridències, cada vegada més imperants, d’això que acceptem gairebé sense reflexionar i que anomenem «vida moderna». Algú podria pensar que és perquè em faig vell, però la realitat és que no m’han agradat mai. Per mi sempre ha estat un suplici entrar en ambients sorollosos. El brogit ensordidor de les discoteques i dels concerts de rock, o el…

EL TEMA DEL MOMENT

Segurament el déu de la Bíblia va crear el món en primavera, les deïtats de l’Olimp, si els comptes no em fallen, ja s’ho van trobar fet, però és igual perquè a ells també els hauria inspirat la bellesa eterna de les primaveres primordials. Cada primavera sembla un miracle, les fulles que s’obren lentament, els cels que canvien de color a cada instant i les formigues que surten de cacera sobre el marbre de la cuina, cercant engrunes de pa i polsims de sucre. A cada primavera renaixem i les velles dames intenten equilibrar com poden l’estat de comptes de la seva vida. Les primaveres des de sempre han inspirat els trobadors. Barbara cantava allò de “la nostra primavera sempre té raó” i Trenet deia que “l’amor és en l’aire”. Salvatore Adamo ens advertia que la primavera s’amagava sota la neu i els Beatles sentien com el gel es fonia lentament a “Here comes the sun”. Tant s’ha parlat i cantat, que la primavera ha esdevingut com una mena de trending topic perpetu, un lloc comú de la poesia, d…

La realitat i la veritat

Cada veritat crea automàticament un univers paral·lel on és mentida. Però el problema és que mai som conscients de quin és l’univers on ens ha tocat viure. Recordo perfectament, com si fos ahir, quan contemplàvem en directe la caiguda de les torres bessones. En aquell nefast onze de setembre vam tenir la sensació d’estar veient una vulgar superproducció cinematogràfica, malgrat tenir molt clar que allò era real, semblava que succeís en una realitat paral·lela. La veritat posseeix la inquietant estructura de la ficció, però per molt que ens expliquin que un copilot d’una gran aeronau comercial sigui capaç d’estavellar-la conscientment amb cent cinquanta persones a bord, nosaltres no ens ho podem creure. La possibilitat és tan remota i tan inversemblant, que només li pot passar pel cap a un guionista cinematogràfic mal pagat i amb molt poca imaginació. Però la realitat s’imposa, crea les seves lleis i ens deixa sempre astorats. Probablement Déu és perfecte, però en un altre univers, en aq…