Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2015

Manaies

Pels que són de fora de Girona, vull dir en un radi de 150 quilòmetres al voltant de les venerables pedres del barri vell, us explicaré que els Manaies són una mena de comitiva de gent disfressada de soldats romans i que obre pas a la processó de setmana santa. Explicar-ho a algú de fora d’aquest cercle que acabo de dibuixar seria molt més difícil i caldria potser un article molt més llarg que aquest. Aquí ens movem en un món de sobreentesos i no ens cal especificar. Vostè ja m’entén...Els Manaies representen una de les més ràncies tradicions gironines i reprenen el fil d’una Girona més rància encara, que alguns voldríem oblidar i que ells ens recorden marcant el pas amb la fèrria disciplina de les legions romanes. Aquest any la confraria que els agrupa –la de Crist Crucificat– celebra el 75 aniversari de la represa d’aquesta tradició, o sigui el 1940, just en el moment més fosc de la repressió franquista, quan encara morien cada dia desenes de persones afusellades als murs del cement…

Reflexió sobre el turisme

El sabeu aquell acudit sobre un jueu que era l’encarregat d’esperar davant la sinagoga la vinguda del Messies? Dia i nit, s’estava sota la pluja i la neu, i malgrat que no cobrava res i era la riota de tothom, ell ho acceptava amb entusiasme perquè considerava que era una «feina fixa» i amb els temps que corren s’ha d’acceptar tot. El turisme a casa nostra a vegades l’acceptem i el desitgem sense pensar-hi gaire, sense reflexionar i després ens passa el que ens passa.El país i les ciutats, en primer lloc, han de ser indrets bons per viure-hi i s’han de pensar i gestionar des d’aquest punt de vista, fer-ho tenint en compte altres paràmetres és un error greu. És evident que s’ha de pensar també en el turisme quan es projecta el territori, però no s’ha de pensar mai el territori en funció del turisme, sobretot perquè el turisme no és una massa compacta amb els mateixos gustos i les mateixes necessitats, cada turista és un individu, exactament com els que habiten el territori.S’ha de teni…

RÈQUIEM

Sovint dibuixem el món en cercles concèntrics. Nosaltres vivim al mig d’aquest univers petit, apamat, quotidià. La societat, la història i el progrés de la raça humana es  difumina a mesura que la nostra percepció es perd en l’horitzó inaudit de la vida. Tot allò que passa en l’entorn immediat ens afecta intensament i el que succeeix lluny ho relativitzem amb una operació mental que equival al quadrat de la distància.Quan els esdeveniments esclaten amb virulència i ens envaeixen notícies de catàstrofes, accidents o conflictes,  els mesurem en funció de l’afectació personal. Quan cau un avió generalment és una notícia més, però si en aquest vol hi ha noms i cognoms, rostres familiars, ho considerem una tragèdia i realment aquest és el nucli dur de qualsevol tragèdia. L’abstracció pot ser un drama, però la tragèdia sempre va al moll de l’os.Jo també vaig agafar un vol com aquest, de Barcelona a Dusseldorf, i per anar també a un fira comercial. Recordo el mar brillant amb mil reflexos, e…

Urbanisme i caos

Als rudes habitants d’aquestes terres ens mareja passejar-nos per les ciutats centreeuropees, no estem avesats a les grans perspectives urbanes, a les avingudes rectes enfilades per edificis coherents amb la seva amplada. Hem viscut tota la nostra vida en ciutats caòtiques, de carrers recargolats i bonyeguts com les entranyes d’un gripau. La nostra idea de l’urbanisme comença i acaba on va deixar-ho el senyor Cerdà.També és cert que en molts indrets d’Europa l’urbanisme els va venir imposat del cel. Les bombes dels aliats, més enllà de la seva intenció primera, van ajudar a dibuixar nous entramats urbans més generosos que els antics. Aquí no vam tenir aquesta sort, diguem-ne així, i ens va tocar heretar directament unes realitats urbanes gairebé intactes des de l’època feudal.La Catalunya industriosa de finals de segle XIX i de la primera meitat, llarga, del XX, no va comprendre mai la importància de l’urbanisme. Només cal mirar els caps de comarca per comprendre aquesta tràgica reali…

GEOGRAFIA HUMANA

La geografia és l’art de saber el que trepitgem, però no és una ciència exacta. Les fronteres es redibuixen i després s’intenta fer-ho quadrar amb la complexa existència de les realitats socials. Fins i tot la geografia física és volàtil, la sorra de les platges va i ve, els rius es mouen del seu curs, neixen illes i en desapareixen d’altres, i el formigueig constant dels humans acaba per redefinir-ho tot.Recordo que de petit tenia un immens mapa d’Europa penjat a la paret, amb els països de colors suaus i la immensa taca blava de l’oceà Atlàntic, d’on sorgia un misteriós punt anomenat “Buque K”, i recordo també les ombres encara més misterioses de Letònia, Estònia i Lituània, gairebé camuflades entre el verd inesgotable de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques.La geografia i el temps, com el nitrogen i la glicerina, quan es barregen poden esdevenir un producte inestable i perillós. A vegades la història ha de córrer al darrere de la geografia sense poder-la encalçar. Totes l…

La pesta

«Doncs ell sabia que aquesta multitud joiosa ignorava el que es pot llegir en els llibres, que el bacil de la pesta no mor ni desapareix mai, que pot romandre durant decennis dormit en els mobles, a la roba, que espera pacientment a les alcoves, en els cellers, en les maletes, els mocadors i els papers, i que pot arribar un dia en què la pesta, per desgràcia i ensenyament dels homes, desperti les seves rates i les mani a morir en una ciutat feliç.» (Albert Camus - La Pesta)
Cada dia em llevo amb més brutícia a les orelles, m’ho hauré de fer mirar. És una mena de cera enganxosa produïda pels programes informatius de primera hora. Són com una barreja de coses que no pots identificar del tot i que no t’acabes de creure, perquè els periodistes són gent de llengua ràpida i de bon matí el cervell encara no rutlla a la velocitat adequada. Mentre em prenc el  cafè o em rento les dents, un tsunami devastador sorgeix de la meva ràdio.Hi ha coses que he decidit no creure’m fins que no m’he netej…

Àligues i claudàtors

Vivim en un món on tot té data de caducitat, no només els iogurts, tot allò que no és nou, modern i atractiu, aviat passa al cubell de les escombraries. No sé on pensa llençar la Universitat de Girona el, ara ja amortitzat, logotip de l’àliga que l’ha identificada des de data tan llunyana com aquell 1992, que ara per a alguns ja sembla el passat més remot.Amb el pas del temps tot envelleix, és cert, i per tant s’ha de renovar constantment. És probable que la imatge corporativa de la UdG necessités aquesta renovació, però canviar-ho dràsticament tot em sembla un greu error. Hi ha universitats que conserven el seu emblema inicial des de fa una centúria i, sense anar més lluny, la Universitat Autònoma de Bellaterra en té un dissenyat l’any de la seva creació, el 1968.Pot no agradar l’ús de la tipografia al voltant del logotip i l’ús anàrquic que se’n fa després d’un temps d’utilització. Cal un llibre d’estil i aplicar-ho, però això no té res a veure amb el canvi que s’ha fet. Altra cosa …

LA COSTA ROJA

D’entrada algú es pot pensar que estem parlant d’alguna destinació turística del litoral mediterrani, però es tracta d’un punt determinat, tirant a inhòspit, entre Sant Julià de Ramis i Medinyà, és la fita geològica que separa, o que uneix, la plana de l’Empordà amb la de la Selva. Una mena de coll entre dues muntanyetes, acolorit per un sòl vermellós.Des de la prehistòria que és un indret de pas i de residència. Innumerables murs antics que s’alcen encara pels encontorns en donen testimoniatge.La Costa Roja és rica en llegendes i històries de trabucaires i de viatgers, i de fades anomenades “goges” que es banyaven en gorgs idíl·lics que van desaparèixer ja fa molt de temps.Tota la història d’aquest país ha passat per la Costa Roja, la història menuda i la que s’escriu amb lletres capitulars. Els soldats de Cèsar, de Carlemany i de Napoleó hi han passat d’anada i de tornada, i l’exèrcit de la República en retirada.L’escriptor danès Hans Christian Andersen va arribar a la Costa Roja l’…

Tic, tac, la primavera arriba

Tic tac, tic tac, la llavor del solstici espera bategant en la soca dels arbres i en els ulls cansats dels vianants, però ja és primavera en el cor dels botiguers i en el dels alcaldes, els primers s’afanyen a canviar els aparadors amb roba d’entretemps i els segons estan atabalats asfaltant carrers que serviran de fons per a les fotos dels cartells electorals. Tic tac, tic tac, les hores passen en el rellotge de Pablo Iglesias, tic tac, tic tac, però el migtemps encara no arriba a trencar el vel del calendari.Discretament, la primavera ja treu el nas; arribarà molt aviat, encara que plogui i que faci fred, encara que nevi i que el vent vincli els arbres fins a tombar-los. La llum victoriosa del dia es va imposant a la nit. Tic tac, tic tac, i Apple ens anuncia que ara es portaran el rellotges intel·ligents i els ordinadors daurats, i ens vénen a dir, xiulant o cantant, que tot allò que vam comprar fa uns mesos, i que encara estem pagant, ja és pura ferralla. Tic tac, tic tac, el món …

La destrucció del passat

El passat és un abisme que comença a inclinar-se just als nostres talons en la platja del present. Tot s’esmicola mentre va caient cap a la negror, els records, les imatges, els sons, les veus, les olors, tot s’esvaeix d’alguna manera i sense remei. Només queden algunes de les obres construïdes pels humans amb voluntat de pervivència i algunes altres que casualment arriben a aguantar els embats del pas del temps.Ens meravellen aquestes fites de la humanitat i som capaços de travessar oceans per a poder-les contemplar i comprovar amb els nostres sentits que realment no són un producte de la publicitat enganyosa. Les grans obres del passat ens reconcilien estranyament amb la nostra condició humana, fins i tot les més nímies o les que ens repugnen. A ningú se li acut –posem per cas– enderrocar els darrers vestigis dels camps de concentració nazis, perquè són la prova precisament d’un passat que no ha de tornar mai més a fer-se present.Quan veig aquests dies els actes d’islamistes desenra…

LA RODONA

«Del balcó de darrera casa nostra, a la Rodona de Santa Eugènia, hom veia, en primer terme, l’estesa de verdor del jardí dels avis, clapejada de peònies, hortènsies, dàlies i roses. El món allí era ample i lluminós.» (Aurora Bertrana)
La Rodona és un lleu espai d’urbanitat en el colze d’un barri, d’una ciutat mitjana. Gairebé res, només el localisme d’un localisme que es va esborrant de la memòria dels seus habitants.Les ciutats generalment acaben just en el tall del paper dels prospectes turístics i potser per això aviat ningú a Girona sabrà localitzar aquest indret anomenat la Rodona, ni la gent que compra encara en les quatre botigues que queden, ni els vells que paren el sol mentre esperen l’autobús, ni els nouvinguts que prou feina tenen per saber en quin país viuen. Aviat ningú sabrà que pel carrer dels Remences, o pel carrer Illa, o pel del Progrés, hi passava quotidianament l’escriptor i pintor Prudenci Bertrana –de fet, qui és aquest? es preguntarà algú– o que hi treballava in…

Orwell i Dalí

George Orwell ha passat a la història de la literatura com a autor bàsicament de dues novel·les: Rebelió a la granja i Mil nou-cents vuitanta-quatre, etiquetada injustament la primera com a llibre juvenil i la segona com a ciència-ficció. És evident que Orwell era més, molt més que això, però l’objectiu d’aquest article va per un altre camí, l’obra de l’autor anglès es reivindica sola i no li cal el meu ajut.A part de moltes altres novel·les, Orwell va deixar una gran quantitat d’escrits que es van publicar, sota el títol genèric d’Assaigs, després de la seva mort prematura l’any 1950. La seva vida, com la d’altres intel·lectuals anglesos, va estar marcada per la seva experiència en la guerra d’Espanya, d’aquells fets en va sorgir un llibre de memòries titulat Homenatge a Catalunya i no va deixar mai més de mirar amb més o menys detall l’actualitat del nostre país.Potser en part per aquesta raó, va caure en les seves mans el llibre presumptament autobiogràfic de l’autoanomenat geni de…