Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2015

Empordanitud

Dubto d’utilitzar el ser o l’estar perquè l’empordanitud no sé si comporta «ser empordanès» o «estar empordanès». És com una mena de malaltia contagiosa, no s’hi neix, això segur, és un virus que va envaint tot el cos al llarg de la vida. L’empordanitud no és racial, ni nacional, ni cultural, de fet  es coneixen casos de xinesos que han acabat amb els ulls esbatanats com els tres genis del carrer Monturiol.Diuen que és una qüestió que va lligada a la meteorologia, al vent inclement del nord, a la capa d’ozó que s’aprima perillosament entre les boles del Pení i el campanar de Borrassà, o als efluvis gasosos dels camps de cebes que floreixen igual que a Liverpool ho fan els camps de maduixes. No hi ha res clar i no entenc com a hores d’ara les autoritats sanitàries encara no han promulgat mesures profilàctiques. Tot empordanès, pel fet de ser-ho, s’hauria de passejar pel món amb un preservatiu per barretina.L’empordanitud és, a més d’una malaltia incurable, una responsabilitat personal.…

EL DARRER HORITZÓ

Un paisatge és l’evocació d’un espai determinat, congelat en els ulls de la gent que l’habita o que el visita. És un indret que evoluciona en el temps, que gira i que roda, com el mateix planeta que li serveix de basament. El paisatge és la unitat geogràfica bàsica, és el que abasta la mirada humana entre una mà i l’altra posant els braços oberts. És la mínima porció de terra habitable, si més no en la imaginació de cadascú.Els avis dels meus rebesavis, per l’única branca que ens ha estat possible estudiar, van fundar la seva família a Vilobí d’Onyar al segle XVII, després de generació en generació van anar saltant de poble en ploble: de Vilobí a Vidreres, de Vidreres a Caldes de Malavella, de Caldes a Llagostera, de Llagostera a Cassà de la Selva i de Cassà a Campllong. Si dibuixem aquest recorregut, unint els punts en un mapa, obtindrem un semicercle de 50 quilòmetres que es pot recórrer a peu en 10 hores. Però per fer-ho van tardar gairebé 350 anys i amb prou feines es van moure de…

Un pacte per la cultura

És fàcil adonar-se del camí que hem reculat, el Partit Popular ha governat sobretot contra la cultura i ha anat deixant cadàvers al seu pas. Tot el que feia tuf d’activitat cultural els feia nosa, han ensorrat companyies de teatre i de dansa, han legislat contra la música i el cinema. Potser era una venjança? Sigui el que sigui tots n’hem sortit perdent.La desconfiança de la dreta i la ultradreta contra la cultura ve de lluny, gairebé podríem dir que ho porten inscrit en els gens des de l’edat de pedra. Cultura és sinònim de llibertat, d’intel·ligència i de creativitat i la seva concepció del món, la d’ells, no passa per acceptar cap d’aquestes premisses. S’ha d’aniquilar la cultura, o, a tot estirar, s’ha de deixar que piuli però tancada en una gàbia.Aquests anys de govern de Mariano Rajoy seran recordats sempre com la gran batalla de la dreta conservadora espanyola contra la cultura en general, una batalla cega i sense treva. Sembla com si la cultura fos l’enemic a batre i gairebé h…

La columna que Quim Curbet ha ennoblit

Per a celebrar els 10 anys de «Barretades», hem obert una secció anomenada «amb altres barrets», avui el convidat és Xavier Febrés, periodista i escriptor. 
El fet que Quim Curbet em demani de treure el nas a les seves Barretades és com si un paisatge predilecte m’invités a formar-ne part, com ser invitat una nit al camerino de la diva. Em tremolen una mica les cames. Quim i jo som matiners, solem penjar els nostres articles a la xarxa a primera hora. Acostumo a clickar el seu per admirar la capacitat de pinzellada, de síntesi que aboca a qualsevol tema, del qual ell sap aconseguir que no sigui mai un tema qualsevol. Molts dies em fa exclamar només d’encendre l’ordinador:Barretada!Una qüestió perfectament entesa des de molt abans de l’existència de les Escoles de Periodisme, els Tallers d’Escriptura, les Facultats de Ciències de la Informació i els Màsters en Comunicació Estratègica és que escriure curt resulta més laboriós que escriure llarg. El format de la columna, des de l’antiguit…

Cinquanta ombres de res

No he vist la pel·lícula i tampoc he llegit el llibre, ara per ara no entra en les meves intencions ni fer una cosa ni l’altra, per tant he d’anunciar que no puc jutjar el fenomen literari-cinematogràfic de la temporada. La crítica quedarà en el meu llimbs particular, un llimbs molt semblant a aquella caixa tancada de la paradoxa de Schrödinger, on hi havia un gat que estava viu i mort a la vegada.I això no només em passa en aquest cas, sinó en molts altres. La vida és curta, tenim molts llibres per llegir, moltes pel·lícules per veure i hem de triar i remenar perquè per molt que ens hi escarrassem no podrem mai acaba’ns-ho tot. De fet, en aquesta tria obligada per la nostra naturalesa mortal, hi ha la gràcia i el sentit de bona part de la nostra existència. Cerquem la veritat, viatgem a Ítaca, però sempre ens quedem pel camí, badant.Aquesta setmana el famós neuròleg Oliver Sacks s’ha acomiadat  després de reconèixer el càncer terminal que pateix. Sacks va ser l’autor, entre altres, d…

Altres ficcions

Per a celebrar els 10 anys de «Barretades», hem obert una secció anomenada «amb altres barrets», avui el convidat és Quim Español, Arquitecte i escriptor. 
Adverteixo: no se fer barretades com en Quim Curbet. Només se m’acut que els puc convidar a una festa. O més ben dit, a una bacanal d’intel·ligència i enginy literaris: llegeixin, si tenen humor, el Tristram Shandy. I si no en tenen, també. Se’ls encomanarà l’alegria i la sorna d’aquest llibre que cau fora de tota explicació, però redimeix l’ànima de la malenconia. Ja sé que no els dic res de nou. A més, no solen ser gaire ben acceptades les recomanacions sobre llibres. Però no m’estic d’insistir. Són molts els que han comentat que Tristram Shandy és un digne successor del Quixot, citat sovint a la novel·la. Les bromes constants que Laurence Sterne, l’autor, ens gasta als lectors són un prodigi d’inventiva que els pot fer passar llargues bones estones, com ja les van passar els seus contemporanis  a mitjans del segle XVIII. Perquè, …

LA GARROTXA DE BAIX

La muntanya treu el nas darrere de la façana romànica de Santa Maria de Porqueres. Uns xiprers vells i arrodonits semblen una fita posada per a assenyalar un doblec important del paisatge. Allà les alzines comencen a fer-se feréstegues i els roures estenen les seves branques cap a les valls gratades per rius i rieres.Mieres, Santa Pau, Sant Aniol de Finestres, Sant Ferriol i Sant Miquel de Campmajor són pobles arrapats al paisatge, de cases sòlides i ventrudes, modelades pels rius de lava de la història. L’aigua sorgeix de tots els porus, la roca és com una esponja i la molsa ressegueix els camins i els marges.Les vaques dormen vora els prats, els cavalls aixequen les orelles al pas dels vianants i unes ovelles diminutes pasturen en la llunyania.La Garrotxa de baix és com una mena de compendi de tot el que hi ha més amunt, però més abastable, més proper i més obert, i amb vistes a l’Estany.Viure a la muntanya no és fàcil, però viure sense la muntanya és impossible. És el mateix que pa…

Malalties benignes

Qui més qui menys, un dia o altre,  arreplega un bon refredat. Sembla com si una ventada obscura aixequés de sobte un polsim de virus i els escampés una mica per tot arreu. Ningú se’n escapa, durant l’hivern ja podem comptar de segur que algun dia covarem una galipàndria que ens deixarà ben empiocats durant uns quants dies.Primer és només com una punxadeta, un crit d’alerta del cos, en algun racó ignot del nostre ésser que fins aleshores no ens havíem ni adonat que tinguéssim. Després es va condensant lentament, en forma de bola, una bola pesant que es passeja pels braços i per les cames, puja per l’estómac fins a l’altura dels ulls i allà esclata com una bomba de rellotgeria.La metralla catarral es dispersa pels pulmons i comença a produir mucositats i liqüescències de colors i textures difícilment descriptibles en un article curt com aquest. Són secrecions viscoses que es descarreguen en els mocadors en una interminable tirallonga. Durant aquests dies tenim plena consciència del món…

Barretades, 10 anys

Per a celebrar els 10 anys de «Barretades», hem obert una secció anomenada «amb altres barrets», avui el convidat és Carles Puigdemont, Alcalde de Girona. 
Tots els moments clau en la història d’un país –i el que vivim n’és un d’ells— vénen acompanyats de grans incerteses que no sempre es resolen de la manera que s’intueix o s’espera. Però el nostre té, també, algunes certeses que el fan potser encara més complex. Sabem del cert que passi el que passi res no serà el mateix, i sabem certament que en els propers anys ens haurem de remetre sovint a aquests dies, setmanes i mesos en què Catalunya ha abandonat la cruïlla on romania aturada i atrapada durant dècades, s’ha posat en marxa i sembla haver triat una ruta concreta. A partir d’aquí tot són incerteses i ningú amb seny gosa sostenir amb convenciment i convicció que tot el que ens ha de passar ja està previst i ja està escrit.Per això, per la certesa que ens hi haurem de referir sovint, és important que els gestos, les paraules i les …

Com un animal viu

Una ciutat és un animal viu i remena la cua incansablement. Els carrers s’estiren i s’arronsen, creixen, minven, tenen moments d’esplendor i de decadència. La vida es passeja per les grans avingudes i també per les clavegueres. Les petites esperances de cadascú la fan despertar cada matí, i cada matí es dibuixen somriures en les cares dels nens que queden flotant per les voreres com núvols de colors. Amagat en les fredes sales dels hospitals i en el ventre somicant de les ambulàncies, el dolor també construeix la ciutat a la seva manera i deixa anar esgarips en la nit que omplen de constel·lacions el cel. L’aigua que corre per les canaleres, els dies de pluja, és saba i sang, i els arbres que alcen les seves branques –en algun parc oblidat– assenyalen el camí que s’ha de seguir per arribar a un futur més confortable.Una ciutat és també, per exemple, els crits que sorgeixen d’un estadi en una tarda de futbol, els silencis que es congrien en una sala de vetlla, o en la profunda solitud …

SOM FILLS DELS BOSCOS

Ara ens mirem els boscos de lluny, amb la mirada neutra del conductor que passa per l’autopista abstret en les seves cabòries. Són simples taques de verd entre les edificacions que solquen de dalt a baix tot el nostre paisatge. Un bosc, a tot estirar, és un indret pintoresc, habitat per gnoms que hi cultiven bolets, o arbres de Nadal, per després anar-los a vendre a preu d’or a les botigues de l’Eixample.Però els boscos dels nostres avis eren un altre món, un lloc de treball i una font important de riquesa. Dels boscos en sorgia el combustible que donava energia a les llars i als artesans. Dels boscos en venien aliments, remeis i materials sense els quals no hauria estat possible el desenvolupament de la nostra civilització. Tinc un amic metge que sempre em diu que els primers humans no hauriem pogut desenvolupar del tot el seu cervell si no fos per les proteïnes obtingudes de la ingesta de carn. D’igual manera crec que també podem dir el mateix dels boscos. La cultura humana, sense a…

Les samarretes

Antigament la política era cosa de camises. Les camises roges dels garibaldins, negres dels feixistes i dels anarquistes, blaves dels falangistes o brunes dels primers nazis. Però aquesta història va començar a afeblir-se després de la Segona Guerra Mundial, primer pels peronistes argentins, que van ser anomenats pels seus contrincants, i també per ells mateixos com «los descamisados», i després pels nous joves actors de Hollywood, que es passejaven per les pantalles amb allò que denominaven «T-shirt» o sigui la samarreta de mànigues curtes.Aquella manera de vestir va fer furor, desbancant gairebé completament les velles peces de roba interior «imperi», sense mànigues, que només van acabar lluint aquells paletes fellinians dels «planes de desarrollo», de mocador al cap i cigarret a la boca. Les samarretes no van tardar gaire a simbolitzar els anhels de rebel·lia d’un moviment juvenil que es mobilitzava contra la guerra del Vietnam o que intentava fer la revolució durant les jornades p…

Les barretades d'en Quim

Per a celebrar els 10 anys de «Barretades», hem obert una secció anomenada «amb altres barrets», avui el convidat és Guillem Terribas, llibreter. En Quim Curbet em convida a participar en les seves Barretades per celebrar els seus primers 10 anys d'aquest exercici d'opinar sobre la vida.Em diu, en Quim, que no cal que parli concretament de les seves barretades, però precisament el que vull deixar escrit és sobre el seu ofici de sobreviure. A diferència de molta gent que opina de tot i sap de tot, en Quim en les seves reflexions opina del que ell sap i viu. Opina sobre coses de cada dia, del que passa en el seu entorn, de les coses que coneix, que viu i, moltes vegades pateix. I aquesta és la gràcia i el sentit del que escriu i del que després llegim. En Quim de vegades pot ser poètic, contundent, amable i no tant amable quan hi ha fets o opinions que el molesten. Les seves barretades ens parlen de la vida, de les contradiccions, dels despropòsits, de la pluja i de la neu. Del …

Els independents

Em vaig passar bona part de la meva vida vinculat a un determinat partit polític. M’hi sentia a gust i pagava les quotes perquè la ideologia que representava era hereva d’unes tradicions polítiques d’esquerres i catalanistes que venien de molt lluny i que hi havien convergit després d’una llarga i dolorosa història. Pensava que si m’hagués tocat viure una situació històrica anterior, tant pel meu tarannà com per les meves arrels socials, probablement hauria acabat en alguna d’aquestes.La vida, o la història, o com en vulguem dir, a vegades ens exigeix aquesta mena de compromisos, però ara la situació em sembla ben diferent. Els partits polítics tal com els enteníem fa 10, 20 o 30 anys ja no són en absolut el que eren, tot ha canviat i, si no ho ha fet del tot, aviat ho farà. Estem vivint un canvi generacional i de fons. «Ser» d’un partit determinat ja no és una qüestió només de fidelitat a una ideologia.A tots ens agrada dir-nos independents, sobretot els que ens sentim ideològicament…

Somien els robots amb llibres electrònics?

«No perdrem realment el que sentim, si ho tenim clarament en l’esperit. Mai has sentit del tot la fusió, oi, Rick?».Philip K. Dick, Somien els androides amb ovelles elèctriques?
Recordo com si fos ara el dia en què vaig veure el primer ordinador personal en l’aparador d’una botiga, corrien els primers anys 80 del segle passat. Vaig quedar fascinat i, malgrat no saber ben bé per a què carai podria servir aquella andròmina, el vaig comprar, i com a lector compulsiu que sóc, em vaig llegir el manual, que era com una mena de bíblia de 700 pàgines o més.Molt ràpidament els PC i els Macs van entrar en les nostres vides i, sobretot, en la nostra feina quotidiana. Tot va canviar de dalt a baix, les empreses es van omplir de pantalles fosforescents i les cases també. Les impressores escopien llargs llistats en paper pautat i els primers mòdems que ens connectaven a la xarxa van començar a xisclar en arameu.Trenta anys després, el món és irreconeixible. Sense connexió a Internet ja no podem viur…

La casa dels barrets

Per a celebrar els 10 anys de «Barretades», hem obert una secció anomenada «amb altres barrets», avui el convidat és Sebastià Roig, Escriptor i periodista.
Els poetes, almenys jo me'ls imagino així, no deuen ser gaire diferents d'Albus Dumbledore. Igual que el director de l'Escola de Hogwarts, tenen un barret màgic, connectat a alguna dimensió lingüística, paral·lela i fonemàtica, d'on treuen totes les paraules que volen –i unes quantes més.Els barrets de Joan Brossa i Enric Casasses eren de copa alta. El d'Allen Ginsberg també, però decorat amb barres i estrelles. J. V. Foix tenia més d'un homburg de feltre a l'obrador. Charles Bukowski s'encasquetava un casquet de llana pollós, tacat de vi i cervesa. Paul Fort no es desempallegava mai de la boina. A Leonard Cohen, l'hem vist amb fedores i gorres planes.Tots sabem que Curbet rima amb barret, però jo no tinc constància que en Quim n'hagi dut mai… Dilema: si no té barret, ¿d'on li deu rajar el…

JA NEVA AL TWITTER

La meva àvia, quan arribaven aquestes dies de gener i de febrer i el cel es posava d’un gris plomós, sempre deia: “Any de neus, any de bé de déus”. Un refrany, tot s’ha de dir, una mica pagà, però la gent de pagès –això ja ho deia Pla– mai havien deixat de ser-ho del tot. Per alguna cosa la denominació “pagès” ve de “paganus”.Però la neu a la terra baixa ha estat sempre un bé escàs, una enfarinadeta a l’any, i una tempesta cada tres o quatre. Aquí la neu cau amb desgana i a vegades es fon abans d’arribar a terra i, malgrat tot, ens fa anar de corcoll. Quatre volves i fan tancar les escoles, un floc de neu en una catenària i es col·lapsa el trànsit ferroviari, un ninotet damunt del capó d’un automòbil i el Twitter ja en va ple.Si haguéssim de fer cas només dels àlbums fotogràfics familiars, arribaríem fàcilment a la conclusió que les generacions precedents vivien en una mena d’era glacial, de neus perpètues. Quan nevava les botigues de productes fotogràfics feien l’agost, els rodets es…

Hidra a la corda fluixa

Hèracles, el més gran dels herois mítics, en el segon dels seus famosos dotze treballs va haver de matar l’Hidra de Lerna, guardiana del món subterrani, un monstre policèfal, aquàtic i despietat, d’alè fètid i verinós. Era una enorme serp de set caps, dels quals en sorgien dos o més quan l’heroi els tallava amb la seva espasa, però el seu escuder Iolau el va ajudar, cauteritzant les ferides amb una torxa per evitar que es reproduïssin.Hidra és també la més vasta i llarga de les 88 constel·lacions que s’estenen al cel, al sud de Càncer, i és el nom amb el qual es designà la petitíssima tercera lluna de Plutó. I l’Hidra d’aigua dolça és un pòlip que viu sota les llentilles i les herbes flotants dels estanys d’aigua clara. Però Hidra també és una illa del mar Egeu, poblada de cases blanques i de carrers estrets per on encara hi transita més història de la que en general es pot suportar.El setembre de 1960, quan amb prou feines tenia vint anys, Leonard Cohen, el que després fou poeta i re…