Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2015

Cançó del voler saber

«Gosa poder ser fort, i no t’aturis: gosa poder ser vell, que si tens fills un testament els fermarà ben curt.» (Gabriel Ferrater, Cançó del gosar poder)
Ell no volia saber; però allò era allà, en tenia plena consciència. Era en un país fred, de fred intensa i de congelació fiscal perpètua. Allò li havia caigut del cel, com la neu en les muntanyes cada floc era al seu lloc i cada bitllet en el seu feix. Ell no els havia comptat mai amb els seus dits, ni havia pogut sentir el tacte suau del paper moneda, perquè de fet ell no volia saber. Tancava els ulls amb un gest d’autoreprensió i de tant fer-ho fins i tot li va agafar un tic malaltís. Les parpelles se li movien en contra de la seva voluntat, igual que es movien i es removien els bitllets tancats a la caixa forta de la concupiscència. És dur saber, però no voler saber, sobretot quan allò que sabia anava en contra dels seus principis ètics, morals i religiosos. La vida és dura per als que tenen i no poden gastar, per als afamats que no po…

L’ALTA GARROTXA (L'altra Garrotxa)

És com una mena de territori transversal. Alzinars i rouredes escampats desordenadament entre el Ripollès i l’Empordà. És una llenca informe d’un verd fosc i ondulat, salpebrada de roques salvatges que culminen en carenes punxegudes i que després baixen cap a valls profundes i avencs càrstics, obscurs i misteriosos. Pels camins, estrets i costeruts i coberts de vegetació, sembla que encara s’hi puguin entreveure les petjades sutjoses dels carboners i de traginers infatigables, les ferides sagnants dels trabucaires i els bandolers, i les corrues de carlins sempre en peu de guerra. La terra baixa queda lluny, entre boires, ben al fons del panorama. El Llierca s’escola cap avall, de pedra en pedra, de gorg en gorg, i els núvols creixen grassos, sempre disposats a deixar caure un ruixat o una pedregada. Senglars, conills i becades corren pels boscos, vigilats de prop per gats salvatges i àguiles daurades. Cabirols, isards i cérvols llisquen damunt les cingleres i, quan surt el sol, la sargan…

Resintonitzem-nos

Hi ha gent que vivim existències insignificants. Ens passem mitja vida, o una mica més, treballant en feines subalternes, trescant de la fleca al súper i del centre d’atenció primària a l’oficina de La Caixa. Simplement intentem anar tirant com podem, mirant la tele facin el que facin, donant de menjar als ocells a la plaça, parlant amb la veïna des del celobert i rondinant quan el despertador s’interposa rabiosament enmig dels nostres somnis. Ningú esmentarà els nostres fets en cap nota a peu de pàgina, ni glosarà la nostra vida, més enllà d’algunes paraules de rigor el dia del funeral. Som gent normal i vivim la vida que ens pertoca, sense fer soroll per no molestar, intentant no allargar més el braç que la màniga, encara que la màniga ja fa temps que se’ns hagi fet curta, molt curta. Som material de farciment, com aquella mena de crispetes de poliuretà que es posen a les capses per acabar d’omplir, som carn d’enquesta i de cens, se’ns compta amb tants per cent i se’ns representa amb …

EL MÈRIT DE L’OFICI

Per a celebrar els 10 anys de «Barretades», hem obert una secció anomenada «amb altres barrets», avui el convidat és Xavier Arbós, Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona 
És absurd, però imagino que les Barretades de Quim Curbet s’escriuen a màquina. Una màquina d’escriure de les d’abans, de les que funcionaven com instruments de percussió. Escriure s’assemblava a allò material que associem als oficis: una activitat física amb resultats tangibles, i per això vinculada a la realitat. Amb la feina feta, és possible allunyar-se’n, i brilla llavors el talent intangible de l’autor. Les Barretades evoquen l’ofici. Jo hi veig el d’en Quim, del que n’extreu una prosa que s’adapta al tema que escull com ho fan al cos les peces fetes a mida amb roba de qualitat. Però, al contrari del que ens indica al subtítol de les Barretades, el d’en Quim en els seus textos no em fa pensar en «sobreviure». Perquè crec que fan pensar, precisament fan viure. Suposo que en el subtítol hi…

Llibres que pesen

Probablement no hi ha cap fet a la història de la humanitat que hagi generat tanta documentació com la Segona Guerra Mundial. Setanta anys després no hi ha dia que no sorgeixen notícies relacionades amb aquell conflicte: bombes sense explotar que obliguen a evacuar barris sencers de ciutats europees, greuges entre persones o estats que encara es desperten per una raó o una altra i llibres que vénen a explicar-nos, des d’una nova òptica, aquella conflagració decisiva. Al nostre país, al contrari del que passa a la resta del continent, aquesta guerra ens sona molt llunyana, no hi ha referents directes, les famílies no hem tingut avis que ens ho hagin explicat de primera mà. Espanya, en els primers anys de la repressió franquista, es va mantenir allunyada del conflicte, i molta gent assimila el terme amb un gènere cinematogràfic com, posem per cas, el Western. La Segona Guerra Mundial es veu simplement com a teló de fons de les pel·lícules bèl·liques, una excusa més o menys veraç perquè le…

GENER, ARBRES I OMBRES

Gener es dissol entre les branques nues i recargolades dels arbres. Els carrers es desperten molt abans que el sol decideixi sortir de darrere les muntanyes i la gent camina compungida al costat dels cotxes aparcats, que tremolen de fred sota la gebrada. Durant el dia, quan el vent escombra els núvols, un sol net dibuixa ombres a les façanes, arbres com mans llargues i fines que graten en l’escorça de les cases i en els murs descarnats. Gener és un mes contemplatiu, que ens contempla amb ulls gèlids. La natura es contreu, la terra dorm i els arbres hivernen. Però gener ens mira i espera, ens deixar passar i traginar, perquè sap que els humans no podem parar mai del tot. Ningú, ni tan sols la neu en les muntanyes, pertorba la mirada d’aquest mes gasiu, impertèrrit i glacial. Gener comença retent comptes al Nadal, la festa s’ha acabat, tot era un engany, un somni. Els llums que il·luminaven els carrers comercials s’apaguen, les fulles vermelles de les nadales s’assequen irremissiblement i …

Un món franquiciat

Gairebé no podem fer un pas sense topar-nos amb una franquícia, aquesta mena de comerços uniformitzats, que venen productes fabricats a l’altre costat del món i que actuen en nom de no se sap qui. Les franquícies ens han envaït i sembla que es volen quedar per sempre, mutant, canviant constantment de local, de venedors i a vegades de gènere, són com una mena de malura, de processionària del comerç, que va corcant de mica en mica les nostres ciutats. Avui en dia qualsevol cosa és franquiciable: gelateries, restaurants, botiges de roba, sabateries, gimnasos, gasolineres... Tot s’empara sota una marca que es repeteix fins a la sacietat allà on vagis i que ens va igualant a tots, tant hi fa l’hemisferi en què vivim. El paisatge urbà s’ha globalitzat, per tot arreu es parla el mateix idioma, es compra amb la mateixa moneda i es venen els mateixos productes. El capitalisme ha vençut definitivament allà on el comunisme va fracassar. Des dels anys 80 del segle XX fins ara, hem vist trasbalsats …

Amb altres barrets: Carles Duarte

Per a celebrar els 10 anys de «Barretades», obrim a partir d’ara una secció anomenada «amb altres barrets», avui el primer convidat és Carles Duarte, poeta i lingüista, director de la Fundació Carulla i president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts.
Els deu darrers anys han estat d’acceleració de processos històrics. Semblàvem instal·lats en un marc d’autogovern no exempt de tensions però que tendia a l’estabilitat i en un escenari de progrés econòmic persistent. I tanmateix, d’una banda, es va iniciar la tramitació del nou Estatut d’Autonomia, aprovat, després d’un laboriós estira-i-arronsa , amb l’oposició frontal del PP, que va presentar un recurs davant del Tribunal Constitucional. Amb la seva sentència imprudent, el Constitucional va inaugurar el camí de mobilitzacions més ferm i ambiciós que ha viscut Catalunya amb molt de temps i que per a una part considerable dels catalans només pot desembocar en la independència, percebuda com a indispensable per sobreviure davant d…

El cas de la biblioteca lluminosa

És evident que una biblioteca no és qualsevol cosa. L’altre dia l’historiador Borja de Riquer ho explicava molt bé en la presentació de la nadala de la Fundació Carulla, i ho posava en boca d’uns treballadors organitzats en piquet, que, durant una vaga del tèxtil a Manresa als anys 20, van decidir no obligar a tancar la biblioteca local per aquesta raó: «conté productes de primera necessitat!». Gairebé cent anys després encara som hereus del llegat d’aquelles biblioteques populars de la Mancomunitat, l’èxit de les quals el manifestava també la bibliotecària de Valls, en un informe on hi feia constar que els obrers hi acudien vestits de diumenge. Els homes i les dones s’acostaven a la biblioteca com els feligresos a la missa dominical, perquè aquell era el temple del saber i els llibres que contenia els havien de salvar definitivament de la ignorància i de la pobresa. Actualment una biblioteca ja no és això, no vol ser un contenidor de llibres i de fet la majoria dels seus usuaris hi van…

SANT ANTONI DELS BURROS

Durant la segona quinzena de gener, quan la terra descansa i els dies són curts, encara hi ha a Catalunya qui celebra la festa de Sant Antoni Abad, el dels animals, dels garrins o dels burros. Fou antigament la gran diada dels traginers i dels pagesos que utilitzaven assíduament animals de treball. Aquesta festa es relaciona amb rituals pre-cristians de purificació dels animals. Cadascú té un passat i el nostre es perd en la nit dels temps i en boscos selvatans. Ara tot això ha passat gairebé a la història, sobretot a la Catalunya més urbana i més al nord. Els tractors, els camions i els autobusos van substituir ja fa molt de temps als animals de càrrega i els veterinaris han passat a ser una referència més segura en tot el que fa referència a la salut animal. Actualment, llevat de comptades excepcions, la festa de Sant Antoni només és una excusa per a treure a passejar els cavalls d’alguna hípica, muntats moltes vegades per individus amb barret cordovès com si anessin de romeria. Sant A…

El perquè de tot plegat

Fa segles que intentem explicar l’inexplicable. Volem il·luminar la nit amb guspires de saviesa, hem pintat a les coves i xiuxiuejat històries a la vora del foc, però no ens enganyem, som allà on sempre hem estat i tenim el material humà que tenim. El bulb raquidi no ha evolucionat des de l’inici de la raça humana i la columna vertebral encara enyora amb dolor el recolzament de les nostres potes anteriors. Allà on acaba el nostre coneixement hi plantem les llavors de la superstició i del fanatisme. Alcem els braços mirant al cel i ens neguem a girar la vista cap al futur, perquè els déus sempre habiten en el passat, un indret confortable i abastable, i generalment enterrat entre la plàcida quietud dels cementiris. Ens diuen que vivim en el món per obligació, que el pitjor sempre està per arribar i que la nostra ànima, ai las!, és immortal. De tant en tant a algú se li’n va l’olla i convoca una croada, una guerra santa, o les dues coses a la vegada, com aquell general del bigotet que va …

La raresa

La raresa és un concepte relatiu, se la relaciona amb la normalitat, que és un concepte abstrús, dic abstrús perquè és de difícil comprensió i probablement també perquè és de les poques paraules que rima fonèticament amb estruç i se li ha de reconèixer el mèrit. En aquesta època en què vivim, la raresa s’ha imposat com a norma, i la normalitat no deixa de ser també una idea estranya. La meva àvia sempre deia que «Qui canta a la taula i xiula al llit és que no és gaire eixerit». A les àvies sempre els havien agradat les rimes, però ella es referia a aquesta noció de normalitat que planava sobre la realitat. Hi havia dues maneres de fer les coses, una d’acceptada socialment i l’altra de rara, que no necessàriament era dolenta, però pocs gosaven trepitjar la línia vermella, una línia que ara  s’ha acabat desdibuixant gairebé del tot. Suposo que actualment poca gent recorda ja aquell somriure XL d’en Cast Sendra i Barrufet, àlies Cassen. Als anys seixanta els seus monòlegs humorístics rival…

L’ART DE CAMINAR

Caminar no és un esport reglat i competitiu, simplement és una activitat humana. No hi ha campions, ni cracs, però tampoc cap mena de limitació. Caminem, els que podem, de la mateixa manera que mengem, que respirem o –ja em perdonaran– que defequem. Caminar és viure, però no només ho fem per la necessitat de moure’ns, sinó per alguna cosa més. Els grans pensadors clàssics, i alguns de més moderns, consideraven el fet de caminar com una part indissociable de la seva activitat intel·lectual. Des dels primers peripatètics grecs, que seguien els passos d’Aristòtil mentre deambulava sota els porxos del liceu, fins a Rosseau, Nietzche, Renard o Montaigne, tots els que han volgut transcendir la realitat s’han posat en marxa, passejant sota els núvols i contemplant la natura amansida i perdurable, però sobretot per a poder activar el cervell. Les neurones necessiten de les nostres cames per poder funcionar correctament. Pels que tenim la sort de viure en un país relativament pla i en poblacions …

Els imprescindibles. Tots som Charlie Hebdo

Vivim en harmonia fràgil i és evident que la vida, a l’engròs, no val ni el seu pes en el mercat de la carn. Amb el fruit de la nostra feina cada vegada ens costa més arribar a final de mes, i ens menyspreen quan és l’hora de valorar el prestigi social de tot allò que s’anomena «les humanitats». El periodisme, la filosofia, l’escriptura, les arts escèniques, es troben en hores baixes en tots els aspectes i, malgrat tot, avui a París una dotzena de redactors i de dibuixants del setmanari satíric Charlie Hebdo han mort a mans de criminals armats amb Kalaixnikovs. És una manera molt dura de reconèixer-ho, però avui més que mai ens sentim imprescindibles.


Efemèrides gironines

L’Arxiu Municipal de Girona ofereix un servei d’efemèrides al qual tothom es pot subscriure per correu electrònic. Es tracta de rebre cada dia un resum dels fets més importants ocorreguts a la ciutat en la mateixa data durant la història. Resulta curiós anar seguint aquestes notícies, a voltes minúscules però que han anat bastint els fonaments de la nostra societat, amb totes les seves virtuts i, a vegades, amb els seus vicis. El 4 de gener coincidien diversos esdeveniments que me’n van fer adonar. Aquell dia de 1936, a les envistes de la guerra civil, el consistori gironí aprovava el pla urbanístic pel qual s’havia de crear el «Passeig Arqueològic», en la zona més monumental de la muralla carolíngia, un pla que ja havia proposat uns anys abans l’arquitecte Rafael Masó i que no es va poder portar a terme fins a l’any 1961. Tres dècades va tardar la ciutat a veure’l acabat. Un 4 de gener de 1890 moria Martí Sureda i Delovol, autor del projecte de planificació de l’actual plaça de la Inde…

Les papallones de la nostàlgia

El que uns enyorem per a altres és un malson, igual que la riquesa, la nostàlgia va per barris. Això és veu clar aquests dies de festes inesgotables, quan mires la tele i et comencen a escopir a la cara tota mena de missatges presumptuosament nostàlgics. Per sort tot s’acaba i, després de les campanades, i del primer nen de l’any, i dels reis mags, el món torna irremissiblement a la realitat de cadascú. Ens hem avesat a una realitat aparentment complexa, però molt aprimada. Només cal gratar una mica en la superfície per a fer aflorar tota mena de pors i de neurosis. Si ens ho fem mirar resulta que tots estem malalts: ningú té la temperatura corporal normal, ni la tensió perfecta i, si ens fan passar un test de Rorschard, aquells en què tot sembla una papallona, resultarà que la majoria hi veuen els monstres més abominables. Ara, quan ja sabem amb certesa que no ens ha tocat la loteria, ni la grossa, ni ens tocarà la del nen, perquè no n’hem comprat cap número; ara, quan ja s’ha esgotat …

RETORN AL FUTUR

El futur és un indret impredictible, no sabem mai on anirem a parar. De petits ens ho van vendre de totes les maneres possibles, des de l’apocalipsi nuclear fins a la felicitat tecnològica completa. Tots es van equivocar. Els de la meva generació vam viure pendents durant dècades d’aquell 2001 espectacular que viuríem a l’inici del nou segle i quan va arribar tampoc n’hi havia per tant. Ara el 2015 ens sembla un número discret, com molts altres, però fa trenta anys era llunyà i exòtic, i fou precisament la data escollida per Marty McFly, el protagonista de Retorn al futur, per viatjar en el temps. Era un esdevenidor amb cotxes que volaven, una previsió tecnològica fallida, però amb bústies de correu electrònic a les voreres, quan ara la majoria el porta a la butxaca. L’avenir no és mai com l’imaginem, perquè és una matèria líquida i esmunyedissa que es va redibuixant completament a mesura que ens hi anem acostant. Nosaltres mateixos tampoc acabem essent com ens pensàvem que seriem, perqu…